#PetitTeatreQuotidià
(En una sala de concerts)
Personatges.-
PALLASSO
NENA
PARE DE LA NENA
PALLASSO.- Escolta, que podries ajudar-me un moment?
NENA.- Digi. Què vol que faci?
PALLASSO.- Vull acostar aquest piano a la banqueta, perquè està massa lluny per poder-lo tocar amb comoditat.
NENA.- Sí, sí, és clar. De seguida.
(NENA i PALLASSO arrosseguen el piano al costat de la banqueta amb molt d’esforç)
PALLASSO.- Ets una noieta molt forta.
NENA.- Bé, gràcies, però pesa molt aquest piano.
PALLASSO.- Ja quasi ho hem aconseguit. Una mica més i quedarà perfecte.
NENA.- Ja està! Ara vostè podrà tocar-lo amb tota facilitat.
PALLASSO.- (Asseient-se a la banqueta, davant les tecles del piano) Molt bé. Gràcies, noieta, moltes gràcies. Com et dius?
NENA.- Clar de Lluna.
PALLASSO.- Oh, Clar de Lluna! Que bonic! (Interpreta al piano “Clar de Lluna”, de Beethoven).
NENA.- Que bé que toca vostè el piano, senyor Pallasso!
(Entra el PARE DE LA NENA)
PARE.- (A ella) Apa, va, anem: la mama ens està esperant per sopar.
NENA.- (Xiuxiuejant a l’orella del PARE, innocentment) Papa, aquest pallasso no sap que acostar la banqueta al piano és més fàcil que acostar el piano a la banqueta.
PARE.- Els pallassos tenen el cap als núvols. Són màgics.
NENA.- Pobre pallasso!
PARE.- Res de pobre, nena. És el més ric de tots nosaltres. El seu cor és ple de somriures.
NENA.- Com ho saps?
PARE.- Que no t’adones que t’ha fet una broma?
NENA.- De veritat?
PARE.- I tant! És un gran pianista i, per tant, un gran pallasso.
NENA.- Jo vull ser com ell quan sigui gran.
PARE.- Ho seràs, filla. No ho dubtis.
NENA.- Sí, pare?
PARE.- Apa, anem. Digues-li adeu.
NENA.- (A PALLASSO) Adeu, senyor Pallasso.
PALLASSO.- (Amb un somriure enorme a la cara) Adeu, maca.
(NENA i el PARE surten d’escena. PALLASSO es queda sol, assegut al piano, tocant “Clar de Lluna”)
TELÓ
Comments