Poemes de Pere Suau
VI
(VIATGE A ITÀLIA)
Aquesta tarda és un sexe de dona que plora roses amargues,
és un camí d’espurna que s’ofega,
és un violí que es crema molt enfora.
Coneguérem les nits de Venècia,
la plaça negada de músiques, de coloms,
la mar sense ones i els camins sense pedres.
Coneguérem Roma, les espases,
roses de sang que creixen a l’arena,
i les columnes desfetes, braços d’amants,
que s’enrunen, sadolls de còpula.
Coneguérem Florència i com ploren allà els horabaixes,
com s’escata d’aram el riu, arnat de foc,
humiliat de ponts antiquíssims,
esquenes vinclades que diuen la mort del blat.
Coneguérem, també, el lliri esvelt i la rosa altiva.
Sabérem del temps i de l’amor que no gosa a dir cap paraula,
aprenguérem aquesta vida que se’ns va pastant com un record.
Records que foren foc i ara són cendra,
on gratam amb les mans plenes de nit,
cercant una esperança, vestida amb cremor d’albes.
Aquesta tarda és un violí que es crema molt enfora.
Del llibre Cremaran vespres i albes Premi de poesia Rei en Jaume 2002 editat per l’Ajuntament de Calvià.
V
Es baden a les muntanyes, immenses, efímeres roses,
pètals desfets de sang rodolen carena avall
i domassos de melicotó pentinen aquesta serra que es mor cada dia.
El sol, arada inútil, esqueixa la mar, embullada d’ones,
i els raors encenen d’escates el vell crepuscle.
La mar s’encatifa d’un or que llampega.
La nit i la mort es troben, s’abracen, s’estimen,
i aquesta rosa de galop i cadenes s’esmortueix tendra,
negres mans s’alcen per esfullar-la.
Foc i carbó a trenc d’alba,
a trenc de nit, caliu últim d’horabaixa.
Crepuscle.
Del llibre Cremaran vespres i albes Premi de poesia Rei en Jaume 2002 editat per l’Ajuntament de Calvià.
A LA MEVA TERRA
A la meva terra, les muntanyes roseguen el cel
i la mar, desficiosa, acarona,
sal i oblit, la nuesa de les platges,
infinits besos al sorral erm, camí de mar endins,
vent i sageta amb designi d’illa.
A la meva terra, la nit aspra del temps
juga benigna amb les fulles dels tarongers
i pipellegen les estrelles, més fort,
com espires d’un foc on es crema la nostra vida.
A la meva terra, els dematins fan olor de pa
i de tendra rosada, robada pluja a la nit,
sorpresa llàgrima als cabells telefònics,
quan els ocells s’hi repengen,
atrapat vol d’ales sobre un benèvol
i modern fil d’Ariadna,
que desfà laberints de carrers i cases.
A la meva terra, el foc té color de pell de dona
i les aixades no xapen les pedres,
ans al contrari, les besen,
i el bes es fa solc i el solc es fa fruit
i el fruit es fa desfeta fam a les dents del meu poble.
A la meva terra, l’alba esclata com una rosa de mil caderneres
i el silenci diu paraules que només el vent escampa.
A la meva terra, la neu és florida seda que vessen els ametlers,
miraculosa pluja que diu crepuscles d’hivern
i nou renéixer de primavera.
A la meva terra, però, hi ha també negres llàgrimes
que cal que digui aquest poema.
Hi ha els difícils marges, balcons de fam,
escopits a les muntanyes,
hi ha també ferotges crits
que sempre ens han volgut prendre les paraules,
i noves i fàcils corbates que no saben res
del dolor de les arades, mans de ferro que adoben els camps,
somnis de llavor escrits amb colors d’oscat rovell.
A la meva terra, també hi ha la vella angoixa
de les mans buides,
del llescat pa sense formatge,
dels camps orfes de flors.
I malgrat tot, a la meva terra vaig néixer
i a la meva terra estim
i a la meva terra vull morir com mor el vent,
com mor una espira que juga suïcida amb la nit.
Del llibre He estotjat un ram de versos per la teu dolor Premi de poesia Miquel Àngel Riera 2002 editat per la Col·lecció “El Turó”.
EN NIT D’ARENY
En nit d’areny s’ajeu la mar sutjosa
i en cala antiga és rosa erma de vent.
Per què, idò, aquest vespre morent
s’esparraca en alba de nit tosa?
Flameja lliris la mar delitosa
i broden les ones camins d’argent.
S’encén el cel d’un bell defalliment
i es crema la tarda, ardent, corfosa.
En el teu cos repunt, clara alimara,
coralls de lluna, ganivets d’amor.
I és un devassall la mar que m’amara,
un calfred, espases d’aspriu dolor.
Talla l’alba la nua atzavara
i et bes els llavis, tarda i maror.
Del llibre He estotjat un ram de versos per la teu dolor Premi de poesia Miquel Àngel Riera 2002 editat per la Col·lecció “El Turó”.
Nas coisas nascem fundas taças.
Sophia de Mello
En els teus pits, hi neixen les profundes copes de la set.
Tes mans, circells onejants,
abracen el meu cos de fusta per on tu t'emparres.
Em bec aquest vi teu
i tu et fas ofrena de vas lignós.
Et lignifiques en els coloms de l'horabaixa.
La tarda en tu és una engronsadora de tórtores
per l'abril herbaci del teu pubis.
Els meus llavis t’herbegen.
Et rosen un branc d'ànima.
Estremida, estelles destrals,
incendies els límpids contorns de la pluja.
M'estimes les nafres.
Em nafres.
T'ocelles.
Nidifiques als meus braços.
Em masturbes l'ànima.
Et mir, com àmfora bleixosa, buida,
i t'omples de bell nou amb la set que tens
que jo, novament, et begui.
M'assedegues amb el vi vessat.
M'assacia el teu cos d'ansa.
Del llibre Cignes tenebrososPremi de poesia Marià Manent 2020 editat per la “Font del Cargol”.
Cada petit poema neix d’un motiu, d’un mot, d’un concepte, d’una idea, d’un enlluernament del llibre El pelegrí Querubínicd’Angelus Silesius.
L’enumeració indica el dístic i el llibre al qual pertany aquest enlluernament inspirador. Així, l’1/I indica el dístic número 1 del Llibre Primer. El Pelegrí Querubínicconsta de sis llibres diferents. Cada un d’aquests llibres conté entre 250 i 350 dístics, aproximadament.
Si vols entrar-hi, has de travessar el foc i l’espasa.
Silesius
Pòrtic
Si en tu vull entrar, com el sol en la rosada,
he de travessar l’espasa amb el foc i el foc amb l’espasa.
El paradís, dehiscent, a mes mans, en flames florirà.
1/I
Romans en allò que preciós és:
la gota que instil·la sobre la roca.
El roc que esdevé fesomia lenta de papallona.
Els esquits, guspires d’aigua.
Del llibre Cignes tenebrosos Premi de poesia Marià Manent 2020 editat per la “Font del Cargol”.
UN POEMA PER A QUAN T’ENYORI
Puc dir-te adeu i fer veure que no vessaré cap llàgrima.
Puc oblidar-me dels llibres que algun dia vaig regalar-te,
però, de ben segur que mai no podré oblidar
tots els altres que ara encara voldria dar-te.
Puc oblidar l'adreça del teu cor
i, així, no fer-te arribar mai més cap abraçada.
Puc posar silenci al buit que deixes
i tot semblarà en calma, com la mar llisa,
quan encara ningú no veu, en el seu ventre peixós,
tota la rauxa de la tempesta.
Puc oblidar-me dels teus peus
que m'han trescat els camins de l'ànima i les dreceres d'enyorar-te.
Puc recordar-me, a mi mateix, tota la vida,
que ja t'he oblidat en cada una d'aquestes nits, gràvides de fosca estelada.
I puc oblidar-me que pot ser tu, encara, en algun lloc, ara em recordes.
Almenys, prov de dir que puc fer-ho. Tot això puc fer, tal volta.
Què en faré, però, d'aquests ulls teus?
¿Què en faré, si en uns altres ulls, els teus només hi veig
quan a mi encara em miraven?
Del llibre Cors artesians Premi de poesia Jordi Pàmias 2021 editat per “Pagès Editors”.
ON OBLIDAR PUGUI...
On oblidar pugui que tu ja no m’habites.
On oblidar pugui que els teus llavis
no seran mai més el recer de les meves tempestes.
On oblidar pugui que les meves mans
ja no s’empeltaran mai més a les teves branques.
On oblidar pugui que ja no seràs mai més
proximitat de lluna i redol vernal de carícia.
On oblidar pugui que ja seràs per sempre
distància ocellada, errívol navili a trenc de rosa en eclipsi.
On oblidar pugui que creixerà la teva primavera, molt enfora de mi,
en l’alta rojor d’unes llunyanes, trèmules i soliues roselles.
On oblidar pugui que ja mai més podré oblidar-te.
Del llibre Pascor Premi de poesia Vila de Porreres 2022 editat per “Edicions Balèria”.
LA TEVA ROBA
De vegades, tant estim la teva roba
que els ulls, fins i tot, em masturben llàgrimes.
La teva roba protegeix el temple.
Els versos subratllats de la roba interior,
els rellegesc en el silenci claustral del penja-robes.
Els teus pits de seda, flamívols,
ordenats, minuciosament, al llenyer de l'armari,
són pujolar de callada ardència.
Estan ordenats per atiar, meticulosament, totes les meves fogueres.
Obr els calaixos, llenyam fastuós i venust.
Em cremen.
Hi ha tota la teva absència feta brasa.
Els calaixos abundosos de l'hivern
són pura lascívia.
Aplegar la teva roba és acariciar-te
mentre ets a la feina o a la cuina.
És evaginar el desig de tu.
Contempl el lloc de la teva carn departida.
És com un temple grec en runes.
Un oracle de delit, un ocell adormit en una branca.
Contempl els contorns de la teva forma immarcescible.
Contempl, en ta roba arrenglerada,
la teva nuesa sense tu.
Als prestatges, la teva roba interior et purifica.
Són les plomes de les ocelles.
En un altre calaix, tots els pubis del meu desig
nidifiquen a les fosques.
Jo som la teva roba.
Tu, l'ànima em vesteixes.
Tu, la carn em despulles.
Del llibre Pascor Premi de poesia Vila de Porreres 2022 editat per “Edicions Balèria”.
VERSIONS LLIURES
ALS ASTRES
PERFUM: AROMES DIVERSES
Als astres invocació faig amb aquests mots sagrats
talment llums de puresa sacra i sidèria.
Espigadíssims àngels de l'espai, lluernes estel·lars i celestes,
fúlgida nissaga de la nit que amb esplendents i espaiosos rajos de llum
la volta dels Cels aurificau.
Eviternes flames, la raó sou de tot allò que dessota vostre sojorna.
Amb els auguris improvisos i colpidors del Fat,
per a l'home el seu diví tirany fitau.
Per set contrades d'or que rutila, com flamades errívoles, us moveu,
cada un amb el seu camí, de bell antuvi ja fusat.
Llums fins als extrems de la limpidesa birbillejant,
d'albors tan clares que tenen lluïssors insenescents
capaces de fendir tots els vels de la nit aombrada.
Salve, resplendents, gaudiosos, ardents, sentinelles, astroides,
llumejau, benèvols, els meus desitjos més equànimes
i parau l'orella a aquests beneïts rituals, amb llamps de sagrada ànima,
per tal que nosaltres puguem donar acabament
als nostres treballs de devoció en honor del foc vostre, tostemps majestuós,
adés en sa naixença ignívoma i crepitant,
adés en son helíac desésser.
Del llibre Himnes Òrficseditat el 2022 per “Edicions Cal·lígraf”.
XXI
ALS NIGULS
PERFUM: MIRRA
Niguls de belles corbes aèries que,
dementre tramuntau la planícia atzurada, lluïu
a l’hora que, errívols, les pluges feraces procreau
i, amb ufanor, els fruits mengívols alletau
amb grasses llàgrimes emplugencades.
Les vostres formes, aigualoses, aqüíferes i enserrellades,
són arrossegades per la fúria dels vents
al voltant del món inabastable
i com lleons, alífers i rugents,
bramau ignívomes espires que arreu llampfereixen.
En els pits balmats de les profunditats cèliques, ferals, retronau,
sacsejats per fiblons estrepitosos
i, en cursa arrauxada, per l'ample espai,
neulosos, tostemps velejau
talment vinàcies àmfores a punt de clivellar-se,
curulles de pluja.
Invocació feim per tal que,
els vostres cossos, cotonosos i amarats,
l’oreig amorosívol els emmeni
per sobre de la Terra Mare
i, damunt la seva pell,
adolleu, uberosos i a balquena,
una aigua clara que tot ho fecunda.
Del llibre Himnes Òrficseditat el 2022 per “Edicions Cal·lígraf”.
I (A mitjanit)
S'enrinxolava el vent en els seus cabells
i la suor, a ell, enriallat i ebri, tot l'emperlava;
espitregat i amb la camisa esqueixada,
cantussejant una oda i amb la copa a la mà,
amb ulls abrivats i llavis irònics, a mitjanit,
va venir vora meu a mig allitar-se.
A cau d'orella, per a mi, un xic entristits, els seus mots dolcejaven
i va dir-me: amor meu, despacient, tens son encara?
Ai, si a l'amador, en el cor de la nit, li fan ofrena d'un vi tan gustós:
angelicarà el vi o l'amor, fins i tot, s'atrevirà a paganitzar-lo.
Absenta't, devot, i no malparlis de tots aquells
que de la vinassa també s'embeuen.
Altre do, en néixer, no els fou concedit.
Amb tot el que ell adollà a la nostra copa, també nosaltres ens envinàrem.
¿Qui parava esment, tanmateix, si un vi novell bevia
o un d'aquells altres, molt rars, però de gust tan emparadisat?
Com sap bé Hafez, quantes recances ha amelat aquest vi
que tostemps rialleja,
així com també els rulls de l'estimat, els llavis, els ensucren,
un rulls que, al cor, amb llurs dolços lligams s’hi entrellacen.
Del llibre Tots els motius de l’èxtasi (Versions lliures de la poesia de Hafez) que està pendent d’edició.
Pere Suau, Poeta
Pere Suau Palou és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears. L’any 2002 va ser guardonat amb el premi de poesia Rei en Jaume, per l’obra Cremaran vespres i albes, publicada el 2002. Aquest mateix any va obtenir el premi de poesia Miquel Àngel Riera, per l’obra He estotjat un ram de versos per al teu dolor que va ser publicada el 2003.
Ha participat en un projecte poètic i musical amb el pianista Antoni Bujosa. En relació amb aquest projecte, el 2005 enregistraren el disc compacte Triangles a la boca. El 2005 va enregistrar, també, el projecte Tretze poemes i un post-it a la memòria, amb els músics Guillem Pericàs i Miquel Muntaner. Actualment, amb el músic Antoni Bujosa i el cantant Pau Debon preparen l’edició d’un futur CD basat en els seus darrers llibres Cignes tenebrosos, Cors artesians i Pascor.
L’any 2012 va obtenir exaequo el premi de poesia Miquel Martí i Pol per l’obra Gust d’ametller o de lluna. L’any 2020 va merèixer el 44è premi de poesia Marià Manent per l’obra Cignes tenebrosos publicada per “La Font del Cargol”. L’any 2021 va ser guardonat amb el 13è premi de poesia Jordi Pàmias amb el poemari Cors artesians editat per “Pagès Editors”. El 2022 va rebre el V Premi de Poesia Vila de Porreres amb el llibre Pascor editat per “Edicions Balèria”. Durant el 2022 va publicar amb “Edicions El Cal·lígraf” la primera traducció al català dels Himnes Òrfics.