Uriol Gilibets,
Les feres.
La Segona Perifèria, 2024.
Ben aviat es nota quan un escriptor, més enllà de contar una història amb una trama qualsevol i uns personatges concrets, malda per aconseguir una obra literària. Ras i curt: entre escriure i fer literatura hi ha un abisme. I sovint els lectors ens trobam amb novetats que són poca cosa més que redaccions de batxillerat inflades fins a una llargària convenient, no gaire extensa, no sigui cosa que cansem el personal. Afortunadament, de tant en tant brollen criatures que treballen al marge dels cànons establerts. És el cas de la primera novel·la d’Uriol Gilibets: Les feres (La Segona Perifèria, 2024). En aquest relat, entre fascinant i llegendari, l’autor s’endinsa en els límits a ig camí de la realitat i l’imaginari, construint un univers on la natura i l’ésser humà –uns éssers tan sublims i suprems com vergonyosos i plens de tares– es fonen en un magma de relacions gairebé esperpèntiques. Ambientada a Sant Gonera, un poble decadent i enigmàtic, l’obra retrata retalls d’unes en una contínua lluita interna entre les pulsions, els desitjos, els misteris incessants i la recerca d’una veritat gairebé sempre inabastable. Amb una prosa poètica i carregada de simbolisme, Gilibets crea un relat que combina elements de realisme màgic i thriller psicològic, envoltant el lector en una atmosfera densa i enigmàtica. Un matí de Nadal el rector apareix com enfollit i es perd bosc endins amb la relíquia del sant Prepuci. A partir d’aquí, la natura boscana i uns personatges peculiars, van cobrant forma i dotant la història d’un univers únic, entre oníric i hipnòtic. Hi ha el Ramon del bosc, l’Esbarzer, mossèn Gentil, l’alcalde i l’esposa, la família Peülles i, sobretot, les feres que viuen amagades bosc endins. Sant Gonera no és només un escenari, sinó un protagonista amb vida pròpia. Aquest poble sembla atrapat entre la vida i la mort, impregnat per una mena de maledicció. Els seus habitants, sovint excèntrics i introspectius, reflecteixen les pors i contradiccions d’un lloc que sembla un mirall de les seves pròpies ànimes. A la perifèria del poble, el bosc exerceix un paper clau: un espai liminal on el sobrenatural es confon amb el tangible. Aquest bosc, ple de secrets, és tant un refugi com una amenaça, i actua com a metàfora de l’inconscient col·lectiu dels habitants de Sant Gonera, arrossegant-los cap a transformacions irreversibles. Els personatges són d’una profunditat psicològica notable, allunyats de qualsevol arquetip. I la trama es construeix a partir de la recerca d’alguns personatges que van desapareixent, a més d’atorgar una importància gairebé vital per a la comunitat la posada en escena d’un pessebre vivent que agafa rellevància en el tram final. Les "feres", tant físiques com metafòriques, encarnen els dimonis ocults i els desitjos reprimits, qüestionant els límits entre la civilització i la natura. La narrativa d’Uriol Gilibets és hipnòtica, amb descripcions vívides que construeixen un paisatge absorbent i gairebé claustrofòbic, sempre a partir d’una prosa dotada d’un sarcasme punyent i d’un humor finíssim. La tensió constant que es respira a la novel·la porta a un desenllaç obert i, alhora, ple de nous enigmes, deixant el lector amb més preguntes que respostes. Aquesta novel·la no és només una lectura, és una experiència que ens desafia a explorar nous territoris creatius, a més de dotar la llengua d’una vivesa exultant.
Comments