top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

Rastre de plata de Carme Castells

Rastre de plata

Carme Castells

AdiA Edicions, 2023

Noèlia Díaz signa l’epíleg d’aquest primer poemari de Carme Castells


Encara hi ha llibres que conten una història de principi a fi, sense alterar la cronologia dels fets ni anar amunt i avall cercant episodis de personatges secundaris per engreixar la trama. Es tracta, és clar, de seguir amb l’estil clàssic que predica l’essència narrativa del «jo soc aquest i m’ha passat això». Quan parlam de poesia, sovint el personatge central es difumina en una espècie de jo poètic que cerca allunyar-se de l’autor, sobretot quan s’expliquen intimitats que no importen a gairebé ningú. Contar les penes i les desgràcies personals, avui dia, en general acaba convertint-se en una poètica del jo victimista, egocèntrica, fallida. No és el cas, en absolut, d’aquest primer llibre de poesia que ens presenta Carme Castells: Rastre de plata (AdiA Edicions, 2023). Tot i seguir al dicteri la premissa narrativa clàssica, l’esmentat «jo soc jo i aquesta és la meva història», aquí ens topam de ple amb la causa personal que esdevé substància universal. Aquí el jo poètic passa de ser motiu de creació a baula de negació. El desig anhela una llavor que el cos es nega a fecundar. I entremig, aquest spleen existencial amarat de medicació, ansietat, proves beta: «Un catàleg de dols mentre la vida avança, a fora, / aliena a les pàgines d’aquest / cos eixut». Les situacions s’encavalquen i els versos ens proporcionen imatges nítides, una sensació d’impotència i fragilitat contínua: «O la sala blanca, despullada, / d’una clínica de fertilitat / on jec immòbil com un vas romput». Aquesta necessitat d’engendrar una nova vida, aquest deler de formar un nucli familiar ferm i fecund es trenquen una i altra vegada. El to dels versos, més que una confidència íntima a cau d’orella va emergint talment un crit desesperat que és el clam de tantes i tantes dones. Aquí rau l’encert del poemari: donar veu a tots els silencis avergonyits per la culpa i la desesperança. Carme Castells ens ofereix uns poemes carregats d’angoixa i resiliència, alliberats d’una història de pèrdues que aconsegueixen veure la llum, i ens demostra que el final de la travessia compensa totes les renúncies i els sacrificis. En definitiva, un llibre intimista, molt personal i expiatori, que personifica el via crucis de moltes històries amagades entre les quatre parets de l’habitació.

bottom of page