Memòries de mi mateix
Ferran Torrent
Columna Edicions, 2023.
Quatre dies de març.
Salvador Balcells
Bromera, 2023
El País Valencià és un dels millors escenaris literaris possibles i així ho palesen una munió de novel·les que el tenen bé com a rerefons bé com a protagonista per a les seves històries. En l’ecosistema literari català ben sovint els escriptors i escriptores valencians són prou desconeguts a la resta del país per allò del joc absurd entre perifèries i centralitats, però que encara es complica molt més si en aquesta perifèria (respecte a una suposada centralitat barcelonina que hauríem de posar molt en dubte) hi juga el complex fet administratiu espanyol, entestat a fragmentar al màxim l’espai cultural catalanoparlant, i si també hi intervé el filldeputisme de la dreta valenciana, que ha conviscut amb amable companyonia amb partits que consideren VOX com una formació d’esquerres. Són els hereus dels qui posaven bombes a la llibreria Tres i Quatre o a la casa de Joan Fuster; els qui assassinaren Guillem Agulló o els encausats absolts de l’operació Panzer. Tot això no ajuda a fer que un dels dos llocs on es fa la millor literatura del país (l’altre és Catalunya del Nord) pugui exportar amb normalitat els seus autors cap a fora.
L’excepció és, sens dubte, Ferran Torrent (1951). El de Sedaví s’ha convertit en una referència imprescindible de la literatura catalana i sens dubte en el major cronista del País Valencià contemporani a través sobretot de tres cicles novel·lístics: el de Toni Butxana/ Hèctor Barrera; el dels germans Torres; i el de Marc Sendra. A banda d’això hi ha la trilogia formada per Societat Limitada, Espècies Protegides i Judici Final, un dels cims literaris coetanis; i altres llibres ben notables com L’illa de l’holandès o Boulevard dels francesos, entre d’altres.
Poc abans de Sant Jordi va arribar el darrer lliurament de l’escriptor, Memòries de mi mateix, on a més a més de seguir alguns dels moviments de Marc Sendra i tota la resta de la colla descobrirem els orígens del Mític Regino, el millor falsificador d’art i documents de València. També podrem fer un viatge molt interessant al tardofranquisme i a les lluites entre la Brigada Político Social i la Criminal i la interessant partida d’escacs que disputen en aquells. Tot plegat amb els recursos marca de la casa: diàlegs ben punyents, trames que convergeixen i divergeixen, dosificació de la informació, un bon ritme i grans personatges secundaris. Una novel·la de Ferran Torrent, que mai no deixa indiferent i que sempre és una garantia de bon entreteniment, diversió i coneixement. No es pot demanar res més en aquests temps d’artificis i buidor, una bona novel·la consistent.
A banda de l’escriptura i la solvència dels escriptors valencians hi ha aquells que han emprat el territori per empeltar-s’hi i viure-hi, com la Núria Cadenes i l’Esperança Camps, entre d’altres, i aquells que l’han convertit en escenari. Entre aquests darrers hi ha en Salvador Balcells, que ens ha llegat un llibre molt interessant, Quatre dies de març, que va guanyar el premi Novel·la i Falles que convoca l’editorial Bromera i l’Ajuntament de Cullera. Balcells (1946), té una llarga trajectòria com a escriptor i és el pare literari de l’Emili Espinosa, personatge entranyable de la novel·la negra catalana. Ara podem llegir una preqüel·la que ens descobreix Espinosa quan encara és Guàrdia Civil en una València on ha desaparegut la Fallera Major just abans de l’inici de les festes.
La novel·la és molt sòlida, amb bons personatges secundaris, bons recursos literaris, i una trama que enganxa i fa que el lector tengui en tot moment ganes de continuar llegint. M’atreviria a dir que és la millor novel·la de Balcells i que en aquesta ocasió ha bastit una novel·la negra de primer ordre que fa que el lector passi gust de llegir-la. Un text amb ofici i solvència, que en els temps que corren ja és més que molt.
Tant una novel·la com l’altra demostren que les possibilitats com a escenari del País Valencià són infinites i més ara que, malauradament, ens esperen noves barrabassades dels seus dirigents polítics. Ja se sap que la coentor de vegades ultrapassa els límits del suportable.