Aquesta antologia poètica de Joan Fuster ens permet conèixer la mirada lírica de l’escriptor valencià
Quan apareix el nom de Joan Fuster, resulta gairebé impossible no associar-lo a una de les obres fonamentals de l’assaig històric del segle passat: Nosaltres, els valencians. De fet, la figura de l’escriptor de Sueca normalment sol anar lligada a la seva tasca com a assagista, tot i que es va dedicar al conreu d’altres gèneres com ara la lingüística, la filosofia, la crítica, la poesia... Sovint, a l’hora de definir-lo, podem sentir comentaris d’aquest tipus: «un intel·lectual del país», «un home de cultura que fa país», etc. Si ens centram en l’etapa històrica posterior a la Guerra Civil, en un procés de reformulació per part dels vencedors i, sobretot, d’anihilació dels drets i les llibertats, el paper de Fuster fou molt important per mantenir la lluita per la cultura i la identitat del poble valencià. Com dèiem, la seva tasca també es va centrar en la poesia i va anar publicant de forma irregular un grapat de poemaris que, amb el temps i la potència del seu vessant assagístic, no han tengut una gran acollida per part dels lectors, la qual cosa els ha fet romandre en un segon pla. Ara, gràcies a l’esforç de Josep Ballester i al dinamisme de Pagès Editors, ens arriba aquesta antologia poètica de Joan Fuster: 77 poemes. Amb una introducció força pedagògica i una selecció ben acotada, a través d’aquest llibre podem tenir una panoràmica general, que engloba més de trenta anys de trajectòria poètica, del Fuster més líric acarat a un temperament sovint irònic i escèptic. Des de la poesia amorosa i abrandada, passant pels versos de mirada social i d’una certa intenció patriòtica, de compromís cívic amb uns valors i unes idees, també arribam a tot un seguit d’homenatges a figures rellevants a l’hora de conformar la pròpia identitat. No pot deixar de banda Ausiàs March ni Teodor Llorente, ni Bernat i Baldoví o Ibn Hafadja d’Alzira. En general, es tracta d’una poesia que cerca més el missatge, sempre directa i sense interferències, que no pas l’empremta estètica o el toc innovador. No hi manquen, és clar, referències a la ciutat de València: «Amb l’alba, la ciutat és més bruta i extensa. / Amb l’alba en les parets, la ciutat sembla un càstig».
Pere Joan Martorell, Escriptor i crític literari
Comments