Rastre de plata
Carme Castells
AdiA Edicions, 2023
Noèlia Díaz signa l’epíleg d’aquest primer poemari de Carme Castells
Encara hi ha llibres que conten una història de principi a fi, sense alterar la cronologia dels fets ni anar amunt i avall cercant episodis de personatges secundaris per engreixar la trama. Es tracta, és clar, de seguir amb l’estil clàssic que predica l’essència narrativa del «jo soc aquest i m’ha passat això». Quan parlam de poesia, sovint el personatge central es difumina en una espècie de jo poètic que cerca allunyar-se de l’autor, sobretot quan s’expliquen intimitats que no importen a gairebé ningú. Contar les penes i les desgràcies personals, avui dia, en general acaba convertint-se en una poètica del jo victimista, egocèntrica, fallida. No és el cas, en absolut, d’aquest primer llibre de poesia que ens presenta Carme Castells: Rastre de plata (AdiA Edicions, 2023). Tot i seguir al dicteri la premissa narrativa clàssica, l’esmentat «jo soc jo i aquesta és la meva història», aquí ens topam de ple amb la causa personal que esdevé substància universal. Aquí el jo poètic passa de ser motiu de creació a baula de negació. El desig anhela una llavor que el cos es nega a fecundar. I entremig, aquest spleen existencial amarat de medicació, ansietat, proves beta: «Un catàleg de dols mentre la vida avança, a fora, / aliena a les pàgines d’aquest / cos eixut». Les situacions s’encavalquen i els versos ens proporcionen imatges nítides, una sensació d’impotència i fragilitat contínua: «O la sala blanca, despullada, / d’una clínica de fertilitat / on jec immòbil com un vas romput». Aquesta necessitat d’engendrar una nova vida, aquest deler de formar un nucli familiar ferm i fecund es trenquen una i altra vegada. El to dels versos, més que una confidència íntima a cau d’orella va emergint talment un crit desesperat que és el clam de tantes i tantes dones. Aquí rau l’encert del poemari: donar veu a tots els silencis avergonyits per la culpa i la desesperança. Carme Castells ens ofereix uns poemes carregats d’angoixa i resiliència, alliberats d’una història de pèrdues que aconsegueixen veure la llum, i ens demostra que el final de la travessia compensa totes les renúncies i els sacrificis. En definitiva, un llibre intimista, molt personal i expiatori, que personifica el via crucis de moltes històries amagades entre les quatre parets de l’habitació.
コメント