Abans d'entrar en matèria, vull fer un aclariment sobre el terme "català" que empraré sovint en aquest article. El català és la llengua que es parla a Catalunya, València, Balears, Andorra, Catalunya del Nord, la Franja de Ponent (Aragó) i l'Alguer. Dins cada un d'aquests territoris es parla la seva varietat dialectal. A les Illes Balears tenim el mallorquí, el menorquí i l'eivissenc. (El balear com a idioma no existeix). Aquests dialectes formen part de la llengua catalana. Igual que ningú posa en dubte que l'andalús, manxec, extremeny, madrileny o murcià formen part del castellà, amb el català és exactament igual. El català engloba el mallorquí, valencià, català central, nord-occidental, etc. En semàntica diríem que els dialectes són els hipònims del català, que en aquest cas seria l'hiperònim. A Mallorca el català es converteix en la llengua oficial quan dia 1 de març del 1230 el rei en Jaume I, provinent de Catalunya, annexiona l'illa a la corona d'Aragó. Per tant, a Mallorca parlam català (mallorquí, si volem concretar).
Fent un repàs a la història de la llengua, sabrem que fa més de cinc segles, més de mig mil·lenni, que el castellà, una llengua estrangera aleshores, va entrar dins el territori catalanoparlant. D'aquí ve el mot "foraster", perquè era un idioma que venia de fora, i encara més aquí, a les Illes, que fins fa relativament poc, hem estat recelosos amb tots els desconeguts que amarraven a les nostres coses. Al segle XV el castellà es va anar introduint lentament dins el territori catalanoparlant, principalment a les corts. A principis del segle XVIII, amb els Decrets de Nova Planta, als òrgans de govern i a les institucions públiques, el català va ser sistemàticament substituït pel castellà. Al segle XX durant la dictadura franquista la llengua va ser perseguida, prohibida i reprimida (junt amb els seus parlants) amb la finalitat de fer-la desaparèixer. Durant aquelles dècades l'única llengua vàlida, l'oficial i reconeguda era l'espanyol. Les altres llengües eren considerades simples dialectes, una nosa que calia suprimir. Per ser vertaderament espanyol havies de parlar aquesta llengua. En canvi, si parlaves basc, gallec, català, asturià o aragonès no només eres mal vist, sinó que eres perseguit per cometre actes de rebel·lia, simplement per parlar la teva llengua materna, la de ca teva. Aquestes llengües minoritàries i minoritzades passaven a un segon pla a l'àmbit públic, administratiu, jurídic, burocràtic i periodístic, reduint-lo únicament a la vida privada i als àmbits informals. En sociolingüística aquest fenomen es denomina “diglòssia”. Amb Franco tothom tenia l'obligació de conèixer el castellà. Aquí és quan el bilingüisme comença a Espanya, perquè fins aleshores, no fa ni cent anys, encara hi havia gent que només parlava català, basc o gallec i vivien igual de feliços. Cal recordar que el bilingüisme és la primera passa de la substitució lingüística.
D'ençà de l'arribada de la Democràcia i dels Estatuts d'Autonomia, la situació legal de la diversitat lingüística i cultural ha canviat. La Constitució del 1978 estableix que les llengües com el català, el basc, el gallec i aranès són llengües cooficials a les comunitats autònomes on es parlen, i comparteixen un reconeixement lingüístic institucional junt amb l'espanyol, la llengua oficial de l'Estat. Dins aquests territoris amb llengua pròpia hi coexisteixen dues comunitats lingüístiques diferents: la castellanoparlant i els parlants de la llengua autòctona. D'això se'n diu contacte (o conflicte) lingüístic, quan dues o més llengües comparteixen espai dins un mateix territori. Dins aquestes comunitats autònomes hi ha una situació de bilingüisme. Segons dicta la llei, tots els habitants d'un territori amb llengua pròpia, a part de saber l'idioma oficial de l'estat, també tenen el dret i el deure de conèixer i entendre la llengua autòctona. Malauradament, a la pràctica no és així.
A Mallorca mateix, a part de tenir la nostra llengua materna, els catalanoparlants tenim l'obligació de conèixer el castellà. En canvi, els castellanoparlants moltes vegades exigeixen que se'ls parli en castellà, perquè diuen que estem a un territori bilingüe i com que ells ja coneixen la llengua oficial de l'estat, la "bona", "útil" i "vàlida" no tenen per què fer l'esforç no només de parlar en català, sinó tan sols d'entendre'ns en la llengua d'aquí. D'això se'n diu "el mite del bilingüisme", perquè la realitat és que ambdues llengües no estan al mateix nivell, sinó que n'hi ha una que s'imposa damunt l'altra. Els sociolingüistes adverteixen que el bilingüisme és perjudicial per les llengües minoritàries, ja que aquest és un graó més en el procés de substitució lingüística, on el català, basc, gallec i aranès aniran desapareixent progressivament i el castellà passarà a ser l'única llengua parlada a aquests territoris. Per tant, passarem del bilingüisme al monolingüisme. Així doncs, veim com les llengües cooficials, malgrat tenir un reconeixement institucional i governamental, són llengües minoritàries i minoritzades, ja que estan supeditades a l'idioma oficial de l'estat.
Des de la transició democràtica s'ha treballat molt per la llengua. Filòlegs, acadèmics i polítics han lluitat per normativitzar el català. La llengua havia de recuperar àmbits d'ús que la dictadura franquista els hi havia robat. Es volia que el català es tornàs a parlar amb normalitat al carrer, a l'escola, als despatxos, a l'administració, a la televisió, a la premsa... És a dir, es volia que el català recuperàs la seva força i vitalitat natural a la vida pública, enderrocant qualsevol tipus de censura. Res d'això no hauria estat possible sense el compromís i la voluntat dels catalanoparlants, que per amor a la seva llengua i a les seves arrels, varen voler mantenir viu el català.
Malgrat tot, durant les tres darreres dècades hem perdut centenars de milers de parlants. Concretament, els darrers quinze anys hem perdut 500.000 parlants, mig milió! Aquestes xifres són vertaderament alarmants pel que fa al futur de la llengua. Però com així hem perdut tants de parlants en tan poc temps? La resposta és senzilla: perquè ens hem relaxat. El comportament dels catalanoparlants ha canviat. Durant la dictadura només es podia parlar en català en l'àmbit domèstic, en la vida privada, en la intimitat. Maldament la llengua era prohibida, perseguida i silenciada, es feien reunions clandestines de poetes, escriptors, artistes, polítics i intel·lectuals per mantenir viva la llengua i la cultura pròpia. Fins i tot a l'exili, especialment a Mèxic, on es crearen agrupacions culturals en català que defensaven valors com la democràcia, la llengua i el dret a l'autodeterminació. En aquell període el fet de parlar, escriure i cantar en català era un símbol de resistència contra Franco i la dictadura. Un exemple d'aquesta resistència és la cançó "L'estaca" de Lluís Llach. En aquell moment hi havia molta més consciència de parlar la llengua pròpia, perquè la gent s'hi sentia identificada, en canvi, el castellà era percebut com una llengua imposada.
Una vegada arribada la Democràcia el català ha anat recuperant el terreny perdut durant els quaranta anys de franquisme. El català és ara la llengua oficial (cooficial, junt amb el castellà) als territoris d'on és natural, és la llengua vehicular dels centres educatius, és la llengua de gran part de l'administració pública i dels òrgans de govern. Tenim premsa, ràdio, televisió autonòmica i xarxes socials en català, es publiquen muntanyes de llibres en aquesta llengua... Però malgrat tot, la població està deixant de parlar en català. Per què passa això? Per què quan el català, en l'àmbit legal, és reconegut com a una llengua igualment vàlida i tenim l'oportunitat de normalitzar la llengua, la gent està deixant de parlar-la? La raó és perquè els catalanoparlants ens hem relaxat. Si la llengua i nosaltres, els seus parlants, hem resistit durant segles les lleis imposades, les hostilitats, repressions i persecucions, pel simple fet de parlar la llengua pròpia, no deixem que la nostra deixadesa i passivitat ens duguin a l'extinció lingüística.
L'escenari sociopolític de la dictadura franquista no era el mateix que ara mateix en plena democràcia. Abans l'enemic era clar: Franco. Era un enemic poderós, però que amb el pas dels anys va anar afluixant la seva repressió fins a la seva mort. Quan després de la letargia de la dictadura i repressió Espanya es va obrir al món, ens trobàrem en unes circumstàncies completament diferents. Ara l'enemic de llengua és més difícil d'identificar, perquè passa desapercebut. Aquest enemic es diu "globalització". De la mà de la globalització, el principal problema, venen el turisme i la immigració. Atenció! El turisme i la immigració no són un problema, però sí que ho és l'actitud lingüística o conseqüències lingüístiques que se'n deriven.
Amb el boom turístic dels anys seixanta hi va haver un gran desenvolupament econòmic conegut com a "desarrollismo". Mallorca va haver d'acollir milers de treballadors i famílies peninsulars que vengueren a treballar principalment en el sector turístic. L'efervescència econòmica i el mercat laboral demandaven molts cambrers, picapedrers i hostesses de pis, entre altres professions. Tots aquests andalusos, extremenys i castellans nouvinguts arribaren a l'illa per cercar feina i millorar la seva qualitat de vida, fins que al final, s'instal·laren i es quedaren a viure definitivament. Mallorca, i principalment la seva capital, Palma, hagué d'assumir l'arribada de desenes de milers de persones, coneguts popularment com a "forasters". L'any 1960 Palma tenia 159.000 habitants, l'any 1980 tenia 304.500 habitants. Per tant, en només vint anys la ciutat va assumir 145.500 habitants nous. Per aquest motiu la ciutat va haver de créixer, construint-se i eixamplant noves barriades com Son Oliva, Son Cladera, Verge de Lluc, Corea, Son Gotleu, Son Roca i el Polígon de Llevant.
La gran majoria dels nouvinguts, llevat dels catalans o valencians, desconeixien la llengua d'aquí. I com que en aquella època encara quedaven tres lustres de franquisme, l'única llengua oficial de l'Estat era l'espanyol, en canvi, el mallorquí era considerat un dialecte aïllat que només xerraven els mallorquins. Per tant, els peninsulars no tenien cap obligació d'aprendre la llengua autòctona. Si aquests mateixos emigrants haguessin partit a un país diferent, com França, Anglaterra o Alemanya, ben segur que haurien fet l'esforç d'aprendre la llengua d'allà on anaven. Ho haurien fet per tal d'integrar-se i aconseguir feina. Per què, idò, aquí va ser diferent?
Com que amb Franco tots els territoris amb llengua pròpia passaren a ser bilingües, tothom ja dominava el castellà, o millor dit, el castellà dominava tothom. És a dir, que els castellanoparlants podien anar a qualsevol lloc d'Espanya i els entenien en la seva llengua. Però, en canvi, quan ells viatjaven o emigraven a un altre territori no tenien per què aprendre la llengua natural d'allà on posaven el peu. Quan els "forasters" (perquè venien de fora) parlaven en castellà, els mallorquins els havíem d'entendre i contestar-los en castellà, com si fos una obligació. D'aquesta manera el mallorquí, el català de Mallorca, es supeditava al castellà. Així doncs, els nouvinguts no s'arribaven a adaptar mai a la llengua d'aquí. Aquest fet no és només culpa seva, perquè ben segur que n'hi havia que volien aprendre la nostra llengua per tal integrar-se i aconseguir una millor cohesió social i lingüística. La culpa també és nostra, dels catalanoparlants, per no parlar-los la nostra llengua. Com podien aprendre la llengua d'aquí si no tenien referents lingüístics que els hi ensenyassin?
S'ha de dir que realment la culpa no és ni d'uns ni d'uns altres, perquè el moment històric i polític en què vivien en aquells moments, la dictadura franquista, ja a l'escola s'ensenyava als alumnes que l'única llengua vàlida d'Espanya, la de la pàtria, era espanyol, cap més. Per tant, és molt comprensible que els peninsulars no es molestassin en aprendre una llengua "inferior" com era considerada el català, i que els mallorquins no intentassin tan sols parlar als "forasters" en una llengua diferent a la seva. Aquestes actituds lingüístiques són conseqüència de moltes dècades i segles d'opressió, des dels Decrets de Nova Planta fins avui en dia. Tres-cents anys d'història i polítiques lingüístiques repressives, queden gravades a la retina dels parlants i dels seus descendents.
A partir dels anys 2000 es produeix un gran "boom" migratori. Amb les noves polítiques migratòries Espanya comença a acollir milions d'immigrants procedents de tots els continents, i Mallorca no en va ser una excepció. L'any 2000 Palma tenia 304.000 habitants i l'any 2020 en té 410.000. És a dir, que en tan sols vint anys la capital de les Illes Balears va créixer en 106.000 habitants, la gran majoria d'ells d'origen estranger. Aquí es dona un fenomen sociolingüístic semblant al del "boom" turístic amb els castellanoparlants. Aquest fenomen, però, és en part diferent, a causa de l'origen dels nouvinguts. En aquest cas, no eren immigrants del mateix país, sinó que ho eren de països i continents diferents. Molts d'ells tenien assumit que quan venien a Espanya haurien d'aprendre la llengua del país i així ho varen haver de fer. No tenien més remei que fer-ho si volien integrar-se mínimament i obtenir més oportunitats socials, laborals i econòmiques. Però el que tal vegada ignoraven és que aquí, a Mallorca, no només es parla castellà, sinó que el català n'és la llengua pròpia, la llengua històrica i, per tant, la que també l'haurien d'aprendre.
Malgrat tot, la realitat és ben diferent, perquè a la gran majoria d'immigrants (a no ser que siguin sud-americans, i molts ja coneixen l'espanyol) amb prou feines aprenen el castellà, com per a després encara haver d'aprendre el català, amb tots els maldecaps que ja deuen tenir. És comprensible que la darrera de les seves preocupacions sigui aprendre la llengua autòctona, quan amb la llengua estatal ja poden anar per tot. Aquí, però, s'ha de matisar un fenomen lingüístic que actua com a barrera en la integració lingüística dels nouvinguts. I és que la immensa majoria dels habitants de les Illes, per no dir tothom, quan veu un estranger, els parla directament en castellà, pressuposant que aquesta persona no entendrà el català o no farà l'esforç per entendre'l. Aquest error és també molt comú a Catalunya i al País Valencià. Cada vegada que això passa estem llevant l'oportunitat d'ensenyar la llengua a aquesta gent que, segurament, molts d'ells la volen aprendre. La majoria dels catalanoparlants no en són conscients i ho fan per simple inèrcia o per no complicar la conversa als nouvinguts. Però hem de saber que aquesta gent que ve de fora, molts d'ells desconeixen tant el català com el castellà, per tant, tant els és aprendre les dues llengües. De fet, com més n'aprenguin, millor, més oportunitats d'integració.
El 2019 neix una campanya anomenada "No em canviïs la llengua". Aquesta campanya, creada per Rosario Palomino, catalana del Perú, pretén conscienciar a tots els catalanoparlants de la importància de parlar la seva llengua als nouvinguts. No perquè tenguin un accent diferent o un altre color de pell vol dir que no estiguin capacitats per aprendre català. De fet, la campanya diu que la llengua catalana ha de ser la llengua d'acollida, la llengua que ens uneix, que ens iguala, que ens agermana.
Per tal d'aconseguir la immersió lingüística dels nouvinguts és fonamental que la llengua vehicular dels centres educatius, tant de les escoles com dels instituts, sigui el català. Com a llengua vehicular no només ens referim que la majoria d'assignatures s'imparteixin en català (llevat de castellà o anglès), sinó que la llengua de la comunitat educativa i de l'ambient escolar sigui el català. Això vol dir que tots els mestres hauran de parlar als alumnes en aquesta llengua, tant dins l'aula com fora de l'aula. I encara molt millor si els mestres parlen en català entre ells. Com a mestre, he pogut comprovar com a les escoles públiques de Palma la immensa majoria de l'alumnat és castellanoparlant i els pocs alumnes que tenen el català com a llengua materna, acaben adoptant el castellà com a llengua social al centre. A les escoles públiques de ciutat, la majoria de l'alumnat és d'origen estranger o són fills o nets d'antics immigrants peninsulars. Per tant, tenen més facilitat per parlar en castellà i molts d'ells ni tan sols fan l'esforç de parlar als mestres en català. Fins i tot, n'hi ha que els hi costa entendre la llengua d'aquí. I per acabar-ho d’adobar, el Tribunal Suprem que exigeix, com a mínim, el 25% de les classes en castellà…
Aquest panorama és realment desmoralitzador pel futur de la llengua. Aquest fenomen no només té lloc a les escoles, sinó que també és freqüent als instituts. Davant aquesta situació molts sociolingüistes i professionals de l'educació afirmen que la immersió lingüística que tan bé havia funcionat durant dècades anteriors, ara ha fracassat completament. Com pot sobreviure mai una llengua si el jovent només la parla a classe de català? Si sembla que la llengua estrangera ha passat a ser el català. Si hem passat d'un bilingüisme raonable a un monolingüisme castellà. Qui cregui que estic exagerant, els convid a visitar les escoles de les barriades de Son Oliva, Son Cladera, Son Gotleu, Corea i el Polígon de Llevant. Si les futures generacions no adopten el català com a llengua habitual, estem condemnats a l'extinció lingüística. De fet, els sociolingüistes adverteixen que si la situació no es reverteix, al català només li queden cinquanta anys d'esperança de vida. Estem davant una greu emergència lingüística!
Segons els darrers estudis de Plataforma per la Llengua, l'ONG del català, només un 32% dels habitants a Catalunya, València i Balears parlen habitualment en català. És a dir, que només una de cada tres persones parla la nostra llengua. Aquestes dades no són d'estranyar si tenim en compte els moviments migratoris i tota la població estrangera que aquests territoris que han hagut d'assumir en poques dècades. Un exemple molt gràfic és l'evolució demogràfica de Palma, el territori amb més castellanoparlants de l'illa. Analitzant les dades anteriorment exposades, l'any 1960 la ciutat tenia 159.000 habitants, els quals eren essencialment mallorquins i, per tant, tots tenien com a llengua materna i habitual el mallorquí. Amb l'arribada del "boom" turístic entre les dècades compreses entre l'any 1960 i el 1980 Palma acull 145.000 "forasters", és a dir, població castellanoparlant. Aquí doncs, veim com la població castellanoparlant gairebé iguala la població catalanoparlant. Entre les dècades de 1980 i 2000 la població es manté estable. Però del 2000 al 2020 es produeix el "boom" migratori i la ciutat adopta 106.000 nous habitants, la majoria d'ells parlants de llengües estrangeres, els quals es decanten pel castellà i ignoren el català.
En definitiva, al balanç lingüístic surt perdent la llengua catalana. Tenim 159.000 catalanoparlants envers 251.000 castellanoparlants. Cal dir que aquestes xifres són purament orientatives, ja que hem de diferenciar habitants de parlants. Hi ha casos en què alguns peninsulars o immigrants decideixen adoptar el català com a una llengua més, fins i tot, per alguns pocs es converteix en la llengua social i habitual. Ara bé, a l'altra cara de la moneda, hi tenim la creu. Desgraciadament, hi ha catalanoparlants que abandonen la seva llengua materna per passar-se al castellà. O, fins i tot, alguns pares que decideixen deixar de transmetre la llengua als seus fills, rompent així la transmissió lingüística intergeneracional. Aquest és, sens dubte, el pitjor crim que pot cometre un parlant.
Anant a la part forana de l'illa, als pobles, s'ha de dir que la situació no és tan greu. Encara que la tendència és cap a la pèrdua de parlants, la immersió lingüística encara no està tan obsoleta com a la capital. Això és degut al fet que a la majoria de pobles encara es conserva una bona base poblacional en la llengua autòctona, a segons quins pobles més que a d'altres. Un exemple d'això és el cas d'uns amics llombarders que vaig tenir durant la infantesa. En Mustafà, en Mohamed i en Sofian eren tres germans musulmans que vivien a n'Es Llombards i anaven a l'escola i a l'institut de Santanyí. Dos d'ells ja havien nascut aquí i un d'ells, així com la seva germana, Fàtima, varen venir a Mallorca quan encara anaven de grapes. A ca seva, entre ells i amb els seus pares, com és natural, parlaven àrab, la seva llengua. Però amb la resta de la gent, al carrer, a l'escola, amb els companys, amics i professors xerraven un mallorquí digne d'admirar, un mallorquí de poble, un mallorquí ben eixerit. Els meus amics tenien ben clar que per integrar-se a la comunitat havien de parlar la llengua d'aquí, la llengua de cohesió social. Evidentment, això no hauria estat possible si els mestres, companys i veïnats no els hi haguessin xerrat en mallorquí.
Malauradament, aquest és només un cas excepcional, ja que la tendència és adoptar el castellà o bé per comoditat o bé per inèrcia. Cal dir també que, a diferència d'en Mustafà, Mohamed, Sofian i na Fàtima, els quals són un gran exemple d'integració que tots els immigrants haurien de seguir, també hi ha molts de "forasters" que duen tota la vida vivint a Mallorca i encara no s'atreveixen a parlar la llengua d'aquí. Fins i tot, n'hi ha molts que ja han nascut aquí i que es neguen a parlar-la. Tampoc no ajuden les actituds lingüístiques dels catalanoparlants que a la mínima es canvien al castellà, i s'excusen dient que ho fan per educació, per cortesia o per no complicar les coses. Aquest fenomen és conegut com a "norma de convergència", un gran error arrelat entre la majoria de catalanoparlants que no té en compte la delicada situació de la llengua. Per aquest mateix motiu és necessària la conscienciació lingüística que cada catalanoparlant és responsable de la seva llengua.
D'altra banda, si nosaltres parlam en català poden passar tres coses. La primera, la més positiva, és que ens contestin en la mateixa llengua. La segona, encara és acceptable, perquè tu parlaràs en el teu idioma i el teu interlocutor et contestarà en castellà. Tot correcte fins aquí perquè es produeix un acte comunicatiu maldament sigui en dues llengües diferents. La tercera cosa que pot passar és que tu et dirigeixis en català a algú i aquesta persona ni tan sols faci l'esforç d'intentar entendre't. Quantes vegades hem sentit la frase: “No te entiendo, dímelo en castellano", "Háblame en español, que estamos en España" o “¡Háblame en cristiano, coño!”? Segurament n'hi haurà molts que no s'hauran trobat mai en aquesta situació, perquè precisament per evitar aquestes contestes tan desagradables, parlaran automàticament en castellà a qualsevol desconegut. En canvi, els qui defensam la llengua dia a dia, l'haurem sentida com a mínim un grapat de vegades. Molts de nosaltres en sentir aquesta antipàtica reacció ens haurem espantat i haurem canviat al castellà per tal d'evitar conflictes, fins i tot, n'hi haurà que els hi demanaran disculpes, com si els maleducats fossin ells.
El problema està en què aquestes persones no es senten identificades en la llengua pròpia del territori i s'aferren al seu monolingüisme. Moltes vegades també, per culpa de la seva ignorància i la manipulació dels mitjans de comunicació, es pensen que el català és la llengua dels independentistes. Per això és una llengua tan odiada entre tants d’espanyols, perquè la política crea odi, divisió i conflicte, tant d'una part com de l'altre. L'error més gran que s'ha comès ha estat polititzar la llengua. La llengua no s'ha d'emprar com un instrument polític ni com una arma combativa. La llengua no té ideologia, no és ni blava, ni roja, ni groga. La llengua és dels seus parlants, la llengua és de tots.
I ara m'hauran de disculpar tots els "forasters" i immigrants perquè el que diré a continuació no és "políticament correcte". Però han de saber que la llengua és el major símbol identitari d'un poble, d'un país, i que maldament hagin nascut a Mallorca o hi duguin vivint tota la vida, si no aprenen i s'integren en la llengua i cultura pròpia d'aquí, mai no podran esser considerats mallorquins. Podran ser espanyols, perquè el seu DNI indica "nacionalidad española", però per ser vertaderament mallorquí has de xerrar la llengua d'aquí. Atenció! Això no és racisme ni xenofòbia, és defensar els nostres drets lingüístics i la nostra identitat cultural.
La llengua en què vàreu néixer hauria de ser la mateixa en què morireu. O, plantejat d'una altra manera, la llengua en què morireu hauria de ser en la mateixa en què nasquéreu. Quan venguérem al món ho férem en la nostra llengua materna, perquè la nostra mare ens va parir cridant en la seva llengua, que ara també és la nostra. Els primers anys de vida ens criàrem en la calidesa de la llar i la família, en la nostra llengua. Els nostres pares i padrins ens educaren en la nostra llengua. Però ningú no ens assegura que puguem morir en la nostra llengua. Perquè d'aquí a cinquanta, setanta o cent anys, no sabem tan sols si en quedarà res, del català.
Imagina't que tens la mala sort de morir tot sol a l'hospital, sense familiars ni amics, i que les úniques persones que t'acompanyen són una metgessa aragonesa i un jove infermer madrileny, als quals la llei els obliga a tenir un B2 de català per a poder atendre't en la teva llengua, o com a mínim fer l'esforç d'entendre't. Però malgrat tot, no només no et volen atendre en la llengua d'aquí, sinó que et fan canviar al castellà perquè et diuen que no t'entenen. Al final has de girar la llengua perquè facin cas a les teves darreres peticions i, malauradament, acabes morint en una llengua diferent de la teva. Si la mort ja és un tràngol dolorós, pitjor és encara morir renunciant a la teva llengua materna, amb la que vares venir al món.
Hem de tenir ben clar que com a residents de les Illes Balears, estem en el nostre dret d’expressar-nos en el nostre idioma, la llengua natural d'aquí: el català (mallorquí, menorquí o eivissenc). No ens deixem intimidar pels comportaments lingüístics subversius o per les exigències il·legítimes d'uns pocs. Cada vegada que canviam de llengua estem duent el català a un camí de no retorn, cap a una progressiva extinció lingüística. Perquè, com pot sobreviure una llengua si no es parla? Si volem mantenir la llengua viva, l'hem de parlar a tot arreu: al carrer, a la plaça, al bar, al restaurant, al supermercat, al banc, a l'escola, a l'institut, a la universitat, a l'ajuntament, a Hisenda, als tribunals... Parlau la vostra llengua, faceu el que faceu: cuinant, dinant, caminant, discutint, plorant, rient, somiant, boixant... Si no volem, d’aquí uns anys, trobar el català ingressat a l’UCI, hem de revertir la situació. Així com cantar el "Bella Ciao" s'ha convertit en tot un símbol de resistència, fem el mateix amb el català: convertim-la amb la llengua de resistència, en la llengua de convivència, en la llengua de tots.
Algunes de les idees anteriors estan explicades amb més detall al llibre “El futur del català depèn de tu”, de Carme Junyent, el qual recoman fervorosament a tots els lectors.
Ja per acabar, i per endolcir una mica el relat, hem de recordar que, per sort, avui en dia tenim entitats culturals que defensen i promouen la nostra llengua, com són l’Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural, entre d’altres. També tenim diverses associacions que vetllen per l’ús social del català, com Joves per la Llengua, els quals al mes d’abril organitzaren el Correllengua, unes jornades multitudinàries que durant tres dies anaren passant la flama de la llengua per 25 municipis i on hi participaren més de 5.000 de persones i 300 voluntaris. A més, el Correllengua va comptar amb el suport del Govern, el Consell, la Direcció General de Política Lingüística i la Universitat, entre d’altres. Ara bé, per molta política lingüística que es faci, si no hi ha el compromís i la fidelitat dels parlants, no hi ha res a fer. La responsabilitat és nostra, de tots.
Mallorquins! Sigueu qui sou: parlau la vostra llengua. No deixeu que vos arrabassin, tallin o cremin la llengua. No deixeu que vos convertesquin en els "forasters" de la vostra terra.
Mallorquins! No deixeu que la llengua dels nostres pares, padrins i repadrins caigui en l’oblit. Parlau-la amb la mateixa valentia, orgull i passió en què ho feren els nostres avantpassats.
Mallorquins! No deixeu morir la nostra llengua. Estimau-la, respectau-la, transmeteu-la, però, sobretot, parlau-la!