(A la sala d’estar de casa seva. Dia de Sant Valentí)
Personatges.-
AL·LOT
AL·LOTA
AL·LOT.- T’he de donar una gran notícia.
AL·LOTA.- Quina?
AL·LOT.- He somiat que jo era feliç per sempre. Eternament.
AL·LOTA.- Molt bé. Però això només ha estat un somni.
AL·LOT.- I què?
AL·LOTA.- Els somnis no són reals.
AL·LOT.- Ah, no? Què son, idò?
AL·LOTA.- Són una quimera.
AL·LOT.- Una quimera? Què vols dir?
AL·LOTA.- Que no ens els podem creure. Són com la imaginació. Només són ficcions, no són la realitat.
AL·LOT.- La realitat? Què és la realitat?
AL·LOTA.- La realitat és la realitat. Allò que veiem i que podem tocar, que podem olorar, que podem comprar i vendre. Que podem comerciar.
AL·LOT.- No podem comerciar amb els somnis? Molta gent els ven i d’altra els compra.
AL·LOT.- No ho entens...
AL·LOT.- No ho entenc? Els somnis són com l’amor. És real l’amor? Jo crec que sí. Jo t’estimo, tu m’estimes.
AL·LOTA.- No és el mateix.
AL·LOT.- Quina és la diferència?
AL·LOTA.- Jo soc de veritat. Però la felicitat eterna no ho és.
AL·LOT.- En el meu somni jo era eternament feliç amb la teva companyia. Tu i jo som reals.
AL·LOTA.- Sí, però els somnis no ho són.
AL·LOT.- No ho són? Existeixen. Els somnis existeixen. I si existeixen és que són. Si són, són de bon de veres.
AL·LOTA.- Els somnis no sempre es compleixen.
AL·LOT.- La realitat tampoc no es compleix sempre.
AL·LOTA.- Què vols dir?
AL·LOT.- Les persones són educades, però no ho són sempre.
AL·LOTA.- No sé què t’he de dir.
AL·LOT.- El meu somni i la meva veritat és que tu i jo serem feliços sempre.
AL·LOTA.- Tant de bo.
AL·LOT.- No ho creus?
AL·LOTA.- És possible.
AL·LOT.- És cert! És veritat! Ho he somiat!
AL·LOTA.- Pot ser que el teu somni no es compleixi.
AL·LOT.- Per què? Per què dius això? No m’estimes?
AL·LOTA.- I tant que t’estimo. Però, jo què sé.
AL·LOT.- Si no ho hagués somiat ho podria dubtar. Però ho he somiat ben cert. Jo ho he somiat! Jo! No ningú més! Ni ningú altre! I jo soc real, i tu ets real.
AL·LOTA.- És meravellós tot el que dius, però no sé si hem de creure els nostres somnis.
AL·LOT.- Sí que els hem de creure. Creure és la vertadera realitat. Com podíem creure si no fos real? Com podríem somiar si no fos real? Seria absurd.
AL·LOTA.- Tens raó.
AL·LOT.- M’estimes?
AL·LOTA.- Sí.
AL·LOT.- Com ho saps? Com saps que m’estimes? Com saps que el teu amor per mi és real? Estàs segura que m’estimes amb tota la realitat del món?
AL·LOTA.- Sí.
AL·LOT.- Ara i sempre?
AL·LOTA.- Ara i sempre.
AL·LOT.- Això és l’eternitat. Ara i sempre és l’eternitat. L’eternitat no és res més que l’ara i sempre.
AL·LOTA.- Ara i sempre és tot el que hi ha?
AL·LOT.- Tot. Això és tot. Què hi ha res més? Hi ha res més?
AL·LOTA.- No. No hi ha res més.
AL·LOT.- Tu i jo i res més. Ara. I sempre.
AL·LOTA.- Ara i sempre.
AL·LOT.- Ara i sempre!
(Riuen amb molta alegria. S’abracen i es besen)
TELÓ