Casada i callada
Emma Zafón
Empúries, 2023
Emma Zafón ens presenta una primera novel·la de submissió i coratge
No cal ser gaire espavilat per afirmar que les relacions humanes sovint resulten complicades. I encara més quan hi afegim, a aquestes relacions, connotacions d’ordre sentimental o directament passionals i amoroses, tenint en compte que parlam de constructes amb data de caducitat. A la meitat del segle passat els matrimonis es mantenien sòlids, ferms malgrat les adversitats provinents de fora i els abusos masclistes dins el nucli familiar. Quan la modernitat líquida de Bauman va començar a calar en la societat i tot va esdevenir fràgil, poc consistent i efímer, les parelles començaren a trencar-se a major velocitat. Ara, amb el poder de les noves tecnologies i el culte a l’individualisme, potser caldria parlar de relacions gasoses, etèries, que no van més enllà d’un miratge. A Casada i callada (Empúries, 2023), la periodista Emma Zafón es fica a la pell d’una dona, pràcticament des de l’inici de la joventut fins a la maduresa, per narrar-nos un periple vital que abans era assumit com un patró inalterable per a les dones. Festejar, casar-se, convertir-se en mare, assumir les tasques de casa i surar els fills, seguir els dicteris del marit... Per resumir l’argument, el títol és força encertat. Ella és una noia de poble i de família treballadora que, com mana la tradició, ha de trobar nòvio i formar la família perfecta. El Ximo apareix una nit de verbena a les festes patronals i el somni comença a fer-se realitat, sobretot perquè sembla un príncep i és de casa bona. Després de casar-se, aviat comencen a sortir a la llum les infidelitats de Ximo i ella, malgrat ser mestra, queda relegada a la casa, la criança dels fills i l’adoració del canalla que sembla l’home perfecte. Al final, cansada dels abusos i maltractaments, retorna a la casa dels pares amb els fills i intenta refer la seva vida. En fi, una història que hem sentit contar moltes vegades. Potser l’interès de la novel·la rau en l’opció d’una escriptura que fa gala d’un valencià mestís, aglutinador, que sembla una mescla dialectal plagada de castellanismes.