No hi ha cap constància documental que Roberto Bolaño visités mai Mallorca. L’illa no era a l’escala promocional dels llibres d’Anagrama en l’època en què Bolaño va viure el seu esplendor –els seus darrers cinc anys de vida, entre 1998 i 2003-, quan ja havia guanyat el premi Herralde i el Rómulo Gallegos. Abans, és clar, era pràcticament un desconegut pel qual Anagrama anava apostant amb aquella visió estratègica de Jorge Herralde, que en sap un niu de fabricar escriptors i de detectar talent.
De fet, que jo sàpiga, l’única persona que ha reconegut que va conèixer en Roberto Bolaño en vida és na Llucia Ramis, que el 2003 va ser al famós encontre de Sevilla on l’escriptor va llegir la seva conferència inacabada Sevilla me mata, em sembla que volien fer un especial sobre l’autor per a la revista Quimera. La Llucia ja va escriure un article molt bonic a La Vanguardia sobre el tema.
La qüestió és que Bolaño no va venir mai a Mallorca i he de dir-vos que els seus llibres es venien bastant poc, com a mínim abans del 1998. De fet, Jorge Herralde explicava que de Estrella distante s’havien venut amb prou feines 700 exemplars de la primera edició i que només dos s’havien venut a Mallorca. Un devia ser el meu exemplar.
De fet, vaig descobrir Roberto Bolaño quan tenia vint anys i va caure a les meves mans un exemplar de La literatura nazi en América i llegint aquella bogeria, que seria el germen de la magnífica Estrella distante, possiblement una de les millor novel·les breus que he llegit mai. Va ser un amor a primera línia. Roberto Bolaño es va convertir en el meu escriptor preferit a mesura que anava construint la seva obra i jo l’anava llegint. En tot el procés hi va tenir un paper cabdal la Joana, la llibretera de La Rosa als Llavis, que es va convertir en la meva proveïdora, capaç de trobar exemplars del 1984 de Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce o de trucar a l’ajuntament d’Alcalá d’Henares per aconseguir un exemplar de la primera edició de La pista de hielo.
Aquella llibreria era el nostre refugi –el meu i el de Josep Maria Aguiló, genial cronista de la ciutat de Palma i l’home que més i millor ha llegit l’obra d’Andrés Trapiello (que voleu, els filòsofs no sempre poden ser perfectes)- i els dimecres hi paràvem després d’haver superat la Comissió de Govern de l’Ajuntament de Palma i abans de la reunió de la Gerència d’Urbanisme. Comprar-hi un llibre, encarregar-ne algun altre i haver fet abans un gelat a can Joan de s’Aigo feia més amable la vida dels periodistes municipals. Roberto Bolaño també.
No puc explicar-vos què és el que més m’entusiasma de la seva obra ni per què, segurament perquè els enamoraments són inexplicables. Si que puc dir que la vida és diferent després d’haver-lo llegit.
Bolaño per a mi sempre va associat al Tour de França. Durant anys vaig fer cròniques de ciclisme, de Tour, al Diari de Balears on aprofitava per parlar d’història, de literatura i de bicicletes, també. El dia que va morir Bolaño, als 50 anys, com també 50 anys tenia Damià Huguet, li vaig dedicar tot l’article del dia. Va guanyar el danès Jakob Pil, que va ser el primer en fer els 219 del dia, en una etapa que va acabar a Marsella i on ell havia entrat a la fuga bona del dia, en la qual hi havia 9 corredors que s’ho van jugar a l’esprint final. No sé si a Bolaño li agradaven les bicicletes, però sí que sé que llegir-lo és com fer un Tour de França sencer, amb ports de muntanya brutals com 2666 o Los detectives salvajes, cronoescalades d’alta intensitat com Estrella distante, Amuleto o Nocturno de chile, algunes etapes rares com Amberes o Mounsier pain, l’esclat d’una etapa amb mil ports de muntanya dels Pirineus com els seus llibres de contes Llamadas telefónicas, Putas asesinas, El gaucho insofrible o El secreto del mal, i fins i tot etapes intranscendents com Una novelita lumpen. I tota la resta, és clar. És impossible no enamorar-se d’un tipus que afirma que ´«si tuviese que asaltar el banco más protegido de América en mi banda sólo habría poetas».
Encara que no hagués vingut mai a Mallorca.