top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

Terres mortes

Núria Bendicho ens presenta una primera novel·la d’un altíssim nivell literari



És poc habitual escriure un primer llibre que sigui molt més que una declaració d’intencions. A l’inici, normalment l’escriptor o l’escriptora trepitja un territori fràgil, insegur, encara sense els fonaments ben arrelats per poder mantenir ferma i erecta una obra sense temptejos ni vacil·lacions. De tot d’una és quan es posen en marxa les provatures i es comença a destriar el gra de la palla. Però encara resta molt de camí per fer, si es vol arribar a un destí exitós, allà on la pròpia seguretat personal i les proclames d’adoració dels altres es puguin convertir en realitat. Passa poques vegades, trobar aquest tresor bategant entre les pàgines d’una primera novel·la, però quan això succeeix és com assistir a la celebració d’un petit miracle. És el cas de Terres mortes (Anagrama, 2021), novel·la amb la qual Núria Bendicho, nascuda a Barcelona el 1995, va resultar finalista del 5è Premi Llibres Anagrama. Després d’un grapat d’edicions i de rebre alguns elogis de la crítica, aquesta òpera prima ens situa en un entorn reduït, un petit poble asfixiant i opressor entre conreus abandonats i la malesa del bosc. Tot comença amb la mort d’en Joan, que ha rebut un tir d’escopeta per l’esquena i s’ha dessagnat davant la mirada espantada dels seus, que es demanen qui ha estat l’autor de l’assassinat. Comença l’odissea per trobar una caixa on encabir el cos i enterrar-lo. El pare, la mare i els fills configuren un nucli familiar clos i estrany, ple de mitges veritats i secrets ocults que van sortint a la llum gràcies a les confidències dels personatges (nen, Maria, Tomàs, pare, capellà, mare, Esteve, Marieta, Pere...), que s’adrecen al lector per mitjà d’un monòleg interior sempre ple de sorpreses i revelacions. Abusos de tota casta, embarassos no desitjats, relacions incestuoses, el prostíbul com a centre dels xafardejos, el tarat del poble enfront de qui ostenta el poder, la misèria i la venjança..., van creant una atmosfera gairebé irrespirable, embrutida, on el patiment del passat es manté viu per mitjà de l’angoixa del present i la recerca d’una redempció fugissera. Però el que enganxa i fa mantenir el lector en un estat d’atenció entre espantat i hipnòtic és l’estil de Núria Bendicho, un garbuix de veus fosques i rabioses que malden per sobreviure en un món sense pietat ni esperança. Un llibre imprescindible, a mig camí de Rulfo i Tarantino!

Comments


bottom of page