Hi ha un fet interessant a observar i sens dubte simptomàtic: si l'expressió 'Països Catalans' procedeix del País Valencià, les més belles, rotundes i profundes reflexions al voltant d'aquest concepte provenen de les Illes. Crec que quan arribi l'hora -si és que arriba mai, jo estic convençut que sí- d'articular políticament aqueixa realitat nacional, les Illes hauran d'assumir un protagonisme de primer rengle. I el País Valencià. Encara que sembli mentida i que el panorama actual de l''Antiguo Reino' tant dramàtic, tan ombrívol i descoratjador, auguri una altra cosa. En moments d'eufòria -i qui sap si de lucidesa profètica- hem proclamat que la reconstrucció dels Països Catalans és tasca de valencians i illencs. Molt més que de catalunyesos. I no s'ha produït encara cap circumstància que ens hagi obligat a desdir-nos. Malgrat tot, la història treballa a favor nostre.
La consciència nacional era una fervorosa intuïció en el pensament de l'apassionat xueta Josep Tarongí, que l'any 1872 escrivia: «Fes Déu que mallorquins, catalans i valencians comprenguessen d'igual manera sos interessos i ses aspiracions i abandonassen tota qüestió de forma, tota controvèrsia que ara, desgraciadament, los divideix. Tal volta, establerta la unitat de la llengua literària, se formaria en estes parts de l'Espanya oriental una civilització, incansable competidora de la civilització central, que encara nos amenaça, nos malmena, nos engruna!».
I era ja una clara visió, passada una trentena d'anys, en el pensament del socialista Alexandre Jaume -«els mallorquins, vulguem o no, som catalans de Mallorca»-, i en el del moderat Miquel Ferrà -«si el nacionalisme no admet unificacions arbitràries, tampoc no consent mutilacions arbitràries»-, zi en el de l'integrista ultramuntà Antoni M. Alcover -«la nostra nacionalitat és la catalana»-. I encara caldria afegir un llarguíssim etcètera, que potser culmina radicalment en les paraules del menorquí Joan Timoner i Petrus: «No deixem perdre aquesta ocasió per la qual hem treballat tots per a enfeinar-nos en la tasca àrdua, és ver, però també bella i justa, de la catalanització radical de la nostra illa... Autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa, com les altres regions catalanes, dins de Catalunya».
Era aleshores quan l'arquitecte Guillem Forteza exposava el brillant exemple de la volta de creueria: que cadascun dels nostres països s'esmerci a edificar i consolidar la columna que li pertoca; quan totes hagin assolit la mateixa altura i la mateixa resistència, llavors podrem bastir la volta de la nostra nacionalitat comuna, que a tots ens haurà d'aixoplugar.
Ha passat el temps, el temps dramàtic de la prova més dura. Les idees es mantenen i un fantasma recorre avui les Illes. L'anomenam Països Catalans. Ningú no en parla, tothom n'endevina la presència. Trescant per la part foraa de Mallorca, conversant amb els joves pagesos, us sorprendrà la llargària del camí que hem fet. L'anticatalanisme primari, visceral, es va fonent. A poc a poc, però es va fonent. Costarà molt, és clar, i el camí que encara hem de fer és molt més llarg que el que ja hem fet. Però avançam. Fa molt poc temps -encara era jove- vaig proclamar un moderat, cautelós optimisme. No veig cap motiu que m'obligui a rectificar. La història, lentament, molt lentament per als nostres anhels, segueix treballant a favor. I com que ja ens hem avesat a tenir tanta paciència, caldrà que ens resignem a tenir-ne encara una mica més.
Tanmateix, la qüestió és al carrer, inquietant i estimulant alhora. El tema dels Països Catalans s'ha incorporat fins i tot a la poesia popular dels glossadors. I en més d'una avinentesa. No fa gaire, un caminer de Montuïri em deia de memòria la corranda que havia compost un glossador algaidí. «Sé cert que li agradarà», m'advertí:
Però, senyors i senyores,
poble meu dolç estimat,
¿de quina aigo t'han rentat
que t'han deixat en penyores?
Tu siràs i sempre fores
català d'identitat.
Alguna cosa, obscurament, profundament, des de les arrels primàries, nva canviant a les Illes.
Josep M. Llompart
(Revista Canigó, número 700. 7 de març de 1981)