A Antoni Caimari
(In memoriam)
Novembre es queda orfe de miniatures vibrants
i silencis compassats que vaguen
entre les cel·les d'ACA i el mirador boirós
que obri el món al solstici dels poetes.
Cultura camítica que rebrota entre els romanins del bosquet
i evoca els avantpassats dels navius i temples
del llegat que es forja immesurable
amb columnes de ferro a la sala del piano.
L'art fet vida es gronxa al teu voltant
amb el murmuri d'una vella pel·lícula muda que discorre
entre esqueixos de cruenta lluita i incomprensió.
La grandària del teu missatge artístic reverbera
més enllà dels murs que et cohabiten, imperible,
fins a la darrera nota i el darrer resquici de tendresa.
Mª Teresa Ferrer
(inèdit)
Et mous quan jo em moc
amb el neguit de les pedres
que coronen els precipicis
i l'escreix del matí asserenant els teus ulls
per véncer la solitud feresta
que acarona el tacte esquiu
del qui no vol estimar ni que l'estimin,
perquè la vida és un joc imperfecte
entre les ganes i les pors
on tot el que apareix sembla desaparèixer.
Som el refús dels teus adéus
l'equilibri dels teus desequilibris,
la nena que espera davall l'olivera
que tots els tal vegada siguin una realitat.
Et mous si jo em moc
si confies amb mi per darrera vegada
i mors i tornes a tu
perquè ja no ets tu sinó un altre.
Mª Teresa Ferrer
(inèdit)
Vull entendre en aquest agredolç mutisme
que acarona els versicles aturats del temps
el tarquim dels dies esgarronats per la visió
esquerpa que dóna sentit a l'obscuritat
i el garbuix de la pols que abraona
aquesta monotonia que ho agombola tot
i s'esmuny en el brostatge espès de la incertesa
dins l'indeclinable mirall del pensament
nòmada del vent que tragina
ports i silenci als fondals de la quietud,
en el so inversemblant que gela
l'últim bleix d'aquesta lluita adolorida
que llenega entre els pòsits exhaurits del record
i retrona dins de la buidesa de l'eco
que proclama que encara som vius
i que som part d'aquesta resistència.
Mª Teresa Ferrer
(inèdit)