top of page
  • Writer's picturePere Joan Martorell

'Ulls de Cugula', mereixedor del Premi de Poesia Maria Mercè Marçal

Ulls de Cugula

Jaume Suau Castro

Pagès Editors, 2021



Temps enrere, pel redol de les terres lleidatanes s’esperava amb tensió l’arribada al món d’una nova criatura. Eren temps difícils i per treballar al camp s’anhelaven els braços forts i feiners d’un nin com qui resa per rebre el mannà diví. El cap de família romania neguitós a l’habitació contigua mentre l’esposa lluitava per donar a llum. Si finalment el nouvingut havia estat mascle es produïa un esclat contagiós d’alegria. En canvi, si qui acabava de néixer era una nina es podia sentir algú que deia, amb cara d’endolat i veu apocada: «ha sigut cugula». El significat més comú per aquí és anomenar la cugula referint-se a les males herbes, la qual cosa no deixa de tenir una connotació negativa. Afortunadament, els temps han canviat, però encara resta molta tasca per fer. Jaume Suau Castro (Mollerussa, 1958) ha volgut dir-hi la seva, i va escriure el poemari Ulls de cugula (Pagès Editors, 2021), guardonat amb el Premi Maria Mercè Marçal, una obra de mirada intimista i esperit reflexiu. Dedicat a la seva filla, el llibre també vol ser un homenatge a la constància i l’esforç de les dones, que generalment han sabut dur la nau a bon port. Al tercer poema, titulat Ara, Jaume Suau ja ens deixa les fites ben clares: «És el moment de posar ordre a les coses, / de fer inventari sense temor a la revolta del cor. / És el moment de deixar d’actuar a batzacades / i de llançar les paraules al vent». Ja tenim l’envit damunt la taula i el poeta segueix un itinerari que ens va deixant empremtes del paisatge exterior però, sobretot, constància d’imatges i records que l’envaeixen. Aleshores és quan la persona esdevé captiva dels versos i la poesia ho amara tot: «Quan acaba el poema / comença de nou l’absència». I a partir d’aquí també trobam algunes elegies dedicades als qui ja no hi són, malgrat ser-hi sempre «en els lliris salvatges que duies a la mare». Al llarg del poemari ens anam topant amb mots que funciones talment elements totèmics, paraules d’una clara simbologia conceptual, com ara ombres, absència, silenci, temps, cendra, flames... Jaume Suau ens presenta un segon poemari ben madurat i harmònic, de versos sincers i viscuts en carn pròpia. Una poesia, en definitiva, d’algú que ja es mira les coses i el món amb saviesa i gratitud.

Comentários


bottom of page