Antígona
Salvador Espriu
Etèocles i Polinices, germans d’Antígona i fills del Rei Èdip, s’han donat mort mútuament a la batalla entre les ciutats de Tebes i Argos, i Creont, ara Rei de Tebes, ha prohibit donar sepultura a Polinices, que va morir lluitant contra la seva ciutat natal i contra el seu germà. El mite grec d’Antígona fou recollit pel dramaturg Sòfocles, per això a la versió d’Espriu apareix al Pròleg en forma de personatge disculpant-se per la impertinència de l’autor, que es disposa a reversionar «un tema exhaurit per Grècia». No obstant això, cal assenyalar nombroses diferències entre la versió espriuana i la tragèdia grega original, com ara el moment en què inicia l’obra i la no-intervenció d’Hèmon (fill de Creont i estimat d’Antígona) a l’obra d’Espriu, que a la versió de Sòfocles té un pes destacable. Un altre tret distintiu de l’obra del català és la figura del lúcid conseller, que aporta una visió racional amb ànims de consens, i conclou la peça teatral amb un monòleg magistral. La gran diferència, però, entre les dues versions és el desenllaç, que si bé a l’obra d’Espriu pot qualificar-se com fatal, dista molt del final summament tràgic de la versió de Sòfocles. Espriu reprèn el mite d’Antígona poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, fet que ens obliga a plantejar una possible identificació de l’autor amb Antígona en la mesura en què es veuen sotmesos a lleis que consideren injustes. A més, cal afegir a això la recent mort del poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel als 24 anys amb qui Espriu mantenia una coneguda amistat. Aquests dos fets són claus per entendre l’atmosfera pessimista que envolta l’obra, representada amb el vell endeví Tirèsies augurant un destí fatal.
Antígona és una obra que tracta temes tan universals com la lluita fratricida, els límits del poder o el conflicte entre les lleis escrites i les lleis divines. La protagonista és una de les representacions de la figura d’heroïna més importants de la literatura universal. Davant el dilema plantejat es mostra com un personatge ferm i decidit, que pretén actuar en consonància amb les seves conviccions, assumint-ne les conseqüències.