Els ulls fecunds
Ricard Martínez Pinyol
Tres i Quatre, 2023
Ricard Martínez Pinyol va guanyar el Premi Senyoriu d’Ausiàs March amb aquest poemari
Resulta evident que no sempre la formació acadèmica ens predisposa cap a un rumb professional concret. Quants escriptors hi ha que han estudiat dret o qualsevol altra cosa que no els entusiasmava i tanmateix han decidit forjar-se un camí en el món de la literatura? De fet, la majoria de grans escriptors i poetes han hagut de realitzar feines de tota casta, treballs feixucs i precaris per poder subsistir. En aquest sentit, el cas de Ricard Martínez i Pinyol és força singular, tenint en compte que va estudiar Filologia Catalana i Belles Arts i des de sempre ha estat escriptor, a més d’artista plàstic, una singladura predeterminada des de molt jove. Ara ens presenta un nou recull poètic titulat Els ulls fecunds (Tres i Quatre, 2023), llibre guardonat amb el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó. Ja des dels primers poemes podem veure aquesta doble condició de poeta i artista, sobretot per algunes construccions lèxiques (claror furtiva, blaus de safir, entinto el cor...) i alguns títols que ens remeten directament a Tàpies, Brossa, Turner, Miró, etc. Des de sempre, el poeta nascut a Tortosa però mallorquí d’adopció ha tengut un element temàtic nuclear en la natura, és a dir, a l’hora de reflectir el paisatge, el canvi d’estacions, el fluir del riu..., per fusionar el jo poètic en l’ambient, integrant-lo de forma gairebé invisible en el poema. Un altre tret característic en la poesia de Ricard Martínez és la llengua, l’ús d’un llenguatge riquíssim que serveix per multiplicar les imatges i envigorir les sensacions que el lector va acumulant. En aquest poemari podem trobar tant poemes breus, de tall conceptual i sintètic, al costat de proses poètiques d’un cert aire barroc, d’una imatgeria potent: «Déus esculpits en marbre passen somnolents baix l’aigua i fan riure les dones i els peixos. Hi ha una civilització esfondrada i una altre que es crema. La mà de l’escuma desdibuixa les runes de la tarda i el tallamar colpeja la ruta invisible dels verderols». Martínez Pinyol té l’habilitat de saber destriar el que és essencial d’allò sobrer, i ens regala uns versos que celebren la vida des de la mirada d’un artista dels mots però també dels silencis que cal tenir presents.