top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

Centaures i rossinyols


Centaures i rossinyols

Lluís Calvo

Edicions del Buc, 2023


Jaume C. Pons Alorda signa un epíleg molt interessant per poder abastar la trajectòria de Lluís Calvo


Des de sempre ens han venut com a bona la màxima dels pols oposats que s’atreuen. Aquesta teoria del magnetisme s’ha vinculat per activa i per passiva a l’hora de cercar la mitja taronja i hem pogut veure, comprovar en carn pròpia, uns resultats certament desastrosos. Referint-nos a qüestions artístiques, concretament literàries, en general hom cerca una veu pròpia, identificable, uns elements de fons i forma a partir dels quals els lectors puguin reconèixer l’obra d’un autor que ha aconseguit aquesta «veu personal». N’hi ha que alternen corrents i modes i d’altres que mai no s’allunyen ni un mil·límetre del camí traçat. En aquest sentit, podem afirmar que el cas de Lluís Calvo és excepcional. Un rara avis de luxe. Una vintena d’anys enrere fou inclòs a la generació dels Imparables, i de llavors ençà s’ha anat forjant una trajectòria tan heterogènia com d’una qualitat inqüestionable. Amb una gran diversitat de gèneres —poesia, assaig, novel·la, crítica, dramatúrgia, audiovisual...—, i sobretot assajant noves fórmules estilístiques en cada projecte, Lluís Calvo s’ha situat a la primera línia de la literatura catalana, avalat amb premis com el Carles Riba i, sobretot, reconegut per la crítica i els lectors. Ara ens presenta un poemari de títol antagònic: Centaures i rossinyols (Edicions del Buc, 2023). La bèstia mítica carregada de força i caràcter enfront de l’ocell fràgil i bell que ens transmet placidesa, un recer de bucolisme. Ja d’entrada, a l’inici se’ns presenta la vida dura i extrema d’uns personatges que viuen en «blocs enormes del barri perifèric», com l’amic Gutierres o la Maria Magdalena punki, allà a la zona proscrita, «on tot és brut i put a merda». Aquests poemes durs, directes i colpidors com una coça al fetge van obrint pas cap a zones més benignes, on el paisatge i la naturalesa cobren un protagonisme essencial. Ara el poeta és el caminant que pastura entre boscs i ascendeix per rebre la llum penetrant del cim. Lluís Calvo ens condueix per aquests paratges amb un llenguatge viu i bategant, fent servir un ritme sempre harmoniós i compassat: «Hi ha boirina cap a Roses / i lluu la neu al Canigó, / damunt del verd de les alzines / i el greny curull de solitud». Sens dubte, una altra delícia poètica d’un autor tan necessari com sorprenent.

Comments


bottom of page