Síria sense flors
Cristina Àlvarez Roig
Pagès Editors, 2023
Aquest poemari es clou amb un epíleg força líric d’Israel Clarà
Emprar l’escriptura poètica talment qui escriu al quadern de bitàcola per deixar registrades les peripècies del viatge sol ser un recurs efectiu. Una manera de solidificar el temps, sempre tan escàpol i vaporós, i les circumstàncies que el determinen. La invenció i la fantasia, en efecte, funcionen millor a l’hora d’abordar altres gèneres literaris, tot i que sempre cal tenir present la màxima aquella que pregona que la realitat sempre supera la ficció. En aquest cas, la poeta Cristina Àlvarez Roig s’aferra al fet vital, sorprenent i enriquidor, que suposa viatjar a un altre país, obrir els sentits davant la nova realitat d’una altra cultura. El títol ja és tota una declaració de principis: Síria sense flors (Pagès Editors, 2023). Aquest poemari, guardonat amb el Premi Jordi Pàmias de Guissona, es concentra en un interval temporal de gairebé quinze anys. El primer poema, datat l’estiu de 2010, suposa el tret de sortida d’aquest perible existencial, la immersió de la poeta, sempre amb la mirada escrutadora i els sentits a flor de pell, en aquest nou món: «Ara, a Damasc, el blanc dels murs tremola / de tanta llum. Quatre hores ens separen / dels minarets i de l’olor vermella / del pur safrà». Entrar en nous territoris il·lumina l’esperit, i els versos de Cristina Àlvarez bé podrien ser les imatges d’un film, tan precisos i descriptius: «Ara soc una més, turista anònima, / tan diferent igual que tots els altres: / jo amb samarreta i jeans, cabells a l’aire / i els ulls velats rere uns vidres tan negres / com el vel d’uns cabells de seda i aire». Mentre avança el temps, entre anades i vingudes, es desperta el monstre de la guerra, i el que abans era un oasi de plenitud esdevé un cau de patiment i desesperació. La poeta va repassant els llocs més emblemàtics, com ara la mesquita, el hammam, el basar, Ugarit, Tàdmor, etc., i, és clar, van sorgint les històries d’uns personatges peculiars, com ara el narrador d’històries de la tradició oral o el pare que feia creure a la filla que les bombes eren focs artificials. Cristina Àlvarez Roig ens ofereix una part de la seva vida fixada per mitjà d’uns versos transparents i testimonials.