Jaume C. Pons Alorda,
Les cendres de Pasolini.
Lleonard Muntaner, 2024.
Jaume C. Pons Alorda s’endinsa en la vida i l’obra del genial creador italià
A vegades hi ha persones tan polièdriques i multidisciplinars que es troben més a pler en el paper de personatges. Es tracta d’individus que, pel fet d’obrir camins i eixamplar fronteres, poden convertir la seva vida en una obra gegantina, integral, perdurable. Un d’aquests éssers és sens dubte Pier Paolo Pasolini, un prodigi inabastable que viu i perviu malgrat el pas del temps. A Les cendres de Pasolini (Lleonard Muntaner, 2024), Jaume C. Pons Alorda ens presenta un assaig fet a partir de peces com ara poemes, articles, conjuncions gairebé impossibles…, que suposen un homenatge vibrant i polifònic al creador admirat, l’intel·lectual italià que va desafiar les normes establertes. L’assaig no només explora la figura de Pasolini com a narrador, cineasta, poeta, articulista i crític, sinó que també estableix un diàleg creatiu amb altres autors que comparteixen afinitats estètiques i vitals, com Blai Bonet, Lluís Calvo, Sebastià Alzamora, Albert Serra, J. M. Castellet, etc. Pons Alorda utilitza un estil líric, eclèctic i apassionat que converteix la lectura en una experiència intensa, tant per poder conèixer detalls cabdals en la vida de Pasolini com per deixar constància dels lligams establerts amb la nostra cultura. El text no és una mera reconstrucció biogràfica: hi sura una reflexió invocadora i admirativa sobre l’art, la política, la creació i la rebel·lia que Pasolini va representar en el si d’aquella Itàlia grisa i opressora. Se’ns dona notícia de la tràgica mort de Pasolini el 1975, a la platja d’Ostia, un succés que continua despertant controvèrsies, però sobretot es posa en valor el llegat d’un autor que qüestiona el conformisme i reivindica el poder de l’art com a força transformadora. La connexió entre Pasolini i els autors catalans que Pons Alorda evoca no és casual. Blai Bonet, per exemple, comparteix amb Pasolini una visió mística i carnal de la vida, on el cos i l’esperit es fusionen en una tensió poètica única. Lluís Calvo, amb la seva obra densa i filosòfica, dialoga amb la radicalitat de Pasolini, mentre que Albert Serra tampoc aposta pels actor professionals i sovint adopta un lirisme tràgic. En conjunt, Les cendres de Pasolini és un assaig que transcendeix el gènere per convertir-se en una celebració de l’art com a acte de resistència. Pons Alorda no només evoca Pasolini, sinó que convida els lectors a reflexionar sobre les seves cendres creatives i sobre la necessitat de mantenir viva l’espurna de la dissidència cultural.
Commentaires