L’ombra de les hores
Jordi Solà Coll
Proa, 2023
Jordi Solà Coll fou mereixedor del Premi Miquel de Palol amb aquest poemari
Sotmesos al soroll turmentós i a la velocitat excessiva dels nostres dies, encara resten algunes mostres de resistència i oposició. El pas de l’etapa analògica a l’època digital que tot ho predisposa i tot ho vigila talment un gran germà implacable, no acaba de ser la pedra filosofal que alguns gurus predicaven. Gairebé no tenim temps ni de pensar. Estam processant una informació i ja ens afusellen amb altres notícies. Gairebé hem perdut l’hàbit d’escriure a mà i contemplam el món i la bolla amb una agitació convulsa que no ens permet copsar la importància dels petits detalls. A L’ombra de les hores, (Proa, 2023), en canvi, poemari amb què Jordi Solà Coll resultà guanyador del Premi Miquel de Palol, es respira una atmosfera més pausada i meditativa. Les cites que encapçalen el llibre, una de Rilke i l’altra d’Andreas-Salomé, de seguida ens aboquen a les profunditats del nostre interior. Tot d’una que ens endinsam en els primers poemes, la imatge que es precipita és la del caminant solitari acollit per l’espessor del bosc: «Augura la claror sota la fronda / un llarg camí d’argila i solitud: / sobre la pols es dreça la memòria, / el pas del temps que forja cada petja». L’entorn és aquest paisatge poblat de la natura del silenci. Ens trobam enfront d’una certa mística de la contemplació i l’autoconeixement, d’arrels més orientals que no pas d’aquests verals, tot i que en ocasions els versos posseeixen clares reverberacions nihilistes: «Tenir la sort de mai no haver nascut / o novament tornar a la veritat / entre la fosca que ens nega i acull / com a darrer conhort de la matèria». Establint un joc de miralls tot al llarg del poemari, anam trobant una tirallonga de paraules claus que esdevenen símbols concrets i essencials: temps, silenci, mirada, cendra, paraula, espill, camí... Amb uns versos molt ben pautats i harmònics, tant si el poema s’abeura del poema en prosa com dels decasíl·labs, Jordi Solà aconsegueix un llibre reflexiu i mesurat, reblert d’imatges i sensacions, que inevitablement ens fa recordar el Walden de Thoreau o els Upanisads que ens arribaren gràcies a Joan Mascaró. En definitiva, Solà ens presenta un llibre d’arquitectura molt sòlida i d’una textura sempre escrutadora i filosòfica.