(En un lloc indeterminat de l’Univers)
Personatges.-
UN
DÉU
UN.- Hola. No t’havia vist mai. Qui ets?
DÉU.- Soc Deu.
UN.- Deu? Ets Deu?
DÉU.- Sí, ja t’ho he dit.
UN.- De debò? Ets Deu?
DÉU.- Sí, soc Déu. De debò?
UN.- Jo creia que Déu no existia.
DÉU.- Doncs, ja ho veus: existeixo.
UN.- Però la gent diu que Déu no existeix.
DÉU.- Ho diu la gent que no em coneix.
UN.- Però, però..., com pot ser això? Si Déu existeix, si tu existeixes, tot és diferent.
DÉU.- No, tot és igual. Jo ja existia abans que tu sabessis que jo existia.
UN.- Abans?
DÉU.- Sí, abans. Jo he existit sempre.
UN.- Com pot ser això? Tu has existit sempre?
DÉU.- Sempre.
UN.- No pot ser que tu existissis abans que jo et conegués.
DÉU.- Sí que pot ser, només que tu no m’havies vist.
UN.- No t’havia vist perquè no hi eres. Ara et veig. Tu no passes desapercebut. Tothom et pot veure.
DÉU.- Tothom em pot veure, però no tothom em veu. També n’hi ha que em veuen i no saben que jo sigui jo, que jo soc Déu.
UN.- No ho entenc. Tu no t’amagues.
DÉU.- No, no m’amago, però n’hi ha que no em veuen.
UN.- No et veuen? Que no tenen ulls?
DÉU.- Tots tenen ulls, però miren i no hi veuen.
UN.- Això no és possible. No pot ser que no et vegin. Jo et veig. No ets invisible.
DÉU.- No, no soc invisible.
UN.- Com pot ser que no et vegin si no ets invisible?
DÉU.- No em reconeixen.
UN.- Jo t’he reconegut.
DÉU.- No. Tu m’has saludat i m’has demanat qui era.
UN.- I tu m’has dit qui ets: Déu. Molt senzill.
DÉU.- N’hi ha que no volen saber qui soc i no m’ho pregunten.
UN.- I tu no dius qui ets si no t’ho pregunten?
DÉU.- Prefereixo callar.
UN.- Prefereixes callar?
DÉU.- És millor. No vull imposar-me a ningú.
UN.- Per això no saben qui ets. Per això no et coneixen.
DÉU.- És igual. No passa res.
UN.- Sí que passa: no saben que Déu existeix.
DÉU.- Bé.
UN.- Bé? Ho trobes bé.
DÉU.- Si no ho trobés bé, no seria Déu.
UN.- Ets Déu perquè ho trobes tot bé? Quin és el sentit de la teva existència?
DÉU.- El sentit de la meva existència ets tu.
UN.- Jo? Jo soc el sentit de la teva existència? Aleshores, quin és el meu?
DÉU.- El teu sentit és el meu.
UN.- Jo soc el teu sentit? No ho acabo d’entendre.
DÉU.- Sense el meu sentit, que és el teu, la meva existència no tindria sentit.
UN.- Vols dir que sense jo, si jo no existís, la teva existència no existiria perquè no tindria sentit?
DÉU.- Exacte. Veig que ho has entès.
UN.- Sí, ho he entès, però de què em serveix entendre-ho?
DÉU.- De res.
UN.- De res? Així estic com al principi.
DÉU.- No, al principi no em coneixies, i ara ja saps qui soc.
UN.- Ja sé qui ets? I què? I què si ho sé?!
DÉU.- Tu em volies conèixer. Volies saber jo qui era. Ara ja ho saps. Adeu.
(DÉU es dilueix a poc a poc, com el somriure del gat de Cheshire, del conte d’Alícia en el País de les Meravelles)
UN.- Ei! Què fas? No te’n vagis! Encara t’he de fer moltes preguntes!
(Però DÉU ha desaparegut i UN s’ha quedat sol)
TELÓ