Fletxes desviades
Joan Carles Ventura
Crims.cat
301 pàgines
Octubre de 2022
Fa molt de temps que la literatura catalana ha trobat en les perifèries no barcelonines el múscul que la dota de qualitat, empenta i originalitat. Com més complicada és la situació lingüística més empenta tenen els escriptors en català i més qualitat els seus textos. És paradigmàtica, per exemple, l’aportació de Joan Lluís Lluís i de Joan Daniel Bezsonoff des de la Catalunya Nord en els darrers anys i la magnífica contribució de tants i tants escriptors valencians, des de Joan Francesc Mira a Xavier Aliaga passant per dues empeltades en el territori com són Esperança Camps o Núria Cadenes. I si això es veu en el conjunt de la literatura, és especialment significatiu en el cas de la novel·la negra.
La darrera gran aportació arribada des del sud del territori és Fletxes desviades, de Joan Carles Ventura (Sueca, 1978), que ha publicat Crims.cat que ara edita Editorial Clandestina. Ventura recupera el seu singular detectiu ocasional Vicent Fletxa i el situa en el 1989, just abans de la caiguda del mur de Berlin, en aquella València on l’anomenada La Ruta o la Ruta Destroy, era un moviment cultural de primer ordre que després acabaria derivant en la Ruta del Bakalao. Temples musicals com la famosa discoteca Chocolate varen convertir les localitats del voltant de València i els polígons industrials o els locals al mig de marjals en indrets on es podia escoltar la millor música d’importació en concerts que començaven a les tres del matí o en sessions de DJ que importaven el millor que es feia a Europa i ho duien a tots aquells locals que varen anar florint al voltant de la carretera nacional entre arrossars i tarongers i que, per desgràcia, varen evolucionar cap a Ximo Bayo i la colla de vulgars imitadors que varen acabar rebentant el sistema en voler primar la rendibilitat econòmica per sobre de la cultura.
Aquest és el context en què es mou el Fletxa, un detectiu nocturn que en aquesta ocasió surt poc de festa perquè els encàrrecs el menen a una investigació complicada per encàrrec, això sí, d’una dama impressionant que coneix precisament en una nit de festa a Chocolate. A partir d’aquí, una doble trama en què Joan Carles Ventura domina l’ofici narratiu, la dosificació de la informació, les aportacions justes i necessàries de dosis d’humor i el ritme trepidant i en la qual no es pot deixar de banda la reivindicació social: d’una banda la memòria històrica i de l’altra els drets dels col·lectius LGTBI+ que en aquella època eren pràcticament inexistents.
Com que en una ressenya de novel·la negra no es poden fer aixafades de guitarra, el que sí que podem dir és que Ventura excel·leix en la creació de personatges secundaris, consolida el principal –tot i això que ningú no s’espanti, les obres de Ventura sempre es poden llegir de forma independent- i ho borda en la descripció d’aquella València de l’època, amb el seu caos automobilístic, la sordidesa dels districtes de l’heroïna, el descobriment del barri dels periodistes a tocar dels jardins de Vivers, i la reivindicació d’espais ben arrelats i mítics de la ciutat com El Carme, però també dels pobles dels voltants del cap i casal.
Un esment a banda mereix la llengua: Ventura empra sempre que pot les variants dialectals valencianes i les posa al servei de la construcció dels personatges i de la versemblança i tot llisca amb una fluïdesa de primer ordre, però a sobre ho amaneix amb tot un seguit de recursos paremiològics sensacionals (ai, quin gust veure que encara hi ha gent que fa servir expressions tan boniques com ‘anar com cagalló per sèquia’) i de jocs lingüístics marca de la casa que fan que la lectura de la novel·la vagi molt més enllà i sigui un pur plaer a més d’un gran entreteniment. I què més voleu? La combinació perfecta.
Sebastià Bennasar, escriptor
Comments