'Dickinsonianes'
Joan Antoni Cerrato
El Gall Editor, 2023
El poemari s’obre amb un pròleg força eufòric i anunciador de Jaume C. Pons Alorda
Aquest títol ens remet directament a les intencions de l’autor, que agafa una de les figures cabdals per a poder entendre la poesia estatunidenca d’ençà del segle XIX. L’altre vessant, amb una poètica molt més èpica i desbordant, l’hauríem de cercar en Walt Whitman. Dickinson va optar per una poesia més intimista, sovint closa en una atmosfera hermètica i adoptant formes que anaven contra les convencions de l’època: els guions gairebé sempre presents, les majúscules a deshora, unes imatges místiques... A Dickinsonianes (El Gall Editor, 2023), llibre guardonat amb el Premi Òmnium Vallès Oriental, el traductor i poeta manacorí Joan Antoni Cerrato ens presenta aquest poemari farcit d’una intensitat concentrada per mitjà de versos ben cisellats, confessionals, efectius a l’hora de passar de l’anècdota personal a la reflexió dels lectors. Estructurat en deu parts que funcionen a mode de calaixeres temàtiques, el poeta bascula entre l’amor i el desamor, retrocedeix a les arrels dels ancestres, reflexiona sobre conceptes tan apamats per ell mateix com l’art i el fet creatiu, intenta trobar respostes davant el pas del temps i l’horitzó del no-res... Tot i fer servir els guions típics de la gran Dickinson, sobretot com a pautes per a marcar el ritme, la poesia de Cerrato no se’ns presenta tan velada i sotmesa a múltiples interpretacions. L’expressió s’afua clara i precisa per descriure’ns imatges, moments, cavil·lacions: «Estesa damunt l’arena — nua — / em provoques imatges malaltisses / d’un temps d’immediata incertesa — / Em portes pensaments d’horabaixa — / la síndrome malferida del teu record —«. Hi ha moments en què el poeta ens mostra una vena irònica, amb un cert humor mofeta, com ara quan es pren la llibertat per escriure a Darwin i a Newton. També hi ha comparacions entre el jo poètic i la natura, un joc de miralls entre l’home i el paisatge: «Soc — l’afluent — mut — / d’un riu de melodia — / que no troba — el camí — / cap a la mar —«. En conjunt, Joan Antoni Cerrato ha aconseguit un llibre ben trenat, que poua en l’interior de la vida viscuda i ens ofereix uns versos sincers, mesurats, a l’encalç d’allò essencial i transcendent.