Deimos
Lucia Pietrelli
Males Herbes, 2024
Lucia Pietrelli ens presenta una novel·la sobre la necessitat de conèixer
Que les novel·les de Lucia Pietrelli no encaixen exactament amb el que el lector convencional de novel·les s’espera, ja ho sabíem. Sobretot perquè l’escriptora és molt més poeta que simplement novel·lista. Ella esqueixa els generes i després els sargeix aconseguint un producte literari difícil de classificar, sustentat per unes atmosferes oníriques que t’atrapen i cosit amb un llenguatge sempre equilibrat i hipnòtic. A Deimos (Males Herbes, 2024), Pietrelli ens presenta una illa amb una aura que va més enllà d’un simple escenari i adopta funcions de protagonista. Aquí la mort no existeix, no es pot dormir ni, per tant, somniar, i el temps es va allargant en una perpètua monotonia. El pare viu amb la filla perquè la mare va decidir abandonar aquella vida. Ella era una forastera que havia arribat qui sap d’on per quedar-s’hi. La filla enyora la mare i necessita trobar-la, aconseguir respostes per a uns interrogants que no cessen de travessar-li el cervell. Al llarg del relat s’alternen les veus del pare i la filla, que ens indiquen aspectes de les seves vides ancorades a l’illa, sobretot per mitjà d’uns topònims amb una forta càrrega simbòlica: La Flor, La Pedrera, el Cementiri de les Papallones, el Museu de les Formigues... I també podrem conèixer, a més de la triada familiar, uns personatges gairebé llegendaris, com ara la Bosquini, l’Aloma, Ismene, els aedes omplint amb el seu cant la densitat de l’atmosfera... El que fa moure la trama és la necessitat de trobar la mare, la qual cosa activa un viatge iniciàtic de la filla que, acompanyada per l’amiga, començarà a descobrir altres perfils de l’illa i podrà desentranyar alguns enigmes essencials. Més que la història que se’ns explica, però, el que aporta a aquest llibre un plus de singularitat i excel·lència és la conformació d’unes veus amb personalitat pròpia. Lucia Pietrelli adopta una prosa carregada de simbolisme i ens retrata un món al marge del temps i de l’espai. Amb un exercici exigent i exquisit, ens narra aquesta necessitat ancestral dels llaços identitaris, aquest deler de voler tocar mare en un món sovint estrany i complicat.