top of page
  • Writer's pictureFrederic Melis

Suite Coll

Ja em permetran considerar la proposta gràfica de Pep Coll (Palma, 1959) i la seva exposició 'La confessió d'un pocavergonya' a 6a Taller i Galeria d'Art de Palma, com una suite. Estrictament, una suite seria una determinada manera de disposar diferents peces musicals amb una temàtica troncal comuna. Em prenc aquesta llicència pel fet que l'exposició, a més a més de la pintura i obra gràfica original exposada, es complementa amb un tema musical creat ad hoc per Pau Mas Salom i una lectura dramatitzada de poemes dirigida per Antoni Maria Thomàs. Vet ací, doncs, les peces d'aquesta Suite Coll.



La temptació de comentar aquests valors afegits no ens ha d'apartar del nostre propòsit principal de parlar de l'obra pictòrica i gràfica original exposades. 'La confessió d'un pocavergonya' es compon de catorze teles amb un component cromàtic molt accentuat on el color estableix la superfície, el territori comú on passen les coses que Coll vol representar a partir dels elements i grafismes que farceixen aquests territoris. Per altra banda, l'obra gràfica (litografies i xilografies, set en total) semblaria que han anat complementant i ampliant el registre de referències a la poesia de Sergei A. Iessenin (1895-1925). La poesia d'aquest autor rus i, especialment el poema del qual pren el títol l'exposició, són la referència atàvica i mobilitzadora d'aquesta exposició. Amb aquest punt, Coll s'ha mostrat en tot moment molt explícit.



Parlàvem al principi d'una suite. Pintura, música, teatralització partint de l'energia motivadora d'un poema que en el seu dia marcà l'artista. Així, pintura, música, teatre i poesia acaben connectats temàticament i conceptualment a l'exposició que ens ocupa, per, com sol passar amb l'obra de Coll, reforçar en el nucli de l'acte creatiu l'instint que busca connectar: amb l'autor, amb altres persones, amb nosaltres mateixos i algú, fins i tot, amb allò que consideri el més sagrat o estimat. I en l'art contemporani no sempre és senzilla aquesta connexió, segurament perquè les nostres societats són cada cop més complexes, però ara no encetarem aquest altre meló. No tenir certeses absolutes sobre

una obra i, al mateix temps sentir una atracció, em produeix una estranya sensació de màgia. El fet de no disposar de certeses absolutes, de no comptar amb totes les claus per a interpretar, m'acaba provocant una consciència mala de definir, però que generalment em deixa astorat. És ben bé allò de l'aforisme que s'atribueix a George Braque: «en l’art només importa el que no es pot explicar». I les criatures que vol representar Pep Coll, ja fa molt de temps que em continuen astorant.


En el moment de redactar aquestes línies, no he sabut treure'n aguller de quin dia podrem presenciar la lectura dramatitzada, ni com s'estructurarà amb la composició musical de Pau Mas, però no tenc cap dubte que l'equip de 6a ens tendran puntualment al corrent, per acabar de fer aquesta suite Coll, encara, més interessant. Estiguin atents a la pantalla.

Comentários


bottom of page