Miquel Segura fa una biografia poc convencional del financer i es converteix en el bestseller local en català
Com un llibre es converteix en un fenomen literari és quelcom que ni els editors més veterans del sector poden arribar a explicar, simplement perquè no hi ha cap fórmula que pugui garantir l’èxit d’un text. Per això mateix no deixa de ser curiós que un llibre que neix d’un encàrrec –en aquest cas de l’Ajuntament de Santa Margalida- i amb un protagonista força conegut pels illencs, com és la figura del banquer Joan March i Ordines, s’acabi convertint en un dels llibres més venuts en català dels darrers mesos i en un èxit inesperat. Això és el que ha passat amb Joan March, d’aprop, de Miquel Segura. És cert que l’escriptor i periodista tenia fins al seu nomenament com a assessor del govern de Marga Prohens una columna pràcticament diària al diari Última Hora i que és una persona força influent, especialment fora de Palma, i també és cert que no ha aturat de fer presentacions del llibre a tot arreu, però això per si sol no basta per explicar com i per què perdura encara ara a Mallorca la fascinació per March.
Segura explica que ‘el que he intentat fer es una visió mallorquina del personatge, perquè sobre March s’ha escrit molt, però amb l’excepció dels llibres de Pere Ferrer, són visions des de fora i a nosaltres no ens saben mirar, per això calia aquesta visió propera’.
Barreja de gèneres
En el llibre el periodista opta per una barreja de gèneres que va de la crònica periodística al reportatge, passant per la biografia i la novel·la de no ficció. De fet, un dels moments més intensos des del punt de vista literari és quan a l’escriptor, que no dubta en alguns moments en entrar dins el llibre i convertir-se en protagonista o opinador, se li apareix la bubota del financer mallorquí. ‘És un dels moments àlgids del text, això és cert. Per trobar l’estil del llibre em calia fer aquesta barreja de gènere i per això hi ha aquests moments novel·lats, però sempre partint de coses verídiques i sembla que la fórmula ha funcionat’.
Miquel Segura té una visió de Joan March que parteix d’un punt d’admiració, però no s’està de furgar en alguns dels aspectes foscos del financer. Tot i així, en el llibre surt bastant ben parat i vol treure-li de sobre una de les llufes que sempre se li han penjat: que fos franquista. Al contrari. Segons Segura March va finançar el Dragon Rapide, l’avió que va dur Franco des de Canàries fins a l’Àfrica perquè volia acabar amb la República, però odiava Franco, fins al punt que uns anys després va finançar un grup de generals monàrquics per intentar fer-lo fora del poder. Tot i això, a la vegada feia regals fabulosos a la seva dona per estar bé amb el règim. Així mateix, la família surt molt malparada, excepte la nora, Carmen Delgado, que es convertí en la gran matriarca del clan. I és que March no suportava els fills aviciats que havia tingut que ‘gasten doblers a palades, sort que jo en guany a camionades’ i que ràpidament varen deixar enrere la posició de setena fortuna mundial que havia aconseguit el pare.
El verguisme impossible
Segura, en el seu llibre, expressa també un desig impossible: la instauració d’un ‘verguisme’ (de Verga, el malnom de la família) polític. ‘Hi va haver un intent amb la Unió Autonomista de Josep Melià, però era un intent sense en Verga, i és clar... també hi ha el PI, que per ventura és un altre fillastre, però aquestes iniciatives no brosten, perquè som al segle XXI i falta un personatge potent. Tot i això cal recordar que Joan March ho tenia ben clar, si no podia posar un mallorquí en un lloc de responsabilitat de les seves empreses hi posava un català’. En aquest sentit un altre dels aspectes interessants del llibre, que ja ha estat estudiat profundament en llibres més de caire històric, és la victòria aclaparadora que va obtenir March a les eleccions de 1923 amb el partit liberal ‘enfrontant-se amb el caciquisme, els monàrquics i el clero. Va ser una revolució política que després fa frustrar el cop d’estat de Primo de Rivera’.
Un dels fets interessants que Segura valora en el seu llibre és com la gestió de les terres i la seva política d’adquisició va suposar, a la pràctica, una reforma agrària de Mallorca. ‘És ben clar que March ho va fer seguint els seus interessos, però cap polític no ho hauria aconseguit: va crear una classe mitja d’arrel pagesa. El que feia era que cobrava interessos molt alts als nobles que hipotecaven les finques, i quan no podia pagar se les quedava o les comprava ell mateix i després en venia parcel·les a diferents pagesos, amb crèdits molt baixos que, si calia, perllongava en el temps. March mai va confiscar cap bocí de terra a cap dels pagesos als quals els va vendre parcel·les, però amb els nobles, als quals no podia veure, era implacable’.
Segura és un molt bon coneixedor del camp mallorquí, un camp que ha perdut ja tot el romanticisme. ‘Els darrers que escrivim de fora vila estam veient la desaparició total del pagès romàntic, però alerta, tot i que el sector primari és mínim dins el PIB de les illes, hi ha una trentena llarga d’empreses que tenen futur. El camí és apostar per la qualitat, pel quilòmetre zero i per fer-s’ho pagar, són productes de gran qualitat com el vi, l’oli i les ametlles i les patates de Sa Pobla i això conviurà amb el pagès de subsistència que ho seguirà fent per menjar ell i els seus. El que m’agrada és que aquestes empreses són modernes, s’han espavilat, aprofiten les subvencions i deixen la tradició i segons quines coses per al dia de la beata’.
Un llibre silenciat?
I si el llibre explica tantes coses interessants i algunes poc conegudes de March i si a més a més ha conegut aquest èxit de vendes inesperat, com és que se n’ha parlat tan poc? De fet, la tercera edició del llibre és a punt i aquesta sí que ja es distribuirà a Catalunya i segurament sortirà la versió castellana. ‘En aquest silenci segurament hi ha influït la meva condició de columnista d’un mitjà, amb presència diària, i el fet que jo sempre he anat per lliure, sóc un defensor del català a ultrança, però no sóc d’esquerres i això genera un cert menyspreu per tota aquesta gent de la cultureta que s’estima més comentar el llibre d’un autor polonès que no els dels nostres escriptors perquè sembles més intel·lectual. Jo ja tenc una edat i no estic per a segons què, però pens que és un llibre que es mereixeria algun comentari, per bé o per mal’.
L’error de March: la qüestió jueva
I és aquí, en tocar la qüestió jueva, quan Segura hi troba un emperò envers la figura de Joan March. És conegut que el banquer, que també va ser el creador de la fundació homònima gràcies a la intervenció del seu gran amic Joan Mascaró, va fer negocis amb els dos bàndols a la primera Guerra Mundial i a la Segona. A la vegada que feia negocis amb Hitler, March va traslladar nombrosos jueus amb els seus vaixells, però els va fer pagar el passatge. ‘D’això en devia tenir mala consciència i es va equivocar, perquè si hagués regalat els passatges ara seria un just entre els justos i tots els seus detractors haurien de tancar la boca. En això es va equivocar del tot’. En canvi, March no va tenir mai cap problema amb el català, ans al contrari, va finançar (alguns diuen que a contracor) el Diccionari català-valencià-balear i altres obres i iniciatives. Segura es troba ara essent assessor d’un Govern que no farà res a favor de la llengua catalana, ans al contrari, per ventura una contradicció com la de March.
El gran misteri
El que no ha pogut escatir Miquel Segura, que assegura que Joan March en l’actualitat seria una persona que dominaria a la perfecció les noves tecnologies i s’entendria amb la gent jove, és per què, excepte un negoci a Mèxic fa molts anys, Joan March mai no va voler invertir en turisme. ‘I mira que va fer negocis més bruts que el món de l’hoteleria, va fer contraban de tabac, va traficar amb armes, va fer el joc amb els dos bàndols en guerra a les dues guerres mundials, va fer els ulls grossos amb el nazisme... i mai mai no va voler saber res del turisme. Devia tenir alguna idea al respecte, i no devien ser connotacions morals. Continua essent el gran misteri que algú encara haurà de resoldre’.
Ara que el llibre arriba a la tercera edició caldria fer-hi unes quantes coses: arreglar les nombroses errades que hi ha en la partió de paraules i en la maquetació: poques vegades un llibre tan interessant havia tingut un continent tan lleig. No només és lletja la portada sinó també el paper, la maquetació que sembla dels anys setanta i la tipografia. I així les coses, malgrat tots aquests entrebancs estètics i les errades –que s’haurien d’haver esmenat a la segona edició- continua essent un llibre fascinant de llegir i un èxit sense precedents del boca-orella en la seva difusió.