top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

'Tractatus de la mort de la poesia catalana'


'Tractatus de la mort de la poesia catalana'

Jordi Valls

LaBreu Edicions, 2023

Lluís Calvo signa un pròleg que repassa la trajectòria vital i poètica de l’autor


Tenir força per resistir sens dubte ajuda a sobreviure. Fa tan sols uns anys hem encunyat el terme resiliència, que suposa saber adaptar-se a les amenaces i adversitats que ens anam trobant pel camí, tant si els problemes sorgeixen des d’àmbits a priori tan diferents com les relacions sentimentals o els neguits de la feina. Resisteix i venceràs, podria ser la màxima minimalista. En el món de la creació, concretament en el vessant del conreu poètic, també podem aplicar aquesta teoria, i sobretot ens compareix de seguida a la ment un nom concret: Jordi Valls. El poeta, que prefereix ser del reducte universal de Santa Coloma més que d’una Barcelona reclosa en ella mateixa, fa molts anys que ens va sorprenent amb una poètica tan hipnòtica com inclassificable. Com diu Lluís Calvo a l’estudi-pròleg d’aquest Tractatus de la mort de la poesia catalana (LaBreu Edicions, 2023), molts dels companys d’aventura de Valls han quedat pel camí, però ell persevera «sense complexos, amb la influència del realisme reflexiu de Narcís Comadira i el formalisme i l’avantguarda de Joan Brossa». Una vegada més, Jordi Valls ens presenta un llibre arriscat, al marge de modes i modistes versaires, que cerca anar més enllà d’una escena quotidiana o de la necessitat fisiològica. De retratar els dinosaures, passa a perfilar la imatge i els vicis de Samuel Beckett. I no mira prim a l’hora d’encabir els més experimentals —Hac Mor, Xargay, Duchamp...— al costat dels qui es troben a les antípodes, com la mateixa Pantoja. A partir d’un territori hostil i d’uns efectes col·laterals negatius, Jordi Valls ha anat construint un artefacte poètic ple de picades d’ullet, referències mig velades i sobreentesos que cal desentranyar. Directe i alhora profund, ens parla de la cosa pública, de metapoesia, dels seus espais geogràfics i espirituals, de l’art inabastable i la vida minúscula, de Tàpies i Cioran, i ho fa amb una irreverència que a voltes frega l’absurd, un surrealisme carregat de vivència i de veritat. Com a cloenda, ens regala una mena de poema-assaig entorn del fet poètic, aquest inacabable ofici d’escriure: «El poema és el cementiri de la paraula». Així, el poema reneix i reviu cercant altres formes i altres cossos perquè, com tots els bons poetes saben: «la paraula ho és tot».


Comments


bottom of page