Núria Bendicho ens presenta una primera novel·la d’un altíssim nivell literari
És poc habitual escriure un primer llibre que sigui molt més que una declaració d’intencions. A l’inici, normalment l’escriptor o l’escriptora trepitja un territori fràgil, insegur, encara sense els fonaments ben arrelats per poder mantenir ferma i erecta una obra sense temptejos ni vacil·lacions. De tot d’una és quan es posen en marxa les provatures i es comença a destriar el gra de la palla. Però encara resta molt de camí per fer, si es vol arribar a un destí exitós, allà on la pròpia seguretat personal i les proclames d’adoració dels altres es puguin convertir en realitat. Passa poques vegades, trobar aquest tresor bategant entre les pàgines d’una primera novel·la, però quan això succeeix és com assistir a la celebració d’un petit miracle. És el cas de Terres mortes (Anagrama, 2021), novel·la amb la qual Núria Bendicho, nascuda a Barcelona el 1995, va resultar finalista del 5è Premi Llibres Anagrama. Després d’un grapat d’edicions i de rebre alguns elogis de la crítica, aquesta òpera prima ens situa en un entorn reduït, un petit poble asfixiant i opressor entre conreus abandonats i la malesa del bosc. Tot comença amb la mort d’en Joan, que ha rebut un tir d’escopeta per l’esquena i s’ha dessagnat davant la mirada espantada dels seus, que es demanen qui ha estat l’autor de l’assassinat. Comença l’odissea per trobar una caixa on encabir el cos i enterrar-lo. El pare, la mare i els fills configuren un nucli familiar clos i estrany, ple de mitges veritats i secrets ocults que van sortint a la llum gràcies a les confidències dels personatges (nen, Maria, Tomàs, pare, capellà, mare, Esteve, Marieta, Pere...), que s’adrecen al lector per mitjà d’un monòleg interior sempre ple de sorpreses i revelacions. Abusos de tota casta, embarassos no desitjats, relacions incestuoses, el prostíbul com a centre dels xafardejos, el tarat del poble enfront de qui ostenta el poder, la misèria i la venjança..., van creant una atmosfera gairebé irrespirable, embrutida, on el patiment del passat es manté viu per mitjà de l’angoixa del present i la recerca d’una redempció fugissera. Però el que enganxa i fa mantenir el lector en un estat d’atenció entre espantat i hipnòtic és l’estil de Núria Bendicho, un garbuix de veus fosques i rabioses que malden per sobreviure en un món sense pietat ni esperança. Un llibre imprescindible, a mig camí de Rulfo i Tarantino!
댓글