Edició a cura d’Antoni Pizà i Francesc Vicens
Lleonard Muntaner editor, Palma, 2019
Llibres de la Nostra Terra, 118.
Els Misteris del Jazz Quan un és petit no sap el que és el jazz, i li ho demana al seu germà gran mentre mira un programa en blanc i negre. És una melodia improvisada, et diu, és una música americana. Després cursa el batxillerat i en el seu llibre d'història de la Música el jazz ocupa una línia, al costat del pop i del rock. Després de capítols dedicats al gregorià, a Palestrina, a Bach, a tants d’altres, arriba el segle XX i el jazz ocupa una sola frase. En canvi, vas a la universitat i et poses a escoltar aquesta música que no saps per on agafar-la, però que quedes bé davant els amics si t'aficiones a ella o compres alguns discos i et passeges amb ells sota el braç.
M'hauria anat molt bé llavors assistir a les conferències que el músic mallorquí Baltasar Samper –per cert, amic del meu avi matern- va pronunciar en 1935 davant uns atònits ulls, per no dir oïdes poc acostumades a la falta de cordes i a les rígides partitures de les obres simfòniques; gent poc dada a cançons en comptes d'àries i cors, al saxòfon i a la bateria. Els seus inquiets peus marcant el compàs els traeix. Han sucumbit enfront de Duke Ellington o davant la trompeta de Louis Armstrong.
Així, ha estat una gran idea editar aquest llibre que recull les sàvies lliçons que sobre jazz va impartir Baltasar Samper a Barcelona, al maig i desembre de 1935. Els responsables d'aquesta recopilació són els musicòlegs mallorquins Antoni Pizà i Francesc Vicens, el primer docent a Nova York, el segon és professor en el CESAG. Joan Moll ha estat fonamental a l'hora de recopilar tota la documentació exposada en aquesta ocasió.
Baltasar Samper, pianista, folklorista i compositor (Palma, 1888-Mèxic, 1966), va ser alumne de Granados i Pedrell, va recopilar cançons populars i danses mallorquines, va compondre música de cinema, operetes, música coral i simfònica, va ser admirador de Bartók i Kódaly; va treballar per a Rafael Patxot en la seva recopilació del cançoner popular de Catalunya. Per descomptat va destacar també com a crític musical en premsa escrita i com a orador. El juny de 1936 va el Manifest d'unitat de sang, llengua i cultura amb els catalans. Després de la guerra civil va partir a França i en 1942 va passar a residir definitivament a Mèxic.
Del contingut del llibre, després d'una introducció dels editors, es dona pas a les dues conferències que Baltasar Samper va dictar en català per a l’Ateneu Polytechnicum de Barcelona i una altra per a l'associació Discòfils, xerrades amb exemples musicals de les figures més importants del jazz.
Baltasar Samper, un home curiós, defineix el jazz, el descriu, ens parla de les seves tècniques, dels instruments més utilitzats com a base rítmica o com a solistes, de músics que no llegeixen música, del compàs binari obligatori, de l'estructura de les estrofes sobre les quals s'improvisa, de l'harmonia, del blues, del piano sense pedal, del swing; també repassa la seva història, des dels orígens africans passant per l'esclavitud i els espirituals negres de clara influència luterana; també del seu impacte en músics com Stravinski, Gershwin i Copland.
Destaquem també els paral·lelismes amb els glossadors illencs, les cançons de treball campestre i la cadència dels concerts per a piano o violí, tot sota un prisma didàctic excel·lent. La improvisació evita la monotonia, deia el mestre. Per a tot això es va deixar contagiar de la saviesa de Panassié, crític pioner i historiador del jazz, una música que va atreure llavors a les elits intel·lectuals de tota Europa.
Jordi Vidal Reynés
Comentarios