Entre finals de febrer i principis de març d'enguany, he realitzat un viatge a Israel, lloc que feia anys que volia visitar però que no n'havia sorgit encara l'ocasió. Anar a fer de turista a Israel no és com anar a segons quins altres llocs menys convulsos (i menys atractius des d'un punt de vista de significació política, posem per cas). A Israel no s'hi pot anar només a descansar, a passar el temps o a fruir de la gastronomia. Sempre s'hi escola alguna cosa més. I aquesta cosa més constitueix precisament l'encant del viatge.
Distribuïm els dies que hi passarem entre tres ciutats: Jerusalem, Tel Aviv i Haifa. Els primers dies els passam a Jerusalem. Segurament és la ciutat més plena d'Història (sagrada i profana) que hom es pugui trobar. Allí convergeixen les tres religions monoteistes, o abrahàmiques, que diuen ara, i tenen centres de primer voltatge de sacralitat situats en un espai petitíssim (tot plegat dins les muralles de la vella Jerusalem). Tenim l'hotel prop de la porta de Jaffa, fet que ens permet un accés fàcil a la ciutat vella. Els nostres ulls passegen per llocs que tenim la impressió d'haver vist moltes vegades, només que ara és en directe: el Mur de les Lamentacions, la Cúpula Daurada (o Cúpula de la Roca) o l'església del Sant Sepulcre.
Al Mur de les Lamentacions (o del temple de David), sempre hi ha una colla de gent resant i posant papers amb pregàries i desigs a les escletxes de les velles pedres. Un amic cadaquesenc convertit al judaisme hi va deixar una pedra de Cadaqués («els papers els solen treure cada tant de temps, però potser la pedra hi queda intacta»). Rere el mur, hi tenim la mesquita d'Al Aqsa i la Cúpula de la Roca (des d'on el profeta Mahoma sembla que va partir cap al cel, amb el seu cavall blanc, per rebre-hi l'Alcorà). I, a una estoneta de passeig agradable pels vells carrerons de la ciutat, hi tenim l'església del Sant Sepulcre, on hi ha la roca del Davallament de la Creu i el Sepulcre on Jesús va ser enterrat. Aquests espais generen una concentració de fervors molt difícils de trobar a cap altra part del món.
La ciutat vella de Jerusalem es divideix en quatre barris, de grandàries ben diferents. Entrant per la porta de Jaffa, just a la dreta hi tenim la Torre de David, que flanqueja el barri armeni. El monument més important d'aquest quarter és la catedral de Sant Jaume, visitable, on una bona colla de capellans i monjos armenis oficien dues vegades al dia. Ens entretenim escoltant els seus càntics. Feia una temporada que no sentia res en armeni. No gaire lluny, hi ha una Taverna Armènia, on feim un sopar amb especialitats del país, regat amb vi de Palestina (no és que a Armènia no en facin, de vi. A la taverna, emperò, l'especialitat alcohòlica d'aquelles contrades que ens poden oferir és el conyac, a un preu prohibitiu). A ponent del barri, hi ha Monti Sion, on se suposa que Jesús hi va celebrar el darrer sopar. Abundants inscripcions en armeni, especialment als llocs religiosos, de vegades traduïts a l'anglès, l'hebreu i l'àrab (no sempre).
Més cap al centre de la ciutat hi ha el barri jueu. En una ciutat multicultural i multinacional com Jerusalem no ens ha de sorprendre que hi hagi un 'barri jueu', tot i que la sobirania global (molt discutida) sigui israeliana. Hi ha sinagogues importants, i carrerons relativament estrets, amb cases d'una pedra blanca molt característica. Es tracta d'un barri molt endreçat i pulcre. La pedra característica de Jerusalem és blanca, i, abans de pondre's el sol, agafa una tonalitat groga, que li confereix un aire daurat. Per això Jerusalem és, entre moltíssimes altres coses, la ciutat daurada.
El barri jueu fa frontera amb tots els altres. En té un bon tros amb el barri àrab, que és el més gran de la ciutat, també anomenat Jerusalem Est. Al passejant casual el sorprèn el fet de passar d'un barri amb botigues plenes de menoràs, estrelles de David i souvenirs de profunda hebraïtat a unes altres, sense discontinuïtat del soc, amb cúfies palestines, teteres que recorden molt les del Marroc, jocs d'escacs, sandàlies i espècies. Per al passejant ocasional, hi ha una convivència completament harmònica entre jueus i àrabs, dins les velles murades de Jerusalem. Com que llegim diaris, escoltam noticiaris i entram a internet, sabem que les coses no van exactament com ens podria parèixer.
El centre neuràlgic del barri cristià (a Jerusalem, per descomptat, no hi podia faltar un barri cristià), hi tenim la basílica del Sant Sepulcre, on, ara tot cobert, en un espai relativament petit, hi ha el lloc on fou crucificat Crist, el lloc on el davallaren de la Creu i el lloc on fou soterrat. L'església està custodiada, en aparent harmònica germanor, per ortodoxos grecs, ortodoxos armenis, catòlics, drusos i no sé quantes branques més de cristians que han confluït en aquell indret hierosolomità. Allí, com sempre, en llocs de tant voltatge religiós cristià, hi destaca la fe sorollosa, plena de càntics, dels pelegrins russos. Sentir-los em recorda la vegada que els trobàrem a Kèkova, a Turquia, on hi ha les restes de Sant Nicolau (bé, les que no són a Bari o a Moscou, que tothom en reivindica). A les estribacions del barri hi ha una església protestant, que recentment ha estat notícia perquè s'hi ha ordenat la primera sacerdotessa (en aquest cas, anglicana) d'Israel: una al·lota palestina cristiana (com tants de palestins, encara que practicar el cristianisme no els siga especialment fàcil).
La Jerusalem que queda fora de les muralles també té barris diversos. Només un destaca per les seues especificitats: el barri de Mea Shearim, el dels purs entre els purs, habitat fonamentalment per jueus ortodoxos. La resta de la ciutat resulta comparable amb qualsevol ciutat occidental. Entre els llocs curiosos, hi ha la Casa de Montserrat (avui dia un habitatge particular, però en altre temps propietat del monestir benedictí), amb una M al forjat de la balconada que en delata l'origen: fou aquí on dom Bonaventura Ubach va escriure bona part del seu viatge a Israel. N'Ariel em diu que aquí s'hi podria instal·lar l'ambaixada d'una futura república catalana (donant per fet que la República reconeixeria Jerusalem, com han fet els Estats Units d'Amèrica, com a capital d'Israel).
A Jerusalem, el dissabte majoritàriament la ciutat reposa. La celebració de la xàbbat comença divendres en pondre's el sol. Llavors es poden veure grups de jóvens cantant i fent festa. De mica en mica, tothom es va recollint i el dissabte els practicants del judaisme no poden fer res. Toca descansar. Divendres vespre veim celebracions de festa per part de jóvens que canten a la vora de les murades de la ciutat vella. Per la vora hi passa un equip de no sabem quin esport de la República Txeca (ho sabem perquè els xandalls així ho especifiquen. Dos dels esportistes porten cúfies palestines i passen molt ostentosament prop d'on els ortodoxos entonen els seus cants. Ningú no cau en cap tipus de provocació. No es produeix cap tipus de reacció. Tothom se'n va tranquil·lament cap a casa.
Nosaltres el dissabte decidim fer un tomb per la Mar de la Sal (fora de les terres d'aquelles contrades més coneguda com a Mar Morta). Es tracta d'un lloc extraordinari, perquè es troba més de tres-cents metres per sota del nivell de la mar (és el lloc més baix del Planeta Terra). S'hi arriba passant pel check point que separa Jerusalem del Banc Oest, sota Autoritat Palestina. Hi passam en un dia tranquil, malgrat les convulsions de la setmana anterior, i d'aquells mateixos dies (deu morts palestins en enfrontaments amb l'exèrcit israelià, dos jueus morts a mans dels àrabs, i dos turistes americans -també jueus- morts un parell de dies després). Tot sembla tranquil. El desert de Judea és imponent, extraordinari. Pedregós, eixut, amb reguerons per on davalla l'aigua quan plou... Passam per la vora d'alguns enclavaments de beduins, amb alguna manadeta de cabres. I, de sobte, oasis amb plantacions de palmeres, prou extenses i ben cuidades. I alguns kibutzim, els assentaments on idealistes d'Israel i d'altres llocs del planeta han intentat -i encara intenten- practicar una mena de socialisme primigeni. Feim el trajecte per visitar Masada, el lloc on els darrers zelotes es varen immolar abans de caure en mans dels conqueridors romans. Ja tenim la gran tríada d'immolats abans d'esdevenir esclaus: els hel·lènics de Lísia, a l'actual Turquia, immolats en suïcidi col·lectiu abans de caure sota les urpes dels romans; els zelotes de Masada, fent exactament el mateix; i els nostres càtars de Montsegur, autoimmolats abans de caure en mans dels francesos. Pujar a Masada ens retorna a les costes blavíssimes de Lísia i a les bardes pedregoses d'Occitània.
De Jerusalem partim cap a Tel Aviv. El paisatge és completament mediterrani: hi ha camps amb oliveres, d'altres amb ametllers (que tot just acaben de florir), alguns amb tarongers... El bosc és majoritàriament de pins, però també hi abunden les savines. I hi ha garrovers una mica pertot arreu: a Jerusalem són molt habituals com a arbres per fer ombra als carrers.
Tel Aviv és una ciutat impactant, amb els carrers potes enlaire (ara hi estan construint el metro i també hi han de passar tramvies), amb torres immenses (que recorden Las Vegas o l'sky line de qualsevol gran ciutat dels Estats Units), barris de casetes la mar d'endreçades, amb els seus jardinets, socs que recorden més països com Turquia o el Marroc... Tot està amarat d'un evident cosmopolitisme. Tel Aviv és una ciutat gay friendly (amb nombroses banderes amb l'arc de Sant Martí a qualsevol finestra o balconada), activa en els negocis (moltes de les grans torres són propietats d'entitats bancàries), dinàmica en la investigació (són punters mundials en biotecnologia i nanotecnologia), plural i oberta. Tel Aviv és el motor econòmic d'Israel (no fa falta passejar-hi gaire per intuir-ho). La ciutat, oficialment, no compta més de mig milió d'habitants, però ens expliquen que tot plegat guarda relació amb la voluntat del govern d'Israel de fer que la capital efectiva sigui Jerusalem (que en té un milió). En realitat, si sumam els municipis que tenen un contínuum urbà (Tel Aviv, Jafó, Ramat Gan, etc), sumen devers tres milions i mig d'habitants.
Al sud de Tel Aviv, hi ha el port de Jafó (Jaffa, en àrab), amb un parell de mesquites, una església ortodoxa grega i una d'armènia, i un dels enclavaments portuaris més vells del planeta: la seua existència està documentada prou abans que s'escrivissin La Il·líada i L'Odissea. Avui es divideix en una part, encara considerable, dedicada a embarcacions de pesca, i una altra, inevitablement, a embarcacions recreatives i esportives. A la part del port s'hi estenen uns quants restaurants, i bars amb cadires practicament a l'escollera, just on desemboquen els carrerons que, costera amunt, porten a les construccions -plurals i diverses- del monticle. El pujolet de Jafó recorda, en molts aspecvtes la nostra Dalt Vila. El paisatge humà és força variat, perquè hi ha turistes de tota casta i condició (hi trobam grecs, russos, àrabs d'altres procedències, etc). A Jafó s'hi va produir un dels episodis més lletjos de neteja ètnica, abans de la creació de l'Estat. Però avui la presència és múltiple, i, des d'una perspectiva estrictament religiosa, allò que es nota més són les mesquites.
Els últims dies d'estada a Israel els passam a Haifa, el gran port del país. Un dels dies aprofitam per fer una escapada fins a Acre (Ako, en hebreu, Sant Joan d'Acre, per als de les Creuades). Es tracta d'una fortalesa impressionant, al nord de la badia de Haifa. Es conserva prou bé el castell dels Templers i dels Hospitalers, així com el bany turc o el barri venecià. No debades els venecians ja hi comerciaven al final de l'Edat mitjana. Acre va ser el centre d'operació dels creuats que volien conquerir Terra Santa. La història de guerres, bogeries diverses i derrotes també evidents es tenyeix fins i tot amb episodis com el de la derrota de Napoleó a mans, aleshores, de l'Imperi Otomà. Acre és, al cap i a la fi, absolutament ple d'una història molt ben museïtzada.
De Haifa n'hem de destacar el port. Té avui quatre sectors diferenciats, dos d'ells construïts a l'època del protectorat britànic de Palestina i dos a partir de la constitució de l'Estat d'Israel. Ara mateix n'hi ha dos més en projecte (una ja està en marxa, i el regenten empreses de la Xina; l'altre està projectat i sembla que també tirarà endavant). Quan s'acabin aquests projectes, Haifa es convertirà en el port més gran de tota la Mediterrània, per davant de Marsella i de Barcelona. Curiosament, Haifa és el centre mundial d'una quarta religió monoteista: la fe Bahá'i. Allí està enterrat el profeta i flanquegen la cúpula on jeuen les restes uns jardins impressionants. La fe Bahá'i neix a l'Iran, però avui, allà, és totalment perseguida (com ho fou des del seu naixement), i els bahá'is s'han hagut d'aixoplugar a Haifa, on van en peregrinació des de molt diversos llocs del món. Allà on n'hi ha més, deixant de banda l'Iran, actualment, és l'Índia, però també n'hi ha a Europa i a Amèrica.
A Haifa ens hem allotjat en un hotel situat dalt de tot del Mont Carmel, la muntanya on està situada la cova del profeta Elias (sota l'altar d'Stella Maris, una basílica menor, referent cristià de la ciutat). Ben a prop hi ha un passeig extraordinari per poder admirar la ciutat des de dalt (la Louis Promenade). A continuació, seguint el carrer que duu fins a la cova d'Elias, topam amb l'històric Hotel Herzliya, avui residència particular. Sembla que fou el lloc on es va gestar la declaració de Balfour, un dels documents prefundacionals de l'Estat d'Israel: és el primer lloc on s'expressa clarament el dret dels jueus a tenir “una llar nacional” i es proposa que aquesta llar nacional estigui situada on avui hi ha el territori d'aquest estat.
Viatjar, observar, passejar, parlar amb gent, llegir una mica, informar-nos ens duu a copsar que les coses no són blanques ni negres, i que el conflicte entre àrabs i israelians s'ha simplificat de manera obscena a la nostra part del món. Si fos fàcil de resoldre, segurament ja estaria resolt. Que no ho estigui demostra, efectivament, que la qüestió resulta del tot complexa. Perquè existeix massa distància entre el que volen els uns i el que volen els altres, i no es poden confrontar fàcilment les aspiracions de les parts en conflicte. Per a Hamàs, milícia islamista que controla Gaza, senzillament, l'Estat d'Israel hauria de desaparèixer. En els acords de Camp David, els representants estaven ben disposats a abandonar la franja de Gaza a canvi que aquest territori passàs a formar part d'Egipte. Varen ser els egipcis els que varen renunciar a Gaza. Avui, si s'hagués acceptat la proposta, Gaza estaria millor o pitjor? És només una qüestió que em permet de deixar a l'aire. Clar que Egipte, amb tots els maldecaps suscitats per l'augment del pes dels Germans Musulmans, no devien voler afegir-hi un maldecap nou amb l'annexió d'un territori dominat pel fonamentalisme islàmic. Resulta evident que culturalment, lingüisticament i fins i tot, si voleu, històricament, Gaza té més relació amb Egipte que no amb Isarel (del qual, ni que sigui formalment, sembla que forma part).
Per a l'Autoritat Nacional Palestina, amb seu a Ramallah, el conflicte s'ha de resoldre amb l'establiment de dos estats: l'Estat d'Israel i l'Estat de Palestina. Una part de l'esquerra israeliana també està d'acord amb aquest plantejament. Però la possibilitat d'executar-lo té al davant, avui dia, moltes barreres. Una d'elles, de la qual a Occident se'n parla poc, és el fet mateix que als dos territoris que inclouria l'Estat de Palestina hi ha dues autoritats diferents, dues maneres diferents d'entendre el futur de Palestina i, al cap i a la fi, dues maneres contraposades d'entendre quines han de ser les relacions amb Israel. De l'altra, que a Israel hi ha també un sionisme d'esquerres que no accepta l'establiment d'un estat palestí, no basant-se necessàriament en cap fonamentalisme, sinó en les experiències històriques que s'han viscut des de l'establiment de l'Estat.
L'actual govern israelià manté unes posicions menys flexibles. Liderat pel Likud, partit formalment liberal, històric en el mapa polític d'Israel, liderat per Benjamin Netanyahu (fill de Benzion Netanyahu, l'autor de dos llibres extraordinaris sobre la Inquisició espanyola i la conversió dels jueus a la vella Sefarad), té de socis formacions fonamentalistes de l'estil de Shash o la Casa Jueva. No presenta, per tant, un ideari de conjunt que sembli haver de facilitar l'establiment d'un Estat Palestí. Però, i aquí hauríem de posar-hi l'ull des de la nostra part del món, les feministes de Tel Aviv voten majoritàriament Likud. Estic convençut que a moltes de les nostres feministes això els podria semblar una contradicció. Però a Israel és vist com la cosa més normal del món, perquè només a Israel poden viure i plantejar el seu punt de vista sobre com han de ser les relacions entre gèneres. Ni a Egipte, ni a Jordània, ni al Líban, ni encara molt manco a Síria o a l'Iraq, podrien viure el feminisme com el viuen a Tel Aviv o a Haifa. De la mateixa manera que el Dia de l'Orgull gai pens que encara estarà temps a celebrar-se a El Caire, a Beirut, a Damasc o a Amman. I això és possible per les característiques específiques de l'Estat d'Israel. I per un exercici de la força que acompanya la possibilitat d'exercir uns determinats drets civils.
Va ser un general a la reserva del Tsahal (l'exèrcit d'Israel), Chaim Ramon, qui fa uns quants anys va fer la proposta més imaginativa per resoldre el contenciós entre àrabs i israelians. Va proposar de fer una mena de Benelux (l'entesa entre Bèlgica, Holanda i Luxemburg) entre Israel, Palestina i Jordània. Ramon proposava buscar una visió cooperativa, en què Palestina i Jordània reconeguessin el dret d'Israel no només a existir, sinó a fer-ho en pau i a desenvolupar-se segons les seues potencialitats, i que tots tres estats tenguessin una entesa fraternal, una cooperació prioritària i un intercanvi preferent d'experiències i de transvassament de tecnologia i de coneixement.
Mentre el conflicte continua enquistat, emperò, Israel ha anat fent camí a l'hora d'establir relacions amb diferents països àrabs: avui té bones relacions amb Egipte i amb Jordània, molt bones amb diversos estats dels emirats (Kuwait, Emirats Àrabs Units, Qatar...), relacions molt millorades amb el Marroc, etcètera. Si l'Autoritat Nacional Palestina no posa el seu rellotge en hora i comença a entendre qui poden ser els seus millors aliats, podria acabar-li passant com a l'autoritat de la República Àrab Saharauí Democràtica, que es quedàs completament fora de joc. I els principals perjudicats, no en tenc cap dubte, serien els mateixos palestins.
Bernat Joan i Marí, escriptor