top of page

La veu de les Píties s’alça contra l’autoajuda i la indústria de la felicitat

Writer's picture: Miquel Àngel BallesterMiquel Àngel Ballester

Liv Strömquist, Pítia dixit.

Finestres, 2025.


La dibuixant sueca Liv Strömquist en el seu còmic més recent, Pítia dixit (Finestres, 2025) segueix fidel al seu estil d’il·lustrar idees que ajuden a comprendre la conducta humana i el món en el qual vivim. Aquesta vegada arremet contra la indústria de la felicitat i, concretament, desenvolupa una crítica ferotge contra els gurús de les teràpies, l’autoajuda i del pensament positiu, a través de les idees del sociòleg Zygmund Bauman, i els filòsofs Theodor W. Adorno, Byul-Chun Han, i dels psicoanalistes Sigmund Freud i Jacques Lacan, entre d’altres. La tesi del llibre és que existeix una obsessió col·lectiva per ser feliços i assolir el benestar individual, un objectiu vital que està essent canalitzat i explotat comercialment per una indústria de la felicitat que s’aprofita de la infelicitat i les desgràcies i estén la ideologia neoliberal a través de la idea que l’èxit o el fracàs depenen exclusivament de l’esforç personal. 


En el primer capítol, Strömquist analitza la influència de l’astrologia a partir de l’astròleg nord americà Carroll Righter, per a la qual cosa recupera un estudi d’Adorno de la dècada dels anys 50 titulat Sota el signe dels astres, en què analitza les prediccions de Righter a la columna astrològica que publicava diàriament a ‘Los Angeles Times’. De manera molt simplificada, Adorno ve a dir que les recomanacions de Righter per a totes les ascendències astrals es resumeixen en una invitació a posar-se guapos i passar-s’ho bé, és a dir, a ser feliços. La consciència individual transforma aquest repte de ser feliços en una obligació que inverteix la lògica psicoanalítica, ja que s’imposa des de fora el deure de ‘passar-s’ho bé’, quan aquesta invitació hauria de sorgir de l’interior de la psique humana i l’espontaneïtat del desig irracional, i en cap cas aparèixer com una exigència exterior ni seguir una lògica conscient ni racional. 


En les pàgines següents, Strömquist explora com la felicitat s’ha convertit en una obligació a través de les explicacions donades per la psicoanalista Martha Wolfenstein. Aquesta pensadora tenia la teoria que la concepció nord americana de la felicitat havia evolucionat des d’una visió puritana, en què era mal vista i associada amb el pecat, fins a interpretar-se com a una necessitat de passar-s’ho bé. Segons Wolfenstein, no ser capaç de divertir-se prou desperta un fort sentiment de culpa. 


A continuació, l’autora del còmic relaciona l’obligació divertir-se amb el neoliberalisme. D’una banda, a través d’una idea individualista del jo i de la creença derivada que la felicitat depèn exclusivament de la pròpia voluntat; i d’una altra banda, mitjançant la comercialització de la felicitat per part d’una indústria de la bellesa i l’alegria. Strömquist està posant de relleu que hi ha un interès econòmic en què les persones no se sentin bé amb si mateixes i cerquin solucions a les seves insatisfaccions. L’autora completa gràficament aquesta interpretació exposant les idees del sociòleg Edgar Cabanas, segons les quals la concepció neoliberal de la felicitat venuda com una mercaderia triomfa perquè reforça la convicció que l’individu pot assolir les metes que es proposi amb un control emocional, de la personalitat i la conducta. 


Strömquist pren com a referent el filòsof Slavoj Zizek per donar a conèixer la contradicció oculta en la visió neoliberal de la felicitat, ja que el control individual de la felicitat només s’aconsegueix seguint un ascetisme hedonista que es concreta en un estil de vida ple d’una llarga llista de prohibicions i accions que convé evitar, com no menjar massa o no fumar. La conclusió del primer capítol és que la transformació del passar-s’ho bé en una obligació impedeix passar-s’ho bé, perquè la diversió sorgeix de l’imprevist i no de la planificació racional i se situa per tant, més enllà del control personal. 


En el capítol segon parteix de la consciència de la mort com a destí inevitable i de les estratègies seguides per la humanitat per fer-hi front, entre les quals ocupa un lloc privilegiat el recurs a la religió, i al model de vida exemplar representat per santa Caterina de Siena. El pensament de Bauman li és útil per explicar com es passa de la por a la mort a l’autoajuda. Segons el sociòleg i pare de la modernitat líquida, la mort, a més de ser el límit de la raó i acabar amb la promesa de domini i control, governa la vida, i provoca una lluita generalitzada contra les seves causes. Precisament, l’objectiu comú que dona sentit a la vida és posposar la mort dedicant la major quantitat de temps possible a la implementació d’hàbits saludables que transmeten sensació de salut i control i allunyen l’angoixa per la mortalitat. D’aquesta manera, la mort s’entén com un fenomen individual i aïllat, i allargar la vida passa a ser responsabilitat d’un mateix i de l’autocura del propi cos, fins a uns nivells d’atenció que han esdevingut una autèntica obsessió i que han donat lloc a una desconfiança en les capacitats individuals per fer front a una responsabilitat tan gran. D’aquí la dependència dels experts a donar consells sobre la bona vida i la seva proliferació. 


El capítol acaba amb les reflexions del filòsof coreà Byul-Chun Han centrades en la convicció que la vida ha perdut el seu valor metafísic i transcendent i ha esdevingut un procés biològic que s’ha d’optimitzar i orientar cap a la supervivència, sense construccions narratives ni discursos que permetin formar-se una opinió. 


En el capítol següent, l’autora recorre al sociòleg Hartmut Rosa per il·lustrar la relació moderna amb el món a través de la metàfora de la neu, una neu que cau i transforma el món i que la vida, com la neu, es vol fer manipulable i humanament més abastable i segur, però una pretensió que tanmateix s’escapa al control humà i es dilueix com la neu entre les mans. Rosa redueix l’experiència d’estar viu a la ressonància, entesa com una mena de commoció que et transforma internament. Afegeix a més, que la ressonància no es pot planificar, perquè sorgeix espontàniament, en el moment. 


Strömquist acaba el capítol il·lustrant el pensament del sociòleg i psicoanalista Ian Craib i la seva teoria que el dolor, la decepció i la negativitat acompanyen tots els moments de la vida, fins i tot els períodes de felicitat, i que existeix la necessitat imposada socialment de transformar les vivències negatives inevitables en positives. Aquesta tendència cap a la positivitat té com a conseqüència la creació de personalitats falses que dissimulen i oculten els sentiments negatius, sota la convicció esperançada que és possible controlar-los. Craib s’hi oposa i recomana ser un mateix, amb els fracassos i èxits i no reprimir el dolor ni les experiències vitals negatives, perquè fer-ho suposa renunciar a viure. 


Comença el capítol quart destacant la voluntat de compartir consells sobre com s’ha de viure la vida com a fenomen universal. Segons Strömquist, les persones donen consells des de l’experiència, en funció del que els agrada i els va bé. Diversos experiments psicològics recollits per l’autora arriben a la conclusió que donar consells incrementa l’autoestima i la felicitat, mentre que rebre’ls, sense haver-los demanat, la disminueix, perquè se suposa que les persones necessitades de consells són incapaces d’assolir els seus objectius vitals per si mateixes. En definitiva, la societat no demanda consells, sinó que necessita donar-los per ser feliç. 


Acaba el capítol descrivint la funció oracular de les Píties a Delfos i afirmant la superioritat de les velles Píties sobre les modernes per tres raons: en primer lloc, perquè l’assessoria és anònima i la seva autoritat és derivada, ja que es limita a ser intèrpret de la saviesa dels déus; la segona raó és que el consell està obert a la interpretació que obliga a la persona a pensar la resposta per si mateixa. I en darrer lloc, perquè els consells eren millors. L’autora posa com exemple de bon consell, el donat per l’oracle a Ciceró, a qui una vegada li va dir “no segueixis els consells”. 


En el capítol cinquè pren com a referència el llibre Cura’t de Nicole LePera, una conegudíssima psicòloga representant arquetípica del sector de l’autoajuda, per criticar els efectes contraproduents de la seva construcció terapèutica. Strömquist reprodueix les crítiques de la sociòloga Eva Illouz al mètode terapèutic de LePera. Segons Illouz, LePera crea una narrativa terapèutica de la curació i el desenvolupament personal a partir d’un relat d’un ego malalt i adolorit. Strömquist completa la crítica a LePera acusant-la d’aplicar una lògica econòmica i mercantil de l’amistat i posant en entredit el mètode de curació que consisteix a posar límits als altres, per no estar pendent dels seus problemes i centrar-se en els propis, ja que aquesta visió dels altres du a tallar les relacions i aïllar-se com a camí de curació. A través del sociòleg Leonard Räterlinch alerta dels perills de tancar-se en la “presó de ferro” d’un mateix i promou l’autoconeixement a través de la interacció amorosa amb els altres. També posa en dubte la facilitat amb què es pot accedir al jo autèntic com a clau que proporciona l’autoconeixement i la felicitat i critica que aquest accés a l’autenticitat que resideix a l’interior requereixi la mediació d’un expert previ transacció econòmica. 


Strömquist remet a la teoria del jo dividit de la psicoanàlisi per qüestionar l’accessibilitat al jo autèntic de LePera. Així, recorda que segons Freud “l’ego humà no és amo de casa seva”, que el subjecte és un gran desconegut per si mateix, que està escindit i que en el seu interior actuen forces que escapen al seu control conscient, i que la part més essencial de la seva identitat, l’inconscient, roman inaccessible. El qüestionament de la identitat li serveix també per fer una aproximació a la teoria de l’inconscient de Lacan. De Lacan, destaca el concepte d’‘el gran Altre’, entès com un espai simbòlic que actua sobre cadascú de nosaltres i ens determina sense ser-ne gaire conscients i una “mena de jutge abstracte sobre el que és correcte i incorrecte”, i que es pot resumir en la frase “el meu desig és el desig de l’Altre”. El desig d’’el gran Altre’ en la societat del capitalisme tardà és interpretat massivament com un viure d’acord amb els principis individualistes, la qual cosa du a homogeneïtzar les vides particulars i assumir com a pròpies les necessitats del sistema econòmic, com viure més temps per contribuir al creixement econòmic i percebre les activitats improductives com una pèrdua de temps. 


En el capítol 6, Strömquist introdueix la influència de l’atzar en les nostres vides, que determina l’existència d’una desigualtat inicial, i s’interessa per mostrar com s’ha gestionat aquesta incertesa i aleatorietat al llarg de la història (des dels capricis del destí representats per la deessa fortuna a les societats premodernes, fins a la confiança en un mateix com a creador del propi destí). L’autora compara el paradigma de la fortuna amb el paradigma del treball i l’esforç personal que permet assolir fites, i estableix que en ambdós paradigmes hi ha una mescla d’elements racionals i irracionals. Afirma que en el paradigma contemporani d’assolir fites personals el grau d’irracionalitat és molt elevat i posa l’accent en les conseqüències polítiques i econòmiques de la fe en la capacitat individual per conduir la pròpia vida, entre les quals destaquen deixar d’exercir la ciutadania responsable i donar l’esquena als problemes comuns i la pèrdua del poder popular per conduir l’economia, i el que és més greu encara, l’assentament de la creença en què els poders econòmics són divinitats ingovernables i fora del control humà. Així és com l’autora denuncia la paradoxa de la ideologia neoliberal que ha establert dins l’àmbit individual la convicció que la vida depèn d’un mateix, mentre que la vida a escala global és incontrolable. Després de destacar el paper dels gurus exitosos en l’acceptació social d’aquesta ideologia de l’èxit i la felicitat, es demana sobre l’origen de la infelicitat i el patiment. En aquest punt recorre a les explicacions donades per dos sociòlegs, Eva Illouz i Max Weber. La teoria d’Illouz és que en èpoques pretèrites el mal s’ha atribuït a un càstig diví per no haver viscut una vida prou virtuosa. D’aquesta manera, el patiment es racionalitzat i es fa comprensible, just i acceptable. D’altra banda, Weber incideix més en la idea que l’explicació religiosa està feta a mida dels poderosos, per tal de legitimar la seva posició i convèncer els desgraciats que els rics i afortunats es mereixen ser-ho, que hi tenen dret, a la vegada que fa més acceptable la seva desgràcia, perquè també és justa i merescuda. Finalment, Strömquist projecta els raonaments d’Illouz i Weber sobre les autèntiques motivacions dels promotors de les teràpies de desenvolupament personal que a més de ser lucratives, justifiquen i protegeixen els privilegis de les classes altes. 


El còmic, en el seu darrer capítol, acaba incidint en dues de les característiques de la modernitat tardana: l’acceleració i l’alienació. Aquests dos fenòmens són descrits a través del pensament de Rosa. Segons Rosa, l’acceleració, motivada per la dinàmica de creixement i expansió capitalista, actua en el desenvolupament tècnic, els canvis socials i el ritme vital, i provoca la pressió temporal d’haver d’elevar el ritme de vida individual per estar a l’alçada i seguir el ritme de les circumstàncies canviants. Es tracta d’un procés que conflueix amb la positivitat de l’autoajuda i l’estímul permanent d’introduir canvis a l’estil de vida per optimitzar-la i així ser més productiu, aprofitar millor el temps i tenir la sensació de viure dues vides, la qual cosa, segons Strömquist, està relacionada amb la por a la mort i el desig d’immortalitat. 


Strömquist denuncia les bases ideològiques de la desigualtat, no es queda en la negativitat, ja que a la vegada reivindica un pensament que dona valor als altres. Strömquist té el mèrit d’il·lustrar teories complexes i d’aportar les il·lustracions i els exemples adients i molt identificables per fer comprensibles i enriquir els pensaments que exposa. Un altre mèrit de l’autora del còmic consisteix a saber articular un discurs visual formalment molt atractiu, crític i coherent, i ben lligat amb els arguments teòrics. 


Una de les crítiques que poden fer-se a l’autora és que confon intencionadament modernitat i postmodernitat, com si fossin la representació conceptual de la contemporaneïtat. Concretament es refereix a l’època actual com a modernitat tardana, donant per suposat que la postmodernitat és una extensió de la modernitat, el seu aprofundiment o realització més extrema, quan la majoria dels intèrprets estableixen una ruptura molt clara que separa la modernitat de la postmodernitat en funció de la qual determinen que ens trobam en un món postmodern o fins i tot postpostmodern amb característiques oposades a les modernes, o si més no, paradoxals. Aquesta ruptura es veu més clarament si es pren com a punt de referència la crítica nietzschiana a la modernitat. 


Exceptuant aquesta crítica, les idees expressades són vàlides i encertades i apunten cap a les paradoxes del capitalisme i els seus efectes en la psicologia i la identitat de les persones. S’ha de dir també que el pensament psicoanalític d’Adorno, Freud i Lacan està ben elegit per desemmascarar la concepció neoliberal de la felicitat i la seva penetració en el psiquisme humà a través de la por a la mort, i les pseudosolucions que ofereix el mercat de l’autoajuda, entre les quals es troba la ruptura egoista amb els altres.

Comments


bottom of page