Feia molt de temps que no vèiem una revista de poesia tan bonica. És un elegant llibre rectangular de color xocolata amb llet. Quan obriu la tapa cap a la dreta, hi apareix una portada interior del mateix color; aquesta té dos mots grans i negres amb el mateix nombre de lletres: 'Paraula' i sota, un poc més xicotet, 'Silenci'. Al peu de la portada interior llegim: Àlbum Versàlia núm. 3. El contingut és igual de bonic, ja que inclou 381 pàgines de boníssima literatura en català i castellà i en moltes més llengües, amb una mida de lletra i uns espais en blanc generosos. El llibre és bellament il·lustrat amb uns dibuixos de Khalid El Bekay que tenen un aire a la Barceló.
Aquest Àlbum de Versàlia núm.3 és una revista de poesia total, ja que inclou poemes d'autors canònics en versió original, traduïts i comentats per uns altres bons poetes, que al seu torn hi publiquen poemes inèdits propis. Només hi ha dos poetes entre els no canònics que no analitzen poesia: Juan Zafra Camps i Fer Gutiérrez. L'única pega del volum que hui tractem és que, així com és d'agrair que les anàlisis de Pilar Pallarés i Chus Pato estiguen també en gallec, els seus poemes només apareixen en aquesta llengua. L'altre apunt és que llevaríem la barra de 'Paraula/silenci' del llom del llibre i així mantindríem el títol original de l'obra i també la paradoxa.
A Àlbum Versàlia 3 es disseccionen la paraula i el silenci (qui guanyarà el combat?), conceptes claus tant des del punt de vista metapoètic com ontològic, sobretot en la seua associació amb la vida i la mort. Els dos conceptes són viscuts i analitzats amb profunditat tant per poetes com comentaristes, cadascun des d'una perspectiva pròpia; per exemple des de la filosofia en el cas de Chus Pato i també des del feminisme en el de Natividad Ayala i Pilar Pallarés. Malgrat la seriositat del monotema paraula/silenci, també hi ha lloc en el llibre per a l'humor i el joc. Així trobem la ironia mordaç de Carles Camps Mundó, la cruel paronomàsia del vers «del temps i de l'esglai» de Ricard Ripoll, el joc metapoètic al poema de Jordi Vintró (amb el «tot d'una» el vers passa a ser pentasíl·lab i més avall baixa el «teló» i es retorna al tetrasíl·lab) i fins i tot un lapsus linguae on Armand esdevé Víctor Obiols.
En la poesia inèdita el tema és comú però la varietat formal és molt gran. El vers lliure - terme criticat per Anton Carrera - domina sobretot els poemes inèdits en castellà. Però també hi ha metres regulars: el sonet (de Rosa Font Massot), les tercetes blanques (de Jordi Vintró), els quartets (de Ricard Ripoll i amb monorrims en el cas de Xavier Farré) i un poema monoestròfic ben sonor de Xènia Dyakonova que vos recomanem.
Entre les anàlisis de poesia també hi ha formes molt diferents. Quant l'extensió, trobem des de l'apunt mínim de Concha García fins a una anàlisi més llarga - i més ortodoxa des del punt de vista acadèmic - per part de Santiago A. López Navia. Pel que fa al subgènere del comentari poètic, trobareu, entre molts d'altres tipus, els diaris de José Antonio Arcediano i de Trinidad Gan, el poema en prosa de Miquel-Lluís Muntané; entre les narracions hi ha la de Víctor Mañosa i dues evocacions d'infantesa: la del Madrid de Manuel Rico i la de la Rússia de Xènia Dyakonova (que recorden el seu magnífic 'El conte de l’alfabet').
Hi ha comentaris que es centren -almenys aparentment- només en el poema estudiat, però en d'altres s'inclouen anècdotes personals; entre aquests darrers esmentem tres exemples: en la seua anàlisi veiem l'autoretrat de Francesc Parcerisas com a traductor; en la de Josep Gerona aquest ens confessa una pèrdua irreparable; i en la d'Enrique Villagrasa aquest inclou no només els versos, sinó les declaracions que li feu el poeta que analitza (Gonzalo Rojas). Hi ha fins i tot comentaristes a qui no els agrada el poema que analitzen i ho justifiquen amb elegància (Alfonso Brezmes), d'altres que s'hi barallen acarnissadament (Amanda Sorokin) i fins i tot hi ha qui es nega per principis a comentar poesia d'altri (Ramón Bascuñana).
Hi ha qui sembla que no parla del poema que analitza però en parla. Cal dir també que, com a bons egotistes, tots i totes les crítiques parlen de la seua poesia mentre tracten la dels altres. Hem triat alguns exemples d'aquest darrer fet per encuriosir-vos: per a Ramón Bascuñana la poesia ha de ser una bomba de rellotgeria, per a Laura Giordani una aquarel·la i per a Alejandro Duque Amusco la interpretació d'un poema és com «la lectura de las cartas del tarot». Entre les abundants imatges incloses dins de les crítiques ens quedem amb aquesta de Susanna Rafart: ser poeta és «Una solitud que és fam precària de sentit.» I és que, parafrasejant Godard, ressenyar i analitzar poesia ja és fer poesia.
Els autors diferents als analitzats més citats dins els comentaris són Rilke, Hölderlin i els romàntics, Valéry, Eliot, Rimbaud i els místics del Siglo de Oro castellà - en aquest darrer cas sobretot entre els crítics de parla castellana. Una de les crítiques més intertextuals és la de Mireia Companys. Els comentaristes en els seus poemes inèdits dialoguen amb l'original que han comentat, per la qual cosa es creen uns vasos comunicants interessantíssims, que el lector i la lectora podem multiplicar si relacionem també poetes i comentaristes entre si.
El tema més sovintejat - després, és clar, de la relació entre la paraula i el silenci i del binomi jo líric/ alteritat- és el genocidi jueu perpetrat pel nazisme. Hi destaca la necessitat de donar veu als morts alhora que ells ens parlen. Xavier Mas Craviotto analitza Nelly Sachs, Arnau Pons a Celan, Ramón Bascuñana a Milen Richter, Xavier Farré a Szimborska i també apareix Treblinka en el comentari de Laura Giordani.
Un altre dels grans temes del llibre és la concepció mística o no de la poesia. D'un costat trobem la definició orgullosa d'Ada Salas de la poesia com a «milagro»; també com a «revelación última» és qualificada per Trinidad Gan de la mà de María Zambrano; com a «epifanía» segons Santiago A. López Navia i com a «esa iluminación que nos hace siendo» en boca d'Enrique Villagrasa. De l'altre costat trobem l'antimetafísica de Francis Ponge, de Nicanor Parra i d'Ángel González i fins i tot d'un cert Octavio Paz, estudiats per Ricard Ripoll, Amanda Sorokin, Esteban Martínez Serra i Manuel Rico respectivament. També trobem l'agnosticisme de Camps Mundó en enfrontar-se amb l'aforisme inicial de la Bíblia.
Entre els molts motius temàtics que es podrien comparar entre els comentaristes, n’elegim esmentar tres. El primer seria la paret-parietal de Celan segons Arnau Pons i la paret solidària del Guillevic llegit per Josep Maria Ripoll; el segon motiu són els abundants núvols del llibre: des dels francòfils de Ricard Ripoll fins als núvols als textos inèdits d'Alfonso Brezmes, Susanna Rafart i Laura Giordani; el tercer i últim motiu serien els morts esfumats d'Arnau Pons i els evaporats de Jordi Vintró.
Entre els crítics combatius cal esmentar -a més del ja esmentat Carles Camps Mundó- Arnau Pons, Ramón Bascuñana i Josep Maria Fulquet. Arnau Pons continua partint de l'etimologia (vegeu l'anàlisi del mot 'pantera') en la seua rigorosa lectura de Celan; dins d'aquesta critica de nou Gadamer, qualifica Nelly Sachs de «pacifista», rebutja el «poetitzar » i certs academicistes i fins i tot retrau algun aspecte del seu mestre Jean Bollack. Josep Maria Fulquet defensa que «la poesia és l'experiència» però critica l'autobiografisme sense substància de certa poesia actual. De la mateixa manera Pilar Pallarés exclama: «¡Ay la poesía burdamente confesional y el engañoso encanto de la autoficción!» El ja finat Anton Carrera, en un dels seus darrers escrits, opta per la poesia senzilla i rebutja, com sempre, les especulacions elitistes. També contra les elits dispara Ramón Bacuñana, el més polític dels crítics-poetes d'aquest Àlbum Versàlia núm.3.
Són tants els passatges interessants i pregons, tants els versos i les anàlisis, que ens aturem ací per no cansar-vos més. Si vos agrada la poesia en totes les seues formes i, a més, vos agraden els llibres bonics, no vos perdeu aquesta meravella de volum de la gent de Versàlia. Només n'hi ha 250 exemplars. Correu a reservar-lo.