Actes impurs / Amado mio
Pier Paolo Pasolini
Lleonard Muntaner, 2022
Joan Navarro és l’encarregat de fer arribar a la nostra llengua la lluminosa obra de Pasolini i Jaume C. Pons Alorda n’escriu el pròleg
El fet d’anar a la contra i mostrar les vergonyes del poder pot tenir conseqüències negatives. Apostar per la dissidència existencial i la creativitat denunciadora a vegades pot passar factura. Els temps canvien, per bé o per mal; la modernitat no deixa de manifestar-se a través de les formes més diverses, però sempre hi ha extremistes que prefereixen no sortir de la caverna i mantenir els costums ancestrals d’una religiositat desfasada. Com més avancen les llibertats individuals, més esponeroses creixen les branques del radicalisme. Pier Paolo Pasolini va ser un avançat a la seva època, un artista sense límits que va pagar car el preu de no sotmetre’s als dicteris d’una societat encara grisa i poruga. A més de poeta, narrador i director de cinema, Pasolini va mantenir sempre una intensa activitat política i mai no va voler amagar la seva condició sexual, la qual cosa li suposà greus problemes, qui sap si fins i tot la mort, tenint en compte que fou assassinat a la platja d’Ostia el 2 de novembre de 1975, un fet encara avui dia sense resoldre. Actes impurs / Amado mio (Lleonard Muntaner, 2022), recull dues novel·les breus de l’escriptor italià. La trama de la història i l’estil narratològic mantenen un punts de connexió força evidents, que segurament són la causa d’aquesta presentació conjunta, com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda. Podem trobar el valor en aquell lema etern d’Ausiàs March: La carn vol carn. Es tracta de l’educació sentimental d’uns joves extasiats de tantes coses noves i tantes sensacions per experimentar que van a l’encalç del gaudi i la joia de viure. L’escenari el configuren petits pobles que pateixen les seqüeles dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. I els personatges són nois que intenten estimar-se així com poden al bell mig de nits festives, divagant entre el temor i la culpa, encalçant el desig i fruint de la primera joventut entre paratges edènics. Pasolini demostra unes dots de narrador meticulós i finíssim, amb un sentit precís a l’hora de descriure personatges singulars i escenes gairebé barroques, d’un realisme punyent i encisador. Aquests joves ens fan recordar aquell Tadzio de Thomas Mann i l’Alexis de Miquel Àngel Riera, també dos grans creadors de l’art de la paraula.