Aquest poemari fou guardonat amb el Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater
El Caire Formentera
Carles Rebassa
Edicions 62
Adjudicar als llocs una importància superior que l’impacte de les persones a l’hora de modelar la pròpia personalitat és una opció força legítima. I més quan el lloc de naixença i experiència es tracta d’una illa, i encara més quan aquesta illa està envoltada d’altres. Se n’ha parlat molt, dels efectes de la insularitat, però potser encara no prou ni tal com seria convenient per trobar-hi un determinisme concret, unes empremtes ben marcades en la personalitat, tant a nivell individual com col·lectiu. Carles Rebassa ens presenta el seu nou llibre de poesia, El Caire Formentera (Edicions 62, 2022), un títol que d’entrada ens remet a aquesta fusió entre el jo i l’ambient, entre l’ésser i el paisatge que integra la persona lligada a uns llocs i topònims concrets, definitoris. El títol ens desvetlla bona part dels escenaris on es desenvolupa l’acció, tot i que també hi podem trobar la Mallorca natal, la Barcelona d’adopció al barri del Clot, Platges de Comte a Eivissa, Portopetro... En qualsevol cas, aquests espais actuen sobretot a mode de suport vivencial, elements d’una escenografia que atorga preponderància, un vitalisme punyent, al fet existencial. Perquè el que il·lumina d’aquests versos ben escairats i pasolinians és la història, la trama, la relació del jo poètic amb l’altre, amb els altres, amb el tot que configuren les idees, els records, la lluita, el desig, la recerca constant d’un paradís que a vegades esdevé purgatori. Enmig de tot, talment un déu vigilant i dionisíac, la vida viscuda al marge, pregona d’una individualitat sempre escrutadora i autèntica: «La vida que m’ha plagut, / la que per res no diria, / de dormir fins a migdia, / de veure vi de l’embut». I, és clar, els altres, tot un panorama de llums i ombres: en Mohammad, na Yomna, en Reda, n’Adrià Targa, en Manel Marí, n’Emili Sánchez-Rubio, en Cosset... Més que de queixa, hi llegim versos de denúncia i no acceptació d’una realitat massa irreal, sovint injusta i dogmàtica, que cal combatre amb la paraula. Carles Rebassa ens regala uns poemes que sovint ens transporten a una èpica sagrada, aquest fervor de viure al costat de les coses essencials i dels éssers necessaris i totèmics.
Comments