top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

Un llum que crema

Un llum que crema

Jordi Llavina

Proa, 2023

Aquest poemari s’inicia amb un pròleg de Ramón Andrés


Més que tenir facilitat per comptar síl·labes i conèixer les estratègies de la rima, cal que el poeta disposi del do de la mirada. En principi, tots veiem les mateixes coses, o en general així hauria de ser, però no tots podem assolir un enfocament únic o una perspectiva privilegiada. Aquí rau el quid de la qüestió: la singularitat prové de saber anar més enllà d’una contemplació bàsica, indiferent, superficial. Així, més que gestes memorables o temes transcendentals, el poeta és capaç d’oferir-nos la sensibilitat d’unes emocions a flor de pell, el gaudi d’una percepció que supera la quotidianitat per abastar moments i situacions d’una existència més elevada. Aquesta és la reflexió que compareix quan llegim els poemes de Jordi Llavina. De fet, a l’hora d’intentar trobar definicions escaients, tal volta la més encertada podria ser la idea d’un romàntic modern. A Un llum que crema (Proa, 2023), llibre guardonat amb el prestigiós Premi Carles Riba, podem veure clarament una connexió fecunda del poeta amb la natura. No hi trobarem tremendisme sentimental ni nocturnitat redemptora, però la integració del paisatge i la descripció dels elements temàtics ens fan pensar en una mena de clàssic avanguardista que transita per aquesta època vertiginosa i caïnita. D’una antiga expedició nòrdica accidentada entre blocs de gel, el poeta passa a narrar-nos escenes d’un territori de proximitat, conegut i apamat per les passes del jo poètic més atent i escodrinyador. De la tercera i quarta part del llibre, en podem treure un homenatge als fruits de la terra —magranes, ametlles, glans, raïm...—, a més d’una mena d’oda conjunta als diferents tipus de paper: d’estrassa, bíblia, de diari... Enfilant el final, els records dels llocs d’iniciació i les escenes del pas del temps agafen protagonisme: «I quants malalts deuen haver fet llit / en les desertes alcoves, quants morts / s’hi deuen, amb els anys, haver vetllat!». En definitiva, Jordi Llavina segueix fidel a la seva poesia narrativa, sempre ben pautada i rítmica, que posa l’èmfasi de manera primordial en les coses de cada dia, en els fets quotidians, per omplir la vida de versos essencials.

SOMTEMPS

Comments


bottom of page