
Joan Maragall (1860-1911) és una de les grans figures de les lletres catalanes de final del segle XIX i principis del segle XX. Conreà la poesia, l’assaig i la traducció, i es va convertir en un dels principals exponents del modernisme català i del romanticisme poètic. Començà a escriure de ben jovenet i a vint anys guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Badalona. Advocat de formació, es dedicà al periodisme i les seves publicacions a mitjans com L’Avenç o La Renaixença influïren de manera determinant en el naixement del moviment modernista. El 1894 guanyà els Jocs Florals de Barcelona i es va convertir en una figura poètica de referència amb la publicació del llibre Poesies. Anys després, amb la publicació del poemari Enllà, Maragall defensà un vitalisme modernista proper als interessos de la societat i allunyat de l’elitisme. Algunes de les seves composicions més famoses, com El compte Arnau, tengueren una gran influència i repercussió popular. També traduí moltes obre de Goethe, així com obres de Píndar, Homer, Novalis i Nietzsche. Durant el 2024 s’ha realitzat una nova edició de totes les seves obres en prosa a instàncies de l’Arxiu Maragall, que ha publicat Edicions 62 en tres volums. Ploma vos ofereix un tast poètic de Maragall amb algunes de les seves peces més significatives:
L'oda infinita
Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l'ha dictada tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l’espai.
Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d'amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l'ha represa amb compàs molt més segur.
De seguida, amb veu més forta, m'han sigut dictats nous cants; pro, cada any que el temps s'emporta, veig una altra esparsa morta i perduts els consonants.
Ja no sé com començava ni sé com acabarà, perquè tinc la pensa esclava d'una força que s'esbrava dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre, a la ventura, sens saber si lliga o no, va enllaçant la mà insegura crits de goig, planys d'amargura, himnes d'alta adoració.
Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap, al moment en què jo mòria, me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap.
Me la diga a cau d'orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil
I sabré si en lo que penses, -oh poeta extasiat!- hi ha un ressò de les cadences de l'aucell d'ales immenses que nia en l’eternitat.
Corpus
II
Els gegants, els gegants, ara ballen, ara ballen; els gegants, els gegants, ara ballen com abans.
Llur alta mirada immòbil ullprèn a tota la gent que se'ls mira i els rodeja sense fer cap pensament: se'ls mira perquè són gran si duen vestits llampant si ballen cada moment... Els gegants, els gegants, són joves eternament.
En llur dansa encarcarada hi ha riallera majestat; flubiol i tamborino escau bé an el llur posat; raigs de ginesta olorosa no els arriben ni a mig cos; l'arruixada tremolosa de papers de tots colors cau damunt llurs testes reals, que en resten glorioses i irisades.
Pro ells passen alts i serens,
balançant-se tot fent via
entre florida alegria...
I els aires ne resten plens.
La geganta i el gegant, ara ballen, ara ballen, la geganta i el gegant, ara ballen, i sempre ballaran.
Els reis
Aquesta nit han passat i han posat la mà als balcons... Els somnis dels infantons
han granat.
Cap a Orient se'n van tornant a llur reialme confús, a regnar-hi tot pensant en Jesús.
Heu sentit avui el cormatinejador dels nens? Heu sentit el rastre d'or, mirra, encens?
La dona hermosa
La presència de la Dona hermosa
te fa humil i devot contemplatiu.
En la presència de la Dona hermosa
hi ha quelcom d'un repòs definitiu.
La partida de la Dona hermosa te deixa il·luminat hermosament. En la partida de la Dona hermosa hi ha una estela de llum que es va perdent.
El record de la Dona hermosate fa trist i enyorat somniador. En el record de la Dona hermosa hi ha una forta i suau meditació.
L'oblit de la Dona hermosa és mort, resurrecció i deslliurament. En l'oblit de la Dona hermosa hi ha l'etern recomençament.
L'ànima de les flors
Aquelles dues flors que hi posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades? Qui sia, tant se val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
"Morirem aviat, lluny de la planta,-
elles deuen pensar;
-mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”
Seguit de les vistes al mar
I
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent: la ginesta es regiravafuriosa al sol rient. Jo la prenc per la cintura: l'estisora va en renou desflorant tanta hermosura, fins que el cor me n'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan l'he tinguda lligada m'he girat al mar, de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall.
II
La mar estava alegre, aquest migdia: tota era brill i crit i flor d'escuma, perquè feia molt sol i el vent corria. Al lluny se veia un gran mantell de bruma. Damunt les ones, amb les veles dretes, les barques hi brincaven com cabretes.
III
Flameja al sol ponent l'estol de veles en el llunyà confí del cel i l'aigua. La mar, inquieta, com un pit sospira en la platja reclosa i solitària. D'on pot venir la inquietud de l'ona? Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire... D'on pot venir la inquietud de l'ona? Misteri de la mar! L'hora és ben dolça. Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.
Comentários