Miquel Àngel Vidal,
Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre.
AdiA, 2024.
Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre (Premi Antoni Vidal Ferrando de la Vila de Santanyí 2024) és la setena novel·la de Miquel Àngel Vidal, un escriptor amb llarga trajectòria en l’àmbit de la narrativa, el teatre i l’assaig, avalada pels guardons que han merescut molts dels títols que ha publicat. La trama principal se centra en la investigació d’una bomba col·locada sota un cotxe, que esclata quan la grua l’intenta moure, i de les posteriors explosions que, més endavant, faran esclatar altres vehicles i provocaran víctimes mortals, ferits i cert clima de terror. La policia cerca proves que delatin el culpable: algunes pistes apunten cap als ungits, una banda de moters embolicats en negocis tèrbols i que utilitzen noms bíblics a títol de malnom (Nimrod, Judes, Caín, Llucifer, etc). Les forces de la llei treballen a contrarellotge, perquè la premsa, de vegades sensacionalista i inoportuna, pot revelar pistes i entorpir la investigació. Aquestes pressions externes se sumen a les pressions internes, perquè els èxits o els fracassos dels agents impacten sobre el prestigi del comissari.
Com es dedueix d’aquesta sinopsi, es tracta d’una novel·la policíaca, un gènere molt marcat que condiciona l’estructura, la temàtica, els personatges i el ritme de la novel·la. Vidal coneix a la perfecció les regles que hi regeixen i, per tant, les expectatives dels lectors. Per això, hi trobarem tots els ingredients necessaris sense excepció: un misteri vinculat a un crim, policies, víctimes i sospitosos, i un camí de recerca en què s’investiga el crim, es descobreixen pistes i s’elaboren hipòtesis sobre els possibles culpables. Per acabar, es resol el misteri inicial, i totes les proves hi encaixen sense que n’hi hagi cap de sobrera. No hi manquen l’aventura, els tirotejos ni la sensació de risc que és habitual en el gènere.
Tanmateix, Vidal no es conforma amb això i es proposa explicar aquesta història capgirant la novel·la policíaca. Ho aconsegueix, en part, gràcies a l’ambientació, que s’allunya de l’univers anglosaxó que, en el nostre imaginari, ha modelat el gènere. Així, lluny del clixé de la ciutat fosca assolada pel crim o del detectiu que passeja entre gratacels i asfalt, sota la pluja insidiosa, Vidal situa l’acció en una ciutat mediterrània sense definir, però que, per les dimensions i altres característiques, podria ser Palma. En el context xafogós d’un agost mediterrani, entre la calor i la lleugeresa vacacional que buida de contingut els diaris i omple de passavolants avorrits els carrers de les nostres ciutats. Fins i tot deixa intuir pinzellades de la mar, excursions a la platja que posen el segell de mediterraneïtat a la novel·la.
Però si podem afirmar que Vint-i-cinc dies trenca els motlles del gènere és sobretot perquè el protagonisme es reparteix entre diversos agents de la policia, així com membres de la banda dels ungits, trencant amb el model clàssic del detectiu protagonista. En aquesta novel·la coral, que no abandona mai el narrador heterodiegètic, la investigació avança gràcies a l’esforç compartit dels agents, que cooperen, es qüestionen i comparteixen informació, fet que reflecteix una dinàmica realista de la investigació criminal.
Els canvis de focalització del narrador permeten navegar a través de l’univers de personatges, revelant les pistes i la informació necessària per compondre el trencaclosques, però també donant llum al món interior dels personatges i a les seves cares ocultes i contradiccions, de manera que la novel·la esdevé més profunda i calidoscòpica. El desplegament de personatges permet apuntar molts fils argumentals secundaris, que augmenten la complexitat de la trama i l’enriqueixen. Així, s’hi desenvolupen angoixes tan contrastades com les dificultats per entendre un fill adolescent, la corrupció, les lluites de poder, la camaraderia, la fidelitat, la gelosia, les relacions de parella o l’acceptació de la mort i els processos de dol. Es requereix habilitat i expertesa per fer encaixar i connectar amb fluïdesa, amb sentit del ritme i amb harmonia, tot aquest magma humà.
Les escenes s’encadenen amb fluïdesa gràcies a tècniques com l’emmirallament, que proposa continuïtats entre el que es produeix en dos escenaris diferenciats, com quan diversos personatges observen la mateixa notícia des de punts de vista diferents. L’encadenament de les escenes que fa avançar la trama també permet acarar personatges i conflictes que s’emmirallen en els dels altres, en alguns casos molt reeixidament, com ara en la contraposició de la violència d’alguns policies en els interrogatoris amb la violència dels ungits contra un grup d’adolescents, o en les lluites acarnissades per assolir el poder i les estratagemes polítiques que es produeixen entre els dos grups (ungits i cos policial).
Essent una novel·la seriosa i emotiva quan cal, incorpora també notes d’humor que humanitzen tant els ungits com els policies, amb malnoms com el Repolit o amb un admirable ús de l’argot que manifesta un ampli domini dels registres lingüístics que aconsegueix sonar natural i versemblant. Ho veiem, per exemple, quan els ungits veuen passar un home: “De sobte, Caín li feu un cop de colze i li assenyalà un individu de cabells engominats, ben vestit i amb calçat italià, que creuava la plaça: - Eh, mira-te’l. És el regidor. Va més inflat que un gall d’indi. Anem a amargar-li el dia” (70).
Amb tot, la novel·la presenta una visió realista i poc idealitzada de la tasca policial, a més d’explorar la complexitat humana i emocional, que ens porta a reflexionar sobre temes com l’amor o l’assumpció de compromisos en el segle XXI, el pes de les ferides del passat o les conseqüències que pot tenir l’ambició.
En definitiva, Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre és una novel·la rica, plena de ritme i intriga, que no només atrapa amb una trama ben construïda, sinó que també reflexiona sobre la complexitat de les relacions humanes i el pes del passat. Vidal ha creat una obra policíaca original, en un context mediterrani que s’allunya del model anglosaxó, oferint una visió humana i dinàmica del món policial.
Comments