Albert Pinya (Palma, 1985) presenta al Museu del Calçat i la Indústria d’Inca la mostra «Pinya Citrus Alphabet», una interessant prova del quid pro quo que més sovint del que ens pensam s’estableix entre el món de l’art i l’empresarial/institucional. No cal anar fins a l’edat mitjana o el renaixement dels Mèdici, amb les seves arrels, per cert, en el món del tèxtil, sustentant econòmicament l'esplendor del Renaixement, o, més recentment, el Pop Art, col·laborant amb marques comercials per entrar de ple en aquesta intersecció de límits entre art i publicitat.
Pel que fa a l’estricta col·laboració artista/empresa, no entrarem en l’estratègia que pugui haver decantat una marca com Lottusse a entrar en el món de l’art contemporani. Naturalment, deuen tenir els seus estudis i hauran valorat que així poden arribar a segments de clients potencials que fins ara no abastaven o, que, en aquest món globalitzat, un determinat mercat és més sensible a aquests tipus de col·laboració que combina producte de qualitat, tradició, innovació i un fort component cultural. Sigui com sigui, el resultat m’ha semblat una solució, millor dit, una simbiosi, positiva, molt fresca i innovadora que permet una visibilització nítida a les dues parts: artista i empresa. És complicat definir-ho, però tot i la confluència, ambdós intervinents mantenen la seva identitat/marca, alhora que evolucionen. Un win-win, se’n diu ara?
En referència a l’aportació d’Albert, aquesta ve de la mà tipografies i, sobretot, dels seus personatges tan d’arrel iconogràfica, basats en una aparent simplicitat. Aparent, quan els observam bitxo a bitxo, però que en diàleg sobre altres suports cobren complexitat. En tot cas, la suficient com per a atreure l’atenció de l’espectador que és, potser, on rau un dels trets fonamentals de l’art contemporani: la capacitat per proposar una comunicació oberta entre l’artista i l’espectador, per obrir espais de reflexió. En aquest cas, un art fresc i jove que, com deia Umberto Eco, referint-se a certa filosofia, ens permetria «bromejar, sí, però seriosament».
Una mostra interessant que ens convida a endinsar-nos en la confluència entre els mons empresarial i artístic, mentre gaudim de les peces d’Albert Pinya, que, com aquells LP dels Ramones plens d’energia i peces de tres acords i dos minuts (aparentment simples), deixen entreveure una carrera que s’ha anat consolidant amb el temps. A punt de complir 40 anys i amb 20 anys de trajectòria com a artista, Albert continua evolucionant.
Comments