Una amiga m’envia un missatge: «He vist Perfect Days: és com mirar el cel quan surt el sol isostenir l’instant poètic de la primera mirada del dia». No te la perdis. Una joia.
La crítica destaca que és la millor pel·lícula que ha fet el cineasta Wim Wenders, que ha obtingut la Palma d’Or al festival de Cannes i que és un homenatge al cineasta japonés Ozu, a qui admira molt. Els personatges i l’ambient, japonès. La ciutat, Tokyo. El barri de Shibuya. Els lavabos públics de la ciutat.
Wenders ha remarcat la importància arquitectònica i social dels lavabos públics de Tokyo. Són un servei públic que té prestigi. Ell els veu com petits santuaris de pau i dignitat. La neteja pública no és una feina inferior. Per als occidentals és al contrari. I en destaca el respecte per la gent I el bé comú. En principi ell va rebre l’encàrrec de fer-ne un curt i al final el projecte es va transformar en un film. Amb l’actor Koji Yakusho com a protagonista i guanyador del premi i al millor actor en representació del Japó. El coguionista també és japonès Takuma Takasaki.
Wenders estima el país i la seva cultura. S’hi sent com a casa. El mestre Ozu li va ensenyar com mirar endins i com representar la vida a través de l’ofici. I que cada moment és únic.
En un món tan trasbalsat com l’actual, aquest film ens injecta una dosi extraordinària de pau i humanitat. Com si el director ens digués aquí teniu una mostra del que pot ser ser viure bé, lluny de guerres personals i col·lectives, inútils i destructives, que sols fan créixer l’odi i la barbàrie. Vet aquí la lliçó d’un home senzill que fa una feina humil i generosament contribueix al benestar de la societat. Ens ensenya com es pot viure amb satisfacció cada instant. El goig dels dies.
Hirayama, el protagonista, és un home gran que viu sol i neteja lavabos públics. El personatge de Contes de Tokyo d’Ozu també es diu Hirayama. Compartim durant dues hores de projecció les seves rutines diàries amb algunes sorpreses inesperades que de vegades són bones, d’altres, no, però la seva actitud sempre és inalterable, entoma la vida amb un posat estoic. A poc a poc anirem descobrint el seu passat, no exempt de dolor. Parla poc, però el gest i la mirada ho diuen tot. Una figura que desprèn autoritat. Fa la seva feina amb una precisió i meticulositat com si li anés la vida. Wenders l’any 80 va filmar 'Lightning Over Water' sobre la mort de Nicholas Ray. El director americà sempre deia al seus actors que tot, fins l’acte més insignificant, l’havien de fer 'com si fos l’última vegada'. I això fa Hirayama. La feina ben feta li produeix satisfacció i té la finalitat de ser un servei per a la comunitat. Contribueix al benestar social.
El camí que ha triat és la vida senzilla, gustosa, discreta i humil. I amb el goig de viure el present així cada dia. Se sent lliure. És autònom. Viu d’acord amb ell mateix. Wenders ha dit que vol mostrar un personatge de passat difícil, que toca fons i encabat reneix. L’esforç i la responsabilitat per trobar un camí propi alliberen el personatge. Agafa la furgoneta per anar a la feina, travessa el pont que uneix els dos mons, el del seu barri popular i la gran urbs, enmig del laberint caòtic de pisos d’autopistes, i escolta música rock, punk, setantera i vuitantera, Lou Reed, Van Morrison, Patty Smith, The Kinks, The Animals, Ottis Redding... La música, una fiblada a l’esperit, les lletres completen el sentit de la història, formen part de la narrativa. Observa cada matí el cel amb un somriure, abraçant amb la mirada les fulles dels arbres que gronxa el vent, escoltant els altres sempre amb una disposició oberta i sense prejudicis. La mirada i el somriure són definitoris del personatge. Com si diguéssim que tot el que és humà li és propi.
Un personatge que viu amb unes coordenades completament analògiques. No té smartphone. Viu entre llibres, cassettes i pel·lícules. Abans d’anar a dormir llegeix Faulkner. Amb austeritat quan acaba un llibre, en comença un altre. Sense acumulació consumista.
Apassionat pels arbres i per la fotografia, du una càmera analògica a la butxaca i cada dia fotografia les fulles d’un arbre del parc on dina. Encabat porta el rodet a revelar i emmagatzema les fotos bones en unes capses amb etiquetes.
Al final sabrem que hi ha una paraula japonesa per designar aparicions fugitives que apareixen del no-res 'Komorebi'. Les fulles gronxades pel vent en un joc d’ombres, creat per un feix de llum que ve de l’univers, del sol, són sempre diferents, mai no són iguals. I ell captura la imatge d’aquests instants. La càmera capta l’ànima de les coses abans de fondre’s. «Cada foto tracta de la vida i la mort» diu Wenders. «La fotografia és un instant de vida capturat per a l’eternitat», diu Cartier-Bresson. Wenders, fotògraf notable, estima la fotografia des de petit.
Hi ha per tot un cant d’amor a la fotografia. L’encalç de l’instant, l’aquí i l’ara. El goig dels dies va través del joc d’observar l’evolució de la llum i les ombres, de l’instant que és efímer i que queda reflectit en l’aura de la fotografia. Al crèdits comprovo que la directora de fotografia és Donata, la parella actual de Wenders. Donata és fotògrafa i han treballat junts des del 1995. Comparteixen amor per dues bandes, amor de parella i amor per la fotografia. Ella treballa especialment amb clarobscurs i és la creadora de les imatges oníriques del protagonista. Les imatges de la ciutat són del fotògraf Franz Lustig.
Hirayama somia en blanc I negre, fent evident el contrast entre lla llum i les ombres que sempre varia, mai no és igual. Unes imatges fotogràfiques esplèndides que recorden el cinema expressionista i tenen la funció de mostrar com és aquest home. El joc és constant al llarg de tota la història i arriba fins el punt de proposar jugar a atrapar-les saltant.
El contrast entre aquest món analògic del personatge ii el món digital actual és evident. Hi conviu sense conflicte. Manté el seu món amb seguretat. «En un món hi pot haver altres mons» diu en algun moment. Ell és com un arbre ben plantat a terra. Ha trobat el seu lloc al món. Els joves «digitals» japonesos amb els cabells tenyits de groc o de rosa se’l miren primer amb estranyesa i després admiren els valors d’aquell personatge singular. Els cassetes preferits que porta a la furgoneta els produeixen enveja. Els cassetes són una companyia fidel, un tresor. El poder de salvació de la música. Wenders sap de què parla.
Sobre el contrast d’aquests dos mons el filòsof coreà Buying Chul-Han ha escrit bastant. En llegir-lo, ens farem la pregunta de si podem substituir el domini del món de les dades digitals per unes formes de vida de comunitat real, de contacte humà, de vincles, de donar a les coses el valor que tenen en lloc de buidar-nos del que és real. «La digitalitat es diametralment oposada a la factictat…. La digitalització afebleix la consciència dels fets i de la mateixa realitat… la fotografia analògica certifica a l’observador l’existència de les coses que són. Dóna testimoni de l''això va ser'. Ens mostra el que existeix realment…»
Al final tens la sensació que una pel·lícula com aquesta tan subtil, amb profusió de detalls I matisos i una gran bellesa poètica et deixa un gust permanent I profund. Com si fos una lliçó de vida que no oblidaràs amb facilitat.
Si un dia dia se t’apareix tenyit d’ombres tristes, la història d’Hirayama les podrà transformar en un feix de llum. T’hi poden acompanyar el soul d’Otis Redding amb els reflexos sobre les aigües de la badia o la veu especial de Nina Simone amb el seu Feeling Good.