Llucia Serra,
Fonaments corcats.
AdiA, 2024.
Fonaments corcats, premi de poesia Bernat Vidal i Tomàs (2024), és el primer recull de poemes de Llucia Serra. Un magnífic primer recull. Contrasta la joventut de l’autora amb la maduresa de la seva lírica. Maduresa de les imatges, dels conceptes, del llenguatge. Maduresa en les referències literàries i culturals que s’imbriquen i interactuen amb el text. La intertextualitat li permet incorporar-les i, en el fons, reinterpretar-les en la seva poesia.
Per explicar el títol l’autora diu: «La imatge del corc se’m va imposar com a títol per la seva capacitat suggeridora. L’impacte destructiu d’una criatura petita, sovint invisible, que habita dins l’hoste i el transforma des de l’interior. Aquest corc, el de la creació, és capaç de furgar fins i tot en el que s’espera impertorbable i sòlid: els fonaments d’un edifici». Per tant, el corc és el procés de creació i l’edifici és l’escriptor. Com veiem a “Sense diftongs”:
Les paraules que m’habiten
són carrerons de fonaments corcats,
i s’enderroquen.
Lletra escàpola que m’has doblegat:
m’he agenollat per fer-te un altar.
Fonaments corcats consta de 31 pomes molt breus dividits en dues parts, platònica [i d’esquitllentes], amb Hades als peus, que integra 12 pomes, i pudent [Persèfone carnal] amb 19 poemes. En total poc més de 300 versos curts (la majoria d’art menor), lliures, sense rima, amb estructura generalment estròfica, tot i que apareixen també alguns versos solts. Una virtut d’aquesta poesia epigramàtica, concisa, basada en la brevetat, de versos curts i lapidaris és l’alta expressivitat i la gran força suggeridora. Com als icebergs, hi ha molt més en profunditat del que veiem en la superfície. I aconsegueix aquesta profunditat amb imatges perfectament construïdes, amb un musculós aparell metafòric, amb antítesis i contrastos, i amb un element no massa considerat en poesia contemporània però al qual Serra li treu un gran rendiment expressiu: els encavallaments. Sempre eufònics, habitualment abruptes i, en general, sorprenents.
El llibre és una reflexió lírica sobre el procés creatiu feta des del “jo” poètic. Els elements centrals, nuclears, del recull són: La creació poètica transformadora, el “jo” que subjectivitza tot el discurs poètic, i el diàleg amb la tradició literària i cultural.
El llibre té una forma circular: Al primer poema“ I es feu la llum” s’hi parla del naixement de la creativitat, del verb; al darrer, “Caribdis” de l’engendrament del món. Caribdis, la nimfa convertida en monstre a causa de la seva voracitat «es proposa engendrar el món i ocupar, per tant, el lloc dels déus creadors»:
Lliurar-me tota fins a quedar buida,
per poder engolir el món
i infantar-lo
net i nou.
Lligat amb la creació poètica, apareixen essencialment els temes de l’amor i la mort. L’amor inspira alguns dels millors versos, com a “De cor sencer”:
Potser l’amor és aprendre
a mirar-nos al mirall
i només veure-t’hi a tu.
O “En silenci”:
Nua, he llegit els confins del deliri.
Fa massa dies que el buit se m’encalla,
cada vegada que intent callar.
Per no parlar de tu i de mi,
hem inventat la poesia.
El tema de la mort també planeja sobre el recull i un dels millors poemes en el qual apareix és “Todestrieb”, mot germànic que significa instint de mort. Té un senzill i excepcional final pel joc de paraules:
arribarà, a la fi, el dia crític en què els sentits
deixin de tenir sentit.
Quant a les referències culturalistes, a més de les citacions (Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Josep Vicenç Foix, Joan Alcover i Miguel Hernández), les més interessants i productives són l’ús de mites grecollatins. En els títols de les dues seccions del llibre, per una banda hi ha Hades, el déu del món dels morts, té connexió amb els poemes en què es parla de l’infern, dels espectres o de les veus d’ultratomba; i d’altra, Perséfone, l’esposa d’Hades, lligada a la fecunditat i al cicle de les estacions. A la primera part apareixen Atles, el tità que sosté la cúpula del cel i que és metàfora del fonament, d’allò que sustenta i que el corc es pot menjar, Dafne i Èrato. Quant a la segona part sols apareixen personatges mitològics femenins i donen títol als poemes: Nix, Medea, Urània, Hècate i Caribdis, que aquí són refets poèticament: no interessa incidir en els coneguts episodis mítics, sinó en l’elaboració subjectiva i poètica de l’autora.
Per acabar vull fer referència a un poema que és un homenatge a dues poetesses i que deixa clara la intertextualitat del poemari: “Vell drac aferrissat (Marçal et Salvà [calambur en català i llatí])”. És un homenatge doble: a Maria A. Salvà i Maria Mercè Marçal: el títol del poema està extret d’uns versos del poema “Un cactus” de Maria A. Salvà (Furgant per les llivanyes i juntures / trobí el vell drac encara aferrissat) que Maria M. Marçal usa en el primer vers d’un poema de Raó del cos i que transforma el drac en «dona rèptil, dona monstre, dona drac, / com el cactus, com tu, supervivent.» I que Serra encara hi fa una volta més amb una reflexió sobre el temps i la caducitat.
コメント