top of page
Writer's picturePere Joan Martorell

L’ombra de les hores

L’ombra de les hores

Jordi Solà Coll

Proa, 2023


Jordi Solà Coll fou mereixedor del Premi Miquel de Palol amb aquest poemari  



Sotmesos al soroll turmentós i a la velocitat excessiva dels nostres dies, encara resten algunes mostres de resistència i oposició. El pas de l’etapa analògica a l’època digital que tot ho predisposa i tot ho vigila talment un gran germà implacable, no acaba de ser la pedra filosofal que alguns gurus predicaven. Gairebé no tenim temps ni de pensar. Estam processant una informació i ja ens afusellen amb altres notícies. Gairebé hem perdut l’hàbit d’escriure a mà i contemplam el món i la bolla amb una agitació convulsa que no ens permet copsar la importància dels petits detalls. A L’ombra de les hores, (Proa, 2023), en canvi, poemari amb què Jordi Solà Coll resultà guanyador del Premi Miquel de Palol, es respira una atmosfera més pausada i meditativa. Les cites que encapçalen el llibre, una de Rilke i l’altra d’Andreas-Salomé, de seguida ens aboquen a les profunditats del nostre interior. Tot d’una que ens endinsam en els primers poemes, la imatge que es precipita és la del caminant solitari acollit per l’espessor del bosc: «Augura la claror sota la fronda / un llarg camí d’argila i solitud: / sobre la pols es dreça la memòria, / el pas del temps que forja cada petja». L’entorn és aquest paisatge poblat de la natura del silenci. Ens trobam enfront d’una certa mística de la contemplació i l’autoconeixement, d’arrels més orientals que no pas d’aquests verals, tot i que en ocasions els versos posseeixen clares reverberacions nihilistes: «Tenir la sort de mai no haver nascut / o novament tornar a la veritat / entre la fosca que ens nega i acull / com a darrer conhort de la matèria». Establint un joc de miralls tot al llarg del poemari, anam trobant una tirallonga de paraules claus que esdevenen símbols concrets i essencials: temps, silenci, mirada, cendra, paraula, espill, camí... Amb uns versos molt ben pautats i harmònics, tant si el poema s’abeura del poema en prosa com dels decasíl·labs, Jordi Solà aconsegueix un llibre reflexiu i mesurat, reblert d’imatges i sensacions, que inevitablement ens fa recordar el Walden de Thoreau o els Upanisads que ens arribaren gràcies a Joan Mascaró. En definitiva, Solà ens presenta un llibre d’arquitectura molt sòlida i d’una textura sempre escrutadora i filosòfica.       

Comments


bottom of page