top of page
  • Writer's pictureMaria Llabrés

L'estiu que la mare va tenir els ulls verds


L'estiu que la mare va tenir els ulls verds

Tatiana Tibuleac

Amsterdam


'L’estiu que la mare va tenir els ulls verds', un dels fenòmens literaris dels darrers anys, parla de la relació entre una mare a punt de morir i el seu fill adolescent, que encara està aprenent a perdonar-la i a ser feliç dins una quotidianitat estiuenca en la que passen moltes coses i alhora no passa res.


És una novel·la punyent, desagradable, i sobretot incòmoda, al començament. Els passatges més bonics arriben a la segona meitat del llibre, on també costa menys entendre per què els personatges es comporten com ho fan. I és que el lector, en part, es posa en la pell de la mare malalta que no ha sabut com educar un fill després de perdre’n un altre, però també comprèn la impotència d’un jove rabiós i frustrat per no haver tengut més remei que fer-se adult de petit.


Com he dit, a mesura que avança, amb la història, la malaltia de la mare, el to del narrador és cada vegada més tendre. S’estableix una mena de diàleg silenciós entre mare i fill on ella, tot i que és evident que el necessita a ell, no li demana res i simplement es deixa cuidar. He trobat molt sorprenent l’habilitat de l’autora per explicar tantes coses sense dir-les, tot i que m’hagués agradat que hi fos des d’un principi, per assuaujar la duresa de les primeres pàgines.


Seria inexacte, i possiblement injust, dir que aquest llibre s’emmarca la nova onada de drames rurals que tant està triomfant actualment. Però tampoc seria acurat passar per alt la importància que té per a mare i fill el camp i la familiaritat del petit poble francès on transcorre l’estiu que ara recorda el protagonista. El paisatge esdevé, especialment cap al final del llibre, un personatge més, o, si més no, un element importantíssim que aporta calma perpètua a una situació desesperant.


Crec que aquests és un dels fragments que més s’ha transcrit a les múltiples ressenyes que circulen sobre aquest llibre, però realment crec que val la pena repetir-lo com a mostra evident del simbolisme i l’ús constant d’imatges poètiques que caracteritzen l’estil de l’autora. Esper que el gaudiu i que vos acabi de convèncer de llegir l’obra.


«Tornaven a ser els genolls. Petits, nítids, embolicats en el tros de pell més fi del cos, com si fossin l’origen de tot el meu ésser i li amaguessin el cor, o l’òrgan vital que fos que la mantenia amb vida. Els genolls brillants i obedients, al costat dels quals havia caigut com un gos tantes vegades i que havia besat tants matins, i que, de vegades, temia que es trenquessin a la meva boca com una closca d’ou calenta, i llavors ella s’escolaria crua, fins a l’última gota, a través de les ferides causades pels meus llavis. Vaig estirar la mà per tocar-la, però el somni es va esmicolar en milers de bocins multicolors, i va desaparèixer com una tremolor, encara viva i forcejant».


Maria Llabrés

SOMTEMPS

Comments


bottom of page