Què hem fet amb l’autonomia?
Balanç crític (1983-2023)
Bartomeu Colom i Pastor
Col·lecció Papers
Documenta Balear
El proper mes de març celebrarem els 40 anys de l’autonomia a casa nostra. Si feim una ullada cap enrere, aquesta haurà estat l’etapa de transformació institucional més important de la nostra història. Com recalca l’autor, «s’ha vist com s’extingia la Diputació Provincial; com es democratitzaven els ajuntaments, com se’n reconeixia l’autonomia i se’n regulaven de bell nou l’organització i les competències; com emergien els consells insulars, la comunitat autònoma i la Unió Europea, i com disminuïa gradualment l’Administració de l’Estat a les Balears en benefici de l’Administració de la Comunitat Autònoma».
Per això és important una obra que revisi l’autonomia i que en faci balanç. Aquest treball, el firma el professor de Dret Administratiu de la UIB Bartomeu Colom, que ja l’any 1977 va presentar la seva tesi amb el títol L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. Qui coneix l’obra de Colom s’adonarà que en realitat aquesta publicació és una síntesi actualitzada de les qüestions cabdals per al nostre país, sobre les quals reflexiona des dels anys setanta i que fan referència a les institucions, la cultura i la llengua... D’aquesta manera es converteix en una obra essencial que la ciutadania hauria de conèixer.
Sense menystenir els avenços que s’han produït com a societat en aquests anys, Colom reflexiona sobre els motius que tenien les Illes Balears per a aspirar a una autonomia en els anys setanta i la il·lusió que suscità. Per aquest motiu, recupera i transcriu el discurs que feu el diputat Gregori Mir el dia en què el Projecte d’estatut fou aprovat al Congrés de Diputats: «No creo yo que aquel proyecto fuera un simple acto de imitación de otras nacionalidades. La consciencia autonómica de las Islas estos últimos años se basa sobre el hecho insular [...] sobre el hecho cultural lingüístico y sobre el hecho económico.» D’aquella il·lusió inicial es va passar a una autonomia retallada i a unes reformes que no entren en el fons de la qüestió. Una crítica constant de l’autor és la manca de pedagogia política per part dels nostres representants a l’hora d’explicar-la i demostrar-ne la necessitat i la utilitat.
Bartomeu Colom deixa evident el seu desencís davant aquesta situació i obliga el lector que també prengui partit. Dels seus raonaments en voldria destacar dues paradoxes que marquen la nostra història recent, com són que el partit que més s’oposà a gaudir d’una autonomia acabàs dirigint el primer govern autonòmic o que l’altre gran partit espanyol i que menys col·laborà en el traspàs de les competències educatives fos el partit que les gestiona actualment. Tot plegat, acompanyat amb un infrafinançament crònic que no permet desplegar les lleis que el país necessita.
D’altra banda, Colom analitza cada un dels fets diferencials que justifiquen l’autonomia, però en destaca un per sobre de tots: la llengua pròpia, i n’analitza la situació actual. Com afirma, «si l’Estatut no és un instrument per a la supervivència de la llengua pròpia, ja em direu per a què serveix». L’Estat espanyol no fa seva cap altra llengua que no sigui la castellana i per això la llengua catalana a les Illes Balears és qüestionada constantment. La Constitució, l’Estatut d’autonomia i la Llei de normalització lingüística varen ser unes primeres passes en la construcció d’un pluralisme lingüístic que permetia una certa esperança, però la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional contra diverses disposicions lingüístiques de l’Estatut de Catalunya marca un canvi de tendència i la demostració que l’Estat no acceptarà mai que el català es pugui considerar llengua preferent de l’Administració, ni a Catalunya ni a Formentera.
En conclusió, estam al davant d’una obra imprescindible per conèixer la nostra història recent. 40 anys d’autonomia a les Illes Balears ens han portat fins aquí, l’autor ens fa una radiografia exhaustiva de la situació, però segur que estarem d’acord amb ell que en realitat el més important és quin camí farem a partir d’ara. El nostre poble ha d’escollir si la nostra autonomia és la constatació de la famosa frase del Gattopardo 'que tot ha de canviar perquè no canviï res' o si lluitam contra el nostre destí i recuperam el vers del poeta Martí i Pol perquè “tot està per fer i tot és possible”.
Llorenç Carrió Crespí, Historiador