Cartes des del cor d'Europa
Toni Comín i Oliveres.
Edició del Parlament Europeu, 2022.
Vaig conèixer en Toni Comín de la mà de n'Ernest Maragall, qui ens ho havia de dir!, a l'oficina del Parlament Europeu per a Catalunya i les Balears, situada al Passeig de Gràcia, a Barcelona. Llavors en Toni era membre de Ciutadans pel Canvi, un grup de persones que col·laboraven amb el PSC. En Maragall estava en vies de distanciar-se'n i d'apropar-se a ERC, i un servidor entrava en la comoditat de la no militància de partit. Tots tres vàrem parlar sobre la conveniència que el moviment sobiranista català anàs unit a les eleccions que s'havien de celebrar al Parlament europeu. Devia ser la tardor de l'any 2013, si la memòria no em falla. Llavors en Toni ja em va semblar una persona desperta, amb gran capacitat d'anàlisi, amb visió ràpida de la jugada i agilitat a l'hora d'expressar-se. En coneixia alguns assaigs que ja havia publicat, al voltant d'aspectes de la nova economia, o de les alternatives al desenvolupisme sense fre del nou ordre mundial. El trobava un pensador d'esquerres prou atractiu, cosa cara de trobar, com hi hagi món!
Des de llavors han passat moltes coses. En Comín va ser diputat, va ser conseller en el govern que va celebrar el Primer d'Octubre -pel partit del qual un servidor ja s'havia distanciat i del qual en Toni també se n'acabaria distanciant-, va haver d'anar-se'n a l'exili (amb el sobrepreu de dolor que li ha comportat, per circumstàncies de la vida en el seu entorn familiar) i avui ens representa a tots com a diputat al Parlament europeu.
L'estiu passat, en Comín va publicar un assaig titulat Cartes des del cor d'Europa (amb pròleg del president a l'exili i eurodiputat Carles Puigdemont i amb epíleg del cantant i activista per la República catalana Lluís Llach). Aquestes cartes constitueixen un aplec de textos que Comín va anar publicant, a partir del seu exili, al digital La República, dirigit per Joan Puig, un damnificat d'ERC que, inabastable per la fatiga o el tedi, continua militant-hi i fent el que pot perquè el partit redreci el seu rumb, a hores d'ara bastant torcit.
El recull de cartes que publica Toni Comín i Oliveres toca el moll de l'os de molts aspectes fonamentals tant en la construcció de la Unió Europea com en la construcció de la futura República Catalana independent. I mostra, d'una manera clara i llampant, com no es tracta de dos processos contraposats, ni diferents, ni desnviculats, sinó ben al contrari: Europa s'hi juga molt en com es resolgui la qüestió catalana, i Catalunya s'hi juga molt en com es resolgui el futur de la Unió Europea.
Perquè el procés cap a l'autodeterminació de Catalunya va suposar una sacsejada en la consciència europea, perquè va posar de manifest els dèficits que avui es mostren descarnadament en el procés de construcció d'una Europa unida, sòlida, solidària i democràtica. A la part catalana hi havia una consciència de tenir davant un Estat espanyol pràcticament irreformable (no debades ja feia més de cent anys que el catalanisme intentava reformar-lo i modernitzar-lo, sense aconseguir-ho) i una confiança naïf en la intervenció d'Europa per democratitzar Espanya. Abans del referèndum se sentia molt que, en cap cas, en el si de la Unió Europea, cap estat no podia aturar violentament un moviment democràtic i pacífic, com era i és l'independentisme català. També es creia, una majoria de la gent, que Europa no quedaria sense fer res si les forces de seguretat espanyoles es dedicaven a estomacar gent per anar a votar i incautaven urnes i paperetes. Es tractava d'una imatge, es pensaven (ens pensàvem) que Europa no podria aguantar.
Certament, el procés sobiranista català ha tensat extraordinàriament les costures d'Europa. Ha deixat clarament plantejades qüestions com ara: què passa quan s'ha de triar entre la unitat d'un estat membre i la democràcia? Què està per damunt, la “unitat nacional” o els drets civils? Els jutges poden aplicar, dins la Unió Europea, el “dret penal de l'enemic”, teoritzat pel jurista nazi Carl Schmidt? Toni Comín planteja clarament totes aquestes qüestions i posa de manifest els dèficits en la construcció europea (que sempre tenen a veure, també, amb dèficits de funcionament democràtic).
Contràriament a molts ciutadans que poden haver tengut la temptació de caure en l'euroescepticisme, després del Primer d'Octubre, Toni Comín continua jugant a fons la carta europeista, des del meu punt de vista amb tot el coneixement, el seny i la responsabilitat. El catalanisme, el sobiranisme, l'independentisme s'ha de mantenir fermament europeista, encara que Europa ens falli. Perquè Europa constitueix el nostre medi natural, i només dins aquest àmbit podrem construir la futura Catalunya independent (amb la qual, algun dia, ens haurem de federar els valencians i els ciutadans de les Illes Balears). Comín, europeista de convicció, home de progrés, polític de conviccions fermes, d'una honestedat intel·lectual i una qualitat humana absolutament paral·leles, ens ofereix amb aquestes Cartes des del cor d'Europa un compendi magnífic de divulgació d'idees polítiques d'alta volada, molt allunyades de l'immediatisme, de les misèries i del vol gallinaci de la majoria d'allò que cau a les nostres mans, i ens penetra pels ulls o per les orelles.
El llibre ja ha estat traduït a l'italià i a l'alemany. Crec que estaria bé traduir-lo a alguna altra llengua de les que permeten més difusió regional, per dir-ho en termes americans, com ara l'anglès o el polonès (moltes reflexions toquen també l'Est d'Europa, i pens que el polonès hauria de ser la quarta llengua de treball de les institucions europees, juntament amb el francès, l'anglès i l'alemany, si realment volem arribar a la cohesió necessària perquè la UE esdevengui un subjecte polític normal a l'arena mundial).