Adeu per un camí que no té terme...
Mai no et trobaré al món, aquest món nostre
que també va ser teu —perquè hi plorares,
més teu que de ningú.
Adeu, adeu per un cendrer de versos.
Quan torni d'acompanyar En Miquel Ferrer a ca seva,
cada vespre, en passar pel carrer de Sant Alonso,
quan ja hem parlat de tu o de les ciutats hanseàtiques,
t'encendràs al record — però no hi ets.
Sense tu escaina Montission de crits i verbs auxiliars
i els carrerons aquells — carrer del Vent,
carrer de Santa Clara — tenen
la mateixa ombra.
Sense tu les famílies segueixen, vida amunt,
cadascuna a ca seva, multiplicant noms i llinatges,
comprant el quemullar cada matí
i anant als sermons de la Seu cada Quaresma.
Tot segueix sense tu: la Balanguera
fila al camí polsós de les Quatre Campanes
i encara hi ha una por petita al carrer dels Xuetes,
tot com abans, encara
viuen els botifarres als seus palaus i dormen a les Mines,
encara fan coques fermes les monges de la Concepció,
encara hi ha balls al Círculo i la gent es passeja pel Born,
la gent, aquella gent que coneixes,
els fills d'aquella gent, els nets, besnets,
perquè així roda el món i creix, roda que roda,
i tot segueix sense tu,
tot segueix, tot segueix,
tot segueix sense tu. Però jo no.
Jo no perquè és cert que s'han errat els calendaris,
cent anys massa endavant i avars de temps,
que ens donaren tres anys només,
tres grans d'arena sols d'estar a la mateixa esfera,
tres vols, quan tu passares
i jo a damunt de tot — la primavera!
No seguesc sense tu, no puc seguir,
no vull seguir i torceré el rumb d'aquests rellotges arbitraris,
per a recórrer el teu temps, que tot just entreveia
en tres esquits, i a mi em tocaven els diumenges
i a tu els dies feiners. Però quins dies!
Ens vares endolar de tanta fosca,
que els estels hi brillaven més que mai:
aquells dies feiners en què les eines decapitaven lliris
i la Mare de Déu del portal del Mirador s'omplia,
[compassiva, els ulls de mar,
aquells dies en què la torre de Portopí havia perdut totes
[les banderes d'arribada,
en què tu estaves sol a la finestra,
sol, sol, tot sol, totíssim sol, solíssim,
i jo no hi era.
No hi era jo i em plor: perquè no hi era, em plor.
És l'elegia meva i no la teva
la que ara faig, la que edific a planys,
astrònom de ma vida, component
en constel·lacions les meves llàgrimes.
Jo no era el repertori de les teves paraules,
jo no tenia un lloc al teu vocabulari;
si deies el meu nom, era d'uns altres;
si dedicaves adjectius, encara no sabies, bons o dolents, els meus
si em fregares, potser, el dit per la barbeta
i digueres «Estàs un poc primatxol» a ma mare...
Però no.
No, perquè jo no hi era.
Per damunt jo els teus ulls fugien, llenegaven:
la fosca i tu, noviis de tantes penes.
Que de carn eres tu!
De carn i els cinc sentits tot clivellats.
Que d'erigides assutzenes!
Que de temps esclatat en tarongers i roses!
Brollava d'alegria pels teus dits
i a la barba et menjaven tots els gorrions de Ciutat:
els gorrions que et diuen a la finestra els paisatges,
fora vila fidel que te llepava els peus,
com un ca, com un or, com un vi, con ver...
Que de vida eres tu i com assolies el bessó de les coses
mapat de solcs per a recollir l'aigua dels minuts!
Que lletra de convit!
I t'enfonsaren.
T'enfonsaren amors, d'amors, ai!, t'enfonsaren
d'amors que retenies amb fils gramaticals i en què volaven
pensaments teus amants.
Perquè estimaves massa,
perquè estimaves massa, i tant, tan clarament, que no ho senties,
perquè estimaves com tothom, com qualsevol, un home,
perquè estimaves com un home i no com un poeta,
ja que el poeta fuig de l'home,
ja que el poeta només coneix el nom de l'home i s'espanta,
només coneix els ulls, només coneix la boca, només coneix
[les mans de l'home, i té por:
por de l'home que és ell,
por de l'home que diu «Menja!», «Dorm!», «Puja al tramvia!».
«Cansa't de mirar la posta de sol!», «Embafa't de Petrarca!».
por, el poeta, petit, d'evasions inútils.
Perquè estimaves com un home,
perquè estimaves com tots, amb sang i llàgrimes,
com tots, no demanaves
solucions filosòfiques,
consol als teoremes metafísics.
Només volies vida,
vides, aquelles vides fuites, desbocades,
vides en vol de colomins, poncelles
—«Si no poden volar, si no en saben encara...»—,
vides, les teves vides,
les teves, teves, teves, les que de tu t'arrabassares,
home de Déu i de la carn alegre!
Però no hi era jo, no, jo no hi era.
I no hauria fet res. Però no hi era.
I no hauria sabut de quin color eren les teves llàgrimes.
Però no hi era.
I no hauria sabut dir més que «Ai!» o «Quina pena!».
Però no hi era.
I no hauria fet res, i tu ni m'hauries mirat, i no hauria fet
[més que nosa.
Però no hi era.
No hi era i ara em plor perquè no hi era,
em plor de no saber per què no hi era,
em plor de no haver-te pogut donar gaiato i mocador,
em plor d'haver sabut que et fugí tot i jo no hi era.
No hi era jo i és llarg i és tot obscur,
de sobte, tot obscur, perquè no hi era.
I on era jo. Déu meu? Per què no hi era?
Oncle llunyà, dolguda meravella!
Perdona'm que callàs quan tu ploraves.
Ploraria cent anys, saonaria
Santa Ponça i Sa Vall de tantes llàgrimes,
anegaria el món. Però tu rius,
ara tu rius, i com et puc plorar?
Seria estúpid, com un ball de màscares,
com un lament de commemoració.
Però et visc al record i allà m'aneg.
Enrere, temps enrere vaig, quan ple d'anècdotes
la senyoràvia et conta, entre el silenci greu
dels llavis en forma de rellotge d'arena i regulada l'ànima
[en sonets,
oncle Joan, de quan plorares, oncle Joan, de quan rigueres,
i allà sí, et plor, tardà, i et ric de sempre
i per a sempre: et cant, en goig, t'exalç
per damunt els granets de les molèsties
per damunt les malalties de la carn
i per damunt de les malalties de l'ànima,
per damunt les roses de pedaç de tantes ànimes,
per damunt tants de sols amb ponent i sense alba,
per damunt tantes estrelles de llautó,
per damunt tots els nus tacats de floridura,
per damunt les inflades paraules dels discursos,
per damunt les novenes de Sant Pancraç o Sant Gaietà,
per damunt les misses d'una,
per damunt els rellotges despertadors
i per damunt el plàstic i els bolígrafs.
Oncle Joan, et ric. Prega per ells!
Prega per ells, prega per mi i per tots,
prega per tots els qui dormim dins aquest cercle,
prega per tots els qui hem de plorar o riure d'amagat
i pels qui ploren a flor de pell, poetes,
asèptics ermitans de la paraula,
eixalats per escoles, partits, modes
—vers al dictat i urgents recerques d'èxit—,
pels anegats, pels naufragats, pels soterrats,
desnivellats i perduts de finesa, fràgils fins a la pols,
pels vençuts, rutinaris, a la pendent més fàcil
i pels rebels de sempre;
prega pels infal·libles
i pels deshumanitzats;
prega per tots,
prega per tots en nom de les llàgrimes meves,
prega per tots en nom de les meves rialles,
tu que també ploraves en vers i en vers riqueres;
prega per tot en nom de la Bellesa
—que escric amb lletra grossa—, sempre, encara,
a cada punt,
tanmateix intentada,
camí claríssim per on em vens tu,
alt de bellesa ja, sobre el silenci
daurat de Déu i ultrapassat d'estrelles,
tu, l'encavat, Sant Bartomeu del cel:
rep-nos a tanta llum i davallant
en llàgrimes de Déu, les teves llàgrimes,
les que et puc plorar jo, rient, et plor!
Jaume Vidal i Alcover
Abril de 1951