Ocells errants
Rabindranath Tagore
Traducció: Teresa Bauzà Bosch
Quid Pro Quo
L’obra del polifacètic R. Tagore va passant de generació en generació
Hi ha noms que contenen tot un univers literari. Noms que amb el temps s’han incrustat de forma precisa i contundent, inalterables, en el substrat cultural d’una societat. A part de l’obra, que suposa l’element més important d’assimilació col·lectiva, segurament hi tenen un pes notable altres fets, diguem-ne, secundaris, l’impacte d’uns efectes col·laterals no sempre identificables a primera vista, a l’hora d’integrar aquests referents en una determinada cultura. Tal vegada en el cas de Rabindranath Tagore podem esmentar la circumstància de ser el primer no-europeu en guanyar el Premi Nobel de Literatura, o bé la recerca constant d’una obra capaç de conjugar l’humanisme i l’espiritualitat com a via per assolir la plenitud de l’ésser. Quan es tracta d’un autor tan polifacètic com Tagore, nascut a Calcuta l’any 1861 i mort el 1941 a Santiniketan, que va saber conrear una faceta literària i artística (poeta, narrador, assagista, dramaturg, pintor, músic, cineasta...) al costat d’una tasca pedagògica que va culminar en la creació d’una escola d’estudis humanístics, potser la tasca d’assimilació esdevé natural, imprescindible. Tot això sense oblidar el vessant d’activista polític, que denunciava el poder abusiu dels britànics i la necessitat d’independència del seu país. Ara, de la mà de Quid Pro Quo i amb traducció de l’anglès de Teresa Bauzà Bosch, ens arriba la delícia d’aquest volum: Ocells errants. Més que d’aforismes o d’il·luminacions líriques, es tracta de píndoles concentrades de pensament, reflexions filosòfiques que ens aboquen a una mirada contemplativa, profundament lluminosa i espiritual, del món i la bolla. I aquí hi entra tot, absolutament tot. Des de la pols i les flors a la música i l’amor. Des del silenci i el soroll a la pau i la germanor. Sí, la vida i la mort premudes a través d’aquests versos essencials i clarividents d’una poeta que anava més enllà de l’ara i aquí per abastar altres dimensions de l’ànima, per conquerir nous territoris de l’esperit. «Sento la teva bellesa, nit fosca, com la de la dona estimada quan ha apagat el llum». Els dies desapareixen i els anys passen, sempre incessants, però l’obra de Tagore continua, persisteix, il·lumina.
Pere Joan Martorell, Escriptor i crític literari
Comments