top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

77 Poemes

Aquesta antologia poètica de Joan Fuster ens permet conèixer la mirada lírica de l’escriptor valencià


Quan apareix el nom de Joan Fuster, resulta gairebé impossible no associar-lo a una de les obres fonamentals de l’assaig històric del segle passat: Nosaltres, els valencians. De fet, la figura de l’escriptor de Sueca normalment sol anar lligada a la seva tasca com a assagista, tot i que es va dedicar al conreu d’altres gèneres com ara la lingüística, la filosofia, la crítica, la poesia... Sovint, a l’hora de definir-lo, podem sentir comentaris d’aquest tipus: «un intel·lectual del país», «un home de cultura que fa país», etc. Si ens centram en l’etapa històrica posterior a la Guerra Civil, en un procés de reformulació per part dels vencedors i, sobretot, d’anihilació dels drets i les llibertats, el paper de Fuster fou molt important per mantenir la lluita per la cultura i la identitat del poble valencià. Com dèiem, la seva tasca també es va centrar en la poesia i va anar publicant de forma irregular un grapat de poemaris que, amb el temps i la potència del seu vessant assagístic, no han tengut una gran acollida per part dels lectors, la qual cosa els ha fet romandre en un segon pla. Ara, gràcies a l’esforç de Josep Ballester i al dinamisme de Pagès Editors, ens arriba aquesta antologia poètica de Joan Fuster: 77 poemes. Amb una introducció força pedagògica i una selecció ben acotada, a través d’aquest llibre podem tenir una panoràmica general, que engloba més de trenta anys de trajectòria poètica, del Fuster més líric acarat a un temperament sovint irònic i escèptic. Des de la poesia amorosa i abrandada, passant pels versos de mirada social i d’una certa intenció patriòtica, de compromís cívic amb uns valors i unes idees, també arribam a tot un seguit d’homenatges a figures rellevants a l’hora de conformar la pròpia identitat. No pot deixar de banda Ausiàs March ni Teodor Llorente, ni Bernat i Baldoví o Ibn Hafadja d’Alzira. En general, es tracta d’una poesia que cerca més el missatge, sempre directa i sense interferències, que no pas l’empremta estètica o el toc innovador. No hi manquen, és clar, referències a la ciutat de València: «Amb l’alba, la ciutat és més bruta i extensa. / Amb l’alba en les parets, la ciutat sembla un càstig».


Pere Joan Martorell, Escriptor i crític literari

Comentarios


bottom of page