top of page
  • Writer's picturePere Císcar

'Artaud, cruz entre dos rostros' d'Arnau Pons

L'editorial H&O ha publicat el llibre d'Arnau Pons 'Artaud, cruz entre dos rostros' que consta de 3 textos: l'article homònim (junt a l'original francès anomenat 'Sans limage') traduït per Joana Masó, una bona ressenya d'aquesta autora sobre l'esmentat article i el text 'Soy una puta cuando siento que doy Dios', obra i traducció d'Arnau Pons.


El primer text té un punt de partida senzill i efectiu: la confrontació entre una fotografia de joventut d'Artaud i un autoretrat de vellesa; la comparació permet a Pons una lectura combativa sobre la interpretació fins fa poc canònica de la fi de la vida d'Artaud (pàg.51). Com sempre, la base documental de Pons és rica i fonamentada. El títol 'Artaud, cruz entre dos rostros' ens remet al 'hombre quiasmo', concepte aplicable a Artaud i també a Paul Celan - com anem llegint en els estudis/traduccions de Pons a Labreu. En el darrer article, centrat en l''Heliogàbalo o el artista coronado' d'Artaud, tornem a trobar una evolució: des de les veleïtats (ir/reals) nazis d'Artaud a principi dels anys 30 fins a la seua maduresa, quan va 'llimar-les' i capgirar-les com un quiasme, com Pons demostra en una lectura nova de l'auto 'Pròleg' a les obres completes del francès. Per a Pons els termes obra i vida són indissociables: «La vida siempre es analizada, interpretada por la obra. Y, así, doblemente vivida.»


En certa manera, l'estructura del llibre de Pons en tres textos també té forma de 'cruz', de quiasme: Pons + Masó + Pons. A més, el fet que Pons calle cap a la fi del primer article en benefici de la veu d'Artaud i que incloga a continuació l'opinió de Masó és més que un homenatge: «Es una curación de su propia escritura». Aquest sintagma permet una doble lectura, com la que obra Pons respecte al títol 'Pour finir avec le jugement de Dieu' d'Artaud. Si el judici pot ser de (o envers) Déu, també podem llegir doblement el sintagma 'curación de la escritura' d'Artaud i també la de Pons: curar-se, guarir-se mitjançant l'escriptura però també d'aquesta.

J. M. Cabané. 'Le visage humain'. 2018-23, oli sobre lli, 55x46cm.


Pons és un autor que més que llegir, es buida en cada estudi i per això demana una lectura tan exigent com les seues. Sovint qui vos està parlant no està a l'altura ni poliglota ni filosòfica de Pons, i quan açò ocorre almenys gaudix del seu idiolecte. El francès de Pons, magnífcament traduït per Joana Masó, és talment el seu català i castellà, és a dir, pur Pons: ric en imatges, precís en conceptes, fluid en associacions i abrupte en sintaxi. Entre les imatges ponsianes triem les dues següents encara que, ja sabem, ai las, que són fora de co(n)text: «Sin metáfora posible, permanece fuera de sí, pero al mismo tiempo de rodillas en sí misma.»; i «poseer a Dios dejándose poseer».


El treball lèxic i conceptual de Pons permet superar la manca de tradició moral del català que ja fa molts anys Gabriel Ferrater denunciava - per motius històrics també, és clar. Ningú, al nostre parer, tracta i s'enfronta al dolor - potser el tema més universal - amb la solidesa de Pons. Rimbaud advocava per ser absolutament modern i Artaud per ser del tot coetani. Al seu torn, Pons, dins l'entranyament d'una vida/obra dolenta del passat (siga d'Artaud, Celan, o d'altres en Amb aquestes mans), hi llig no el futur sinó l'actualitat; per exemple, en 'Artaud, cruz entre dos rostros', denuncia «los pequeños dictadores» actuals i ens mostra els cadàvers dels emigrants en aigües mediterrànies.

J. M. Cabané. 'Artaud', 2016, oli sobre lli, 33x46cm.


Com tota persona/alerta, com tot curador o moralista en el bon sentit de la paraula, de vegades pot resultar polèmic en les seues conclusions. A més, Pons exigix la resposta i el dissentiment ja que creu en la maièutica. De les afirmacions taxatives, rotundes de Pons en 'Artaud, cruz entre dos mundos', n'hem triat dues, una amb la qual estem d'acord i una amb què no. De la primera no volem desvetlar res: vos remetem a la pàgina 90 i vos avancem que posa en relació Pound, Pasolini i el sexe. L'afirmació amb la qual discrepem és la següent: Pons, a l'empar de la per ell fonamental unió ètica/estèrica, critica «la desconexión aséptica y abstracta a la que habían llegado los postsimbolistas con su poesía de cristales formados por virutas de palabras.» Confessem que sempre ens han atret aquests autors i també per aquest descripció.


Per acabar vos animem a llegir aquest 'Artaud, cruz entre dos rostros'. En gaudireu i n'eixireu amb curiositat per l'obra i la vida de l'autor francès i sobretot més savis i sàvies.


SOMTEMPS

Comments


bottom of page