POLÈMIQUES EN ELS PREMIS CIUTAT DE PALMA (IV)
Si ens sorprenen les maquinacions de Llorenç Villalonga perquè obtinguessin els premis Ciutat de Palma les obres que ell considerava que havien de ser guardonades, més curioses i tan barroeres són les intervencions per presidir els premis i conformar un jurat afecte que beneís els seus veredictes. El rival per presidir el jurat solia ser Camilo José Cela. I Villalonga feia tota mena de maniobres, essencialment parlar amb el batle i el regidor de cultura, per apartar l’acadèmic no ja de la presidència sinó també del jurat. Entre els arguments, a més de no saber català, el fet de promocionar els autors que li convenien. De fet, a la convocatòria de 1964 va declinar la invitació a formar part del tribunal perquè Cela n’era el president i, segons ell, s’havia engirgolat un jurat a mida. Va declarar que no volia participar perquè «los premios los adjudicará Cela». Exactament el mateix que aspirava a fer ell.
Tot i així, al segon lustre dels anys 60, amb un jurat diferent per a cada categoria, hi va haver una mica de calma. O, com a mínim, no coneixem cap enrenou ni escàndol públic digne de menció (si exceptuem alguns exabruptes de perdedors queixosos, que sempre n’hi ha hagut). Potser l’únic fet destacable fou obrir el premi de teatre a la presentació d’obres en castellà, cosa que feu incrementar els originals de la península i minvar la participació en llengua catalana. Més endavant s’instauraren dos premis, un per a cada llengua. Sembla, tanmateix, que els guardons s’atorgaren amb major justícia que a certàmens anteriors. De fet, alguns guanyadors eren escriptors molt joves com Gabriel Janer Manila amb 'L'abisme' o Guillem Frontera amb 'Els carnissers'. També, per aquests anys, Alexandre Ballester i Josep Maria Benet i Jornet foren premiats en la modalitat de teatre; i en poesia Jaume Pomar o Bartomeu Fiol.
A la convocatòria 1969 tornaren a coincidir en el jurat del premi de novel·la Cela i Villalonga i tornà la polèmica. L’autor de 'Bearn' defensava l’obra de Caty Juan o la de Maria Antònia Oliver, que s’havia presentat amb 'Cròniques d’un mig estiu', i Cela a Antonio Fernández Molina, aleshores secretari de la revista Papeles de Son Armadans, autor d’'Un caracol en la cocina'. Va guanyar aquesta darrera. Hi va haver una mica d’enrenou per aquest fet i acusacions de «favoritismo» que esquitxaren a Cela.
Tanmateix, l’any següent tornaren a coincidir els dos prohoms (o les dues dives; tenien tant d’una cosa com de l’altra). Fou el primer cop que sols tres membres integraren el jurat de novel·la. Així ho va decidir el batle Gabriel Alzamora (sembla que per suggeriment de Cela), tot pensant que així evitaria filtracions i polèmiques. S’errà de cap a peus. Després de diversos intents infructuosos de Villalonga per ampliar el jurat, va voler dimitir. Aleshores, quan el batle li va dir que no acceptava la dimissió, el va advertir que potser seria Cela qui dimitís perquè estaven enemistats (el Correo Catalán havia publicat una entrevista a Villalonga en la qual feia l’afirmació que «Camilo es un camelo»). Tot l’embolic l’explica a una carta a Porcel de dia 21 de gener de 1971, en la qual detalla, a més, el desenllaç en l’atorgament del guardó: «Camilo no ha volgut estar amb jo i hem quedat Marta [Portal] i jo sols; 48 hores abans dels 'Premios'. Com era un absurd vaig advertir a n’en Gafim que jo també me n’anava (...) perquè na Marta i jo pensàvem votar obres distintes i no hi hauria desempat possible. Aleshores s’acordà que Gafim desempataria i jo vaig veure que era l’ocasió d’imposar l’obra de G[abriel] Tomàs, i vaig dir a Gafim: «Però tu no coneixes cap obra. Com ho farem?». Ell insistí en què s'havia d'evitar l’escàndol, que podia significar la mort dels 'Premios', etc., i acabà dient-me que ell votaria amb mi contra na Marta. Aquesta, en el moment de discutir-me, digué que a l’obra de Tomàs hi ha tacos i paraulotes grosseres». Villalonga va argumentar que a un jurat on figurava Cela «això dels tacos havia de ser un mèrit, mestre en tacos i novetats excrementícies». I conclou: «tu comprens el gust que he tengut en poder salvar aquesta novel·la i atendre a lo que tu desitjaves.» (aquesta darrera frase i altres comentaris fan pensar que l’obra de Tomàs no li agradava gaire, però lluità per ella pel simple fet que li demanà Porcel).
Després d’aquesta rocambolesca història, Villalonga va convèncer el batle que si a la convocatòria anterior havia estat un escàndol el fet de premiar el secretari de Cela, en aquesta l’acadèmic els havia deixat amb el cul a l’aire (evidentment no usà aquesta expressió malsonant però sí el concepte) dimitint dos dies abans de la concessió del premi, així aconseguí durant uns anys ser ell el president i qui triava els membres del jurat de novel·la.
Miquel Àngel Vidal
Comments