ATURADA A CALA FIGUERA I RECORD DE BLAI BONET QUE DEU DORMIR A LA VILA
Per aquell brot d’espígol que em donares em perfumes la vida des del trau.
Per aquell brot d’espígol que em donares…
Aquí mateix, su-llà. Sí, però a terra: el coral i l’espiga s’abraçaven.
¿l és aquest foc que em surt ara a l’encontre, aquesta matinada momentània que no et puc recordar sinó planyent-te, terra endins, enllà el blat i tot, tan tèrbola de pols la teva quietud?
La cala arremolina els pins cap a les algues. Hi ha caçadors de volantí —recordes? Si ara mateix poguessin despertar-te els corns de la marina… Neta, tota Se’m regala la mar. Vora les nacres prou que n’hi veig, d’espígols que floreixen. I entre els cabells, dematiner, l’oratge ve a embullar-m’hi la son que ara tu conres.
[de Dos viatges per mar]
PLENAVIDA!
Ja hem arribat al ple de les cireres!
A cada branca amor i a cada dent. Ja no tendré més cels que els que tu em brodis i a l’horabaixa callaré paraules i estrenaré confits per dins la teva boca.
Ai, amor!
Al cim del nard i al calze de la vida xuclaré, mel de rou, el teu posat i llegiré el teu llibre d’hores, que serà de silencis lluminosos, or novell a les fulles de tardor.
Però s’han acabat els paisatges per on omplíem els paners d’absències, s’han acabat les tardes i els migdies on érem papallones dissecades, i ara som, només om, de boca a boca, d’ulls a ulls, mans a mans, de vida a vida, ai, a mor, que al meu hort de fulles verdes ja hem arribat al ple de les cireres!
[de L’hora verda]