top of page
  • Writer's pictureFrederic Melis

Miró, 1983



Durant la nostra visita a l'exposició Miró, 1983, que acull la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, la idea que l'art no només reflecteix passivament la realitat, sinó que la construeix i la interpreta de manera activa, se'ns feia molt present.


I, el cas de Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) és paradigmàtic pel dinamisme, recerca i experimentació contínua de l'artista, fins i tot, en els darrers anys de la seva carrera. Un heterodox llegat de més de dues mil cinc centes pintures, escultures, ceràmiques, monotips, gravats, dibuixos, obra gràfica o projectes d'il·lustració editorial donats a la Fundació, així ho certificarien. Algunes d'aquestes peces, acuradament seleccionades per Enrique Juncosa, comissari de l'exposició i nebot de Joan Miró, s'exposen, en part, a la mostra que comentam.



El títol de l'exposició, amb la referència a l'any 1983, és en si mateixa tota una declaració d'intencions. Certament, l'exposició recull un centenar molt llarg d'obres la majoria, com hem dit, provinents del fons de la Fundació i, sobretot, dels últims temps en actiu d'un Joan Miró que moria el dia de Nadal de 1983. D'aquesta manera, el bessó, el tret fonamental d'aquesta exposició resideix, precisament, en la presentació de peces acabades (datades i signades) i inacabades o, qui sap si acabades, però sense signatura ni datació, per les raons que siguin.


Així, algunes veus podrien plantejar objeccions respecte a la inclusió d'obra que l'autor no considerà completa en el seu dia. Es podria sostenir que això és inapropiat o inadequat des d'una perspectiva més tradicional o estricta de la presentació artística. Però, personalment crec que no és el cas. El, si es pot dir així, joc dialèctic entre el comissari, l'espectador, les obres acabades i les inacabades, és interessantíssim per a aprofundir en el coneixement del procés creatiu de l'artista. Aquestes obres podrien ser treballs en curs o peces sobre les quals Miró estava experimentant o iterant, més enllà dels esbossos preparatius d'altres treballs concrets, que també trobaran a Miró, 1983.



Naturalment, les obres no estan disposades a la babalà, ni de qualsevol manera. Aquí el precís treball curatorial ha disposat cada peça en un determinat espai i context que ajuda l'espectador a comparar i, perquè no, a especular. Hi ha pintures que sembla molt obvi que són inacabades, però que a l'espectador no li costa gaire des d'un petit esforç d'inventiva imaginar-les «acabades i signades». Simplement visionant un punt vermell o un grafisme blau sobre la tela, tan propis de l'univers Miró.


Aquesta especulació, ben lícita, per altra banda, és la que ens permet acostar-nos més als processos creatius i mentals de l'artista. Ens permet ampliar l'observació de camins i tècniques seguides, sense la limitació de la signatura o la datació com a data estanca de caducitat en un itinerari creatiu. Allò que esmentàvem abans: el procés amb el qual l'artista construeix la realitat, també a través d'obra inacabada emergida de racons i ombres de l'estudi. Mostra totalment recomanable.

Comments


bottom of page