top of page
  • Writer's pictureSebastià Bennasar

Menjar-se el mar i beure’s la llengua


A les Cases d’Alcanar es menja molt i molt bé. Però avui és diumenge i els restaurants tornen a treure fang de casa seva perquè al nostre país la pluja no sap ploure. Han passat només dos anys des de la darrera gran riada i aquest cop no ha estat tan bèstia però torna a haver-hi inundacions. Un dia abans que caigui el gran diluvi, de matinada, en ple diumenge, darrer dia de temporada, hem tingut sort i hem pogut dinar a Casa Esquerra, un restaurant a la plaça de Sant Pere des d’on es pot veure el port de pescadors amb la flota a redós, feines fetes.



La feina feta és la meravella que ens posen sobre la taula en el menú degustació: molls fregidets que es desfan a la boca pescats divendres horabaixa i menjats dissabte a migdia. Són els primers de la temporada, hem arribat després de la veda i ens ha tocat la grossa. Potser la màgia l’ha fet una trucada a temps d’aquesta gran escriptora que és la Flàvia Company: «us envio dos amics meus, tracteu-los bé», paraules que fan màgia, com les fan en els llibres de la Flàvia, l’única autora de la nostra literatura que fa servir heterònims i que té una trajectòria i una ètica a prova de bales i de suborns: ella no vol vendre la seva llibertat creativa per un premi literari i potser per això és tan autèntica i per això viu a les Terres de l’Ebre, amb el Montsià a l’esquena i el mar al davant, amb una gradació de colors que passa del turquesa verdós al blau més obscur i que l’endemà serà tot de color de terra de fang, de país desbordat i oblidat per les institucions.


Casa Esquerra és una casa de mariners, rajoles blanques i blaves, el cuiner i la cuinera que surten a saludar perquè hi ha poca feina –les amenaces de pluja fetes realitat buiden els locals- i que es desviuen per fer art amb els seus productes: els musclos, els molls fregits, les gambes i els llagostins. I quan ja estàs bastant bé, un arròs a la marinera que et menges per pura gula, perquè l’explosió de mar que sents al paladar és d’una immensitat aclaparadora.

Hi hem arribat després d’haver parat la nit abans a Cha Sisco, a Vinaròs, un local molt gran, diferent, taules de taverna comprades a l’engròs, poc encant a dins però un menjar excel·lent on destaquen unes telli


nes sense gens de sorra i com que un dia és un dia, una ampolla de Mar de Frades, que, sorprenentment, està tres euros més barata a la carta del restaurant que als prestatges del Consum de Ses Salines, en aquestes illes de guiris hem perdut el senderi fa temps.


Vinaròs és una ciutat interessant, 30.000 habitants, i la constatació que la ratlla és administrativa i que el País ens l’escorxen des del mateix Madrid on els intel·lectuals franquistes del 75 tenien clar que el nom de la llengua és català i en canvi ara encara es pasteleja amb la doble denominació català-valencià perquè no hem après res i al nostre país la pluja no sap ploure i cau sobre mullat (podeu canviar mullat sobre blavero, o sobre ignorant, o sobre fatxa, o sobre tots tres plegats). Vinaròs és un lloc on he tingut la sort de presentar llibres a l’Espai Mariola Nos, una llibreria que no hauria d’haver tancat mai les portes, però les coses només les lamentem quan les hem perdut. Hi he fet clubs de lectura, les llavors noies del club de lectura (ara ja moltes amb carreres universitàries i màsters acabats, en vuit anys passen moltes coses) es varen emocionar amb mi buscant sirenes negres que tenien el seu origen més al Sud, en una promesa que vaig fer un dia a València; i vàrem menjar pizza plegats i després gintònics només per a adults.


Amb la Mariola Nos i l’escultor Garcia Bel (feu-vos un favor i investigueu sobre les seves obres de grans dimensions) ens trobem per menjar pizzes a la pizzeria Mistral. Encara no ha plogut, encara no ha arribat el desastre i parlem del món i la bolla, és a dir, de literatura, i escriptura i de com hem rigut a Vinaròs amb el Juli Alandes i l’Anna Maria Villalonga, i la literatura és això, també, o sobretot això, riure amb amics i poder llegir a una platja a principis de setembre, com quan era adolescent i a ca la padrina, a s’Arenal, devorava un llibre cada dia mentre no començaven les classes a l’institut. Atenció al tiramisú de llagrimeta de la pizzeria Mistral, paga la pena fer el viatge fins a Vinaròs només per això o també per això.


I al matí la gran tromba d’aigua. Segon esmorzar al Nou Hotel Casablanca, no trobareu cap lloc millor i més entranyable si anau a la ciutat, amb una confitura casolana de llimona espectacular i l’amabilitat del Ruben, que es desfà en elogis de sa mare, la responsable de la confitura (també de les altres) i del pastís de figues. Allà ens assabentem que serà ben complicat arribar a Poble Nou del Delta, la carretera a Alcanar està tallada, l’AP7 també. Enfilem cap a Ulldecona i passem deu minuts abans que es desbordi el barranc que passa per Freginals. Aconseguim arribar a Amposta. El tren ja no funciona, és clar. La Mariola Nos, que és tècnica de biblioteca a Alcanar, però que ara porta l’auditori, ens ha dit la nit abans que els diners de l’aiguat de fa dos anys no han arribat. Com sempre. Penso en el dinar a Casa Ramon, a les Cases d’Alcanar, de fa uns anys, amb ella i la PietatSubirats, la directora de la biblioteca, una dona sàvia, simpàtica i amable, i en les mandarines que em van regalar després d’una xerrada allà.

Arribem a Amposta i ja sabem que la Carme Junyent és morta. Quina pena, quina pèrdua per al país. Tothom n’escriu grans i merescuts elogis, però em quedo amb la Carme de les distàncies curtes, la seva generositat i el seu sentit de l’humor, com n’era de divertida. Veurem si algú decideix començar a fer cas als seus dictàmens sobre la llengua a l’ensenyament, aviam si la consellera Anna Simó, que té dos dits de front, posa fil a l’agulla. Meravellosos els seus darrers articles a Vilaweb, meravellós el seu somriure murri i els comentaris sempre intel·ligents d’una gran dona.


A Amposta travessem el pont sobre el riu Ebre, que ara és una mar de terra roja que va cap al mar i que hi aporta tot el sediment que la propera llevantada s’emportarà. Quina fragilitat d’ecosistema, de país, de llengua, i malgrat tot és invencible. És el pont on Hemingway va escriure una de les seves millors obres, el conte ‘El vell al pont’, una peça magistral que demostra que es pot explicar una guerra sencera o totes les guerres del món amb un vell, un pont i un riu. Llegiu-lo, no sereu els mateixos després de fer-ho, i si podeu aconseguir l’edició il·lustrada de Libros del Zorro Rojo, ja tendreu la seu plena d’ous.


Després, des d’aquí, per carreterones i camins, arribem al Poble Nou del Delta. Parada tècnica a La Terrasseta, on trobem taula de seguida perquè totes les reserves s’han anul·lat amb l’aiguada. Tenim poc temps així que feim una amanida, calamarsets arrebossats, tellines, pa, olives. No importa molt més per a ser feliç. Comença a sortir el sol. ‘Aquí som el cul del món, aquí ningú no mos arregla mai, res, naltros som l’ase de tots els cops’, diu la madona del restaurant farta de promeses i cap inversió. Aquí les passen cada vegada més putes amb cada llevantada. Hi ha tres taules que mengen arròs caldós de cranc blau. Queda anotat per a properes visites. Perquè una de les maneres que tenim d’ajudar aquesta gent és anar-hi a menjar, deixar-se emocionar, menjar-se el mar i beure’s la llengua i ser fidels, sempre, al llegat de la Carme Junyent perquè algun dia ens puguem morir parlant en català arreu del país. Mentre, apunteu-ho a l’agenda: Casa Esquerra (Les Cases d’Alcanar); Cha Sisco i pizzeria Mistral (Vinaròs), La Terrasseta (Poble Nou del Delta), Nou hotel Casablanca (Vinaròs). I llegir-se tots els llibres de la Junyent i actuar en conseqüència.

Comments


bottom of page