Un poema de Raffef Ziadah i dos de Mahmoud Darwish, poetes de Palestina, traduïts al català per Pere Perelló i Nomdedéu per a l’edició del divendres 20 d’octubre de 2023 de l’espai radiofònic 'Bon dia poesia', en el marc de L’Ona Bon dia d’Ona Mediterrània. Aquí podeu escoltar el programa.
Rafeef Ziadah (Beirut, 1979) és una periodista, poeta i activista nascuda al Líban d'ascendència palestina.
«Vaig escriure aquest poema mentre les bombes queien a Gaza i jo era la portaveu de premsa per a la coalició. Fèiem molta feina d'organització i ens quedàvem despertes fins a les sis del matí, perfeccionant cada petit tall de so, i al final… com sabeu molts palestins es cansen i acaben pronunciant les “P” com a “B” així és com al final del dia ens convertim en “balestins”… (Les entrevistes eren en anglès) així que vaig estar practicant les meves “pes” tota la nit i l'endemà al matí un dels periodistes em va preguntar: “No creus que tot aniria millor si simplement deixéssiu de ensenyar els vostres fills a odiar?” No vaig insultar la persona, vaig ser molt educada, però vaig escriure aquest poema com a resposta a aquest tipus de preguntes que a nosaltres, els palestins, sempre ens fan.»
Avui,
el meu cos
ha estat una massacre televisiva
que ha hagut d’adaptar-se
a talls de so
i limitació de paraules.
Avui,
el meu cos
ha estat una massacre televisiva
que ha hagut d’adaptar-se
a talls de so
i limitació de paraules
prou emplenades
amb estadístiques,
recomptes, mesures, respostes
per a les quals he hagut
de perfeccionar el meu anglès
i aprendre les meves resolucions
de les Nacions Unides
i tot i així
ell m’ha demanat:
“Senyoreta Ziadah
No pensa que tot això s’arreglaria
si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus infants?”
Pausa.
He cercat, al meu interior, la fortalesa
per a ser pacient,
però la paciència no hi roman
a la punta de la llengua
mentre les bombes
cauen sobre Gaza.
La paciència, simplement,
ha fuit de mi.
Pausa.
Somriure.
Nosaltres ensenyem vida,
senyor.
Rafeef,
recorda’t de somriure.
Pausa.
Nosaltres ensenyem vida,
senyor.
Nosaltres, els palestins
ensenyem vida
després que ells
hagin ocupat l’últim cel.
Nosaltres
ensenyam vida
després que ells
hagin construït llurs assentaments
i llurs murs d’apartheid,
després de l’últim cel.
Nosaltres ensenyem vida,
senyor.
Però avui, el meu cos
ha estat una massacre televisiva
fabricada per a adaptar-se
a talls de so
i limitació de paraules.
“Però, dóna’ns només
una història,
una història humana,
saps?
Això no és política,
nosaltres tot just volem
parlar-li a la gent de tu i de la teva gent.
Així que dóna'ns una història humana.
No esmentis les paraules
apartheid i ocupació.
Això no és política,
m’has d’ajudar
com a periodista,
a ajudar-te a contar la teva història,
la qual no és una història política”.
Avui el meu cos
ha estat una massacre televisiva
“Què et sembla si ens ofereixes la història
d’una dona de Gaza
que necessita medicació?
Què ens contes de tu?
Tens “els ossos prou trencats”
per a protegir el teu fill,
per a entregar-me el teu mort
i donar-me la llista dels seus noms
en un límit de mil dues-centes paraules?”
Avui, el meu cos
ha estat una massacre televisiva
fabricada per a adaptar-se
a talls de so
i limitació de paraules,
dirigit per aquesta gent insensible
a la sang de terroristes.
Però a tots ells els sap greu.
Els sap greu
el setge sobre Gaza.
Així que els he donat les resolucions
de les Nacions Unides
i les estadístiques
i ho condemnen
i ho lamenten,
i ho refusen.
Això no són dos bàndols iguals,
ocupant i ocupat,
i cent morts,
i dos-cents morts,
i un miler de morts,
i al bell mig d’aquest
crim de guerra i massacre,
he construït paraules
i somriures no exòtics,
somriures no terroristes,
i he fet comptes i recomptes,
cent morts,
dos-cents morts,
i un miler de morts,
HI ha algú aquí a fora?
Hi haurà algú que escolti?
Voldria poder plorar
sobre llurs cossos,
voldria poder córrer
fins a cada camp de refugiats
i sostenir cada infant,
i tapar-los les oïdes per a que
no hagin d’escoltar
el so de les bombes
el resta de llurs vides,
com ho faig jo.
Avui, el meu cos
ha estat una massacre televisiva
i deixeu-me dir que
no hi ha res que
les vostres resolucions
de les Nacions Unides
hagin fet
mai sobre això
ni cap tall de so
que hagi
(tant se val
la qualitat del seu anglès)
cap tall de so
cap tall de so
cap tall de so
els tornarà
la vida,
cap tall de so,
arreglarà això.
Nosaltres ensenyem vida,
senyor.
Nosaltres ensenyem vida,
senyor.
Nosaltres, els palestins
ens llevem cada matí
per a ensenyar-li a la resta del món
Vida, senyor
Mahmoud Darwish (Al-Birwa, oest de Galilea, 1941 - Houston, Texas, 9 d'agost de 2008) fou un poeta palestí que va publicar més de 30 volums de poesia i també vuit llibres de ficció. La temàtica general de la seva poesia és la causa palestina, la pàtria perduda i la nostàlgia i el sofriment que produeix haver esdevingut esclau i ser destinat a l'exili.
Confessions d’un terrorista
Ocuparen el meu país,
expulsaren el meu poble,
anularen la meva identitat.
I em van dir terrorista.
Confiscaren la meva propietat,
arrabassaren les meves collites,
esbucaren ca meva.
I em van dir terrorista.
Legislaren lleis feixistes,
instauraren l’apartheid.
Destruiren, dividiren, humiliaren.
I em van dir terrorista.
M’assassinaren les alegries,
Em segrestaren les esperances,
m’engrillonaren els somnis.
I quan vaig refusar totes les barbàries
i vaig decidir defensar-me, ells, aleshores… mataren un terrorista!
Nosaltres estimem la vida
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.
Ballam entre dos màrtirs
i, al bell mig, hi erigim
un minaret de violes
o una palmera.
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.
Per construir el nostre cel
i concloure aquest èxode
robem un fil al cuc de seda;
i perquè el gessamí surti al carrer
algun matí preciós
obrim la porta del jardí.
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.
Onsevulla que siguem,
hi sembrem plantes que creixen de pressa
i hi enterrem els nostres màrtirs.
Amb el flabiol bufem el color de la llunyania,
dibuixem un renill en la pols del camí
i escrivim els nostres noms
pedra rere pedra.
Oh, llamp!
il·lumina’ns la nit,
il·lumina-la una mica.
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.